Les empreses del país han activat la seva maquinària per influir sobre una contesa electoral que es promet clau per al futur econòmic del país. Després de l’esclat d’uns pressupostos del 2024 pactats, per segon any consecutiu, amb el conjunt dels agents socials catalans –en una decisió de la qual el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, treu pit cada cop que té l’atenció del teixit productiu–, i a les portes d’una més que previsible crisi econòmica, l’empresariat català mobilitza els seus actius per situar l’agenda de negoci entre els primers punts de l’ordre del dia de l’executiu que sortirà del 12-M. El president de la patronal Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, va incendiar el debat econòmic la passada setmana titllant Catalunya d'”infern fiscal” per poc més d’una desena de tributs exclusius; i ha viatjat a Perpinyà per, davant les càmeres que s’hi amunteguen, oferir al president a l’exili Carles Puigdemont les 465 propostes que fa l’entitat de cara als comicis. Al seu torn, Antoni Cañete, al capdavant de Pimec, ha acollit cinc dels grans partits de l’hemicicle al Born CCM per plantejar en els seus termes el primer debat de la campanya; amb dos centenars d’iniciatives a la mà i en plena càrrega amb l’ariet de “l’activisme empresarial”.
A l’espera encara de la tradicional nota d’opinió del Cercle d’Economia, que haurà de fixar la posició de les elits tradicionals barcelonines pel que fa a unes eleccions imprevisibles, els empresaris ja han mogut fitxa; i ho han fet d’una forma més que expansiva. Lluny de centrar-se en els àmbits concrets del món del negoci –fiscalitat, burocràcia o mà d’obra–, les patronals del país han volgut fer evident la seva presència a tots els àmbits de la societat, amb propostes que han anat de la restauració o la transició energètica a la cultura i l’esport. Mentre que les petites i mitjanes empreses prometen la seva intenció d”‘enfrontar els grans reptes” de la societat, des de la transformació digital al relleu generacional a l’economia; Foment del Treball es mostra especialment preocupat pel no als comptes, que va aturar partides com el fons extraordinari de 800 milions d’euros per a despesa sanitària, o el paquet d’inversió per aturar la sequera, xifrat per primer cop en més de 1.000 milions d’euros. La contesa política, doncs, permet que el capital acceleri les seves demandes; i les converses dels candidats demostren que, des dels partits, valoren les seves posicions.
El finançament, al centre de tot
Les patronals i grans entitats econòmiques catalanes no van esperar, però, a la convocatòria electoral per acordar una crida contra el greuge fiscal que l’Estat espanyol imposa a Catalunya any a any. Com recordava el número 3 per Barcelona de Junts + Puigdemont de cara al 12-M, Josep Rull, al debat de Pimec, de cada 100 euros pressupostats al país del govern espanyol, se’n van executar el passat 2023 poc més de 40. En aquest sentit, els empresaris catalans ja van fer públic a principis del març el seu clam a favor d’una nova estructura per als territoris de l’Estat; amb queixes especialment dirigides cap al forat català.
“Territoris com Catalunya, amb una major densitat i potencial econòmic, no estan rebent un nivell d’inversions proporcional a les seves necessitats”, criticaven. Amb més de 20.000 milions d’euros de dèficit any a any, les empreses reconeixen que, lluny del que exposa el primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya Salvador Illa, les palanques per a un país ben dotat econòmicament no són encara disponibles. Els empresaris, val a dir, són més ambiciosos que l’unionisme, reclamant no només una assignació de recursos d’acord amb el principi d’ordinalitat; sinó tenir en compte també el nivell de vida de cada territori i, per tant, la despesa que ciutadans i empreses han de fer per mantenir-s’hi. Lluny encara d’exigir una estructura fiscal pròpia, el sector privat reconeix que els catalans pateixen una dedicació econòmica “sistemàticament per sota del seu pes al PIB i del que correspondria a l’índex de la seva població”.
El treball a ulls de les empreses
La gran queixa de l’empresariat català en els darrers temps, la dels recursos humans, es manté ben viva. El debat a la seu de Pimec, de fet, ha encetat amb una pregunta relativa a la manca de treballadors qualificats en indústries de futur que pateix Catalunya –com, i així ho recorden els responsables polítics, també l’Estat espanyol i moltes de les economies avançades d’Europa–. Des de la patronal de les petites i mitjanes empreses consideren imprescindible, en aquest sentit, “integrar” les estructures formatives catalanes, especialment la Formació Professional, amb “les necessitats existents del teixit empresarial”. Una reclamació que, a ulls de Foment, requereix “vincular” els procediments educatius al diàleg social i la negociació col·lectiva, aterrant al dia a dia d’empresaris i treballadors els itineraris formatius. L’ampliació de places de l’FP o l’acceleració de la dual; així com els certificats de professionalitat, són processos encara encallats a una Catalunya poc preparada, en l’àmbit del talent, per al futur que imagina per a si mateixa.
Val a dir que les demandes concretes de Pimec en l’àmbit del treball superen amplament la qüestió de la formació en les seves referències al treball. La patronal presidida per Cañete fa seva, de fet, una reclamació tradicional dels sindicats del país, com és l’establiment “progressiu” d’un salari mínim de referència a Catalunya “indexat a indicadors d’evolució de l’economia i del treball” que doni compte del nivell de vida d’un assalariat català respecte de territoris menys dinàmics, on l’SMI estatal supera amplament un llindar d’ingressos suficient. Arran de l’AENC estatal, però, les relacions marc entre els agents socials catalans no han estat les més fluïdes. En el marc de la discussió entre candidats d’aquest dilluns, el president Aragonès ha llançat un retret velat a Foment del Treball per la seva negativa a signar l’Acord Interprofessional de Catalunya el passat estiu després de més de dos anys de negociació. L’entesa en el si del diàleg social, que serveix per establir un marc negociador per al conjunt de taules col·lectives del país, no ha tirat endavant “no per culpa de Pimec ni dels sindicats”, ha reblat Aragonès sense fer referència explícita als de Sánchez Llibre.
Un país de paperassa
Ambdues patronals, així com la majoria d’espais empresarials del país, troben un ràpid consens sempre que parlen de regulació. Les administracions catalanes, en la seva versió actual, pateixen un “model d’hiperregulació i hiperburocratització” en la seva relació amb les empreses. A ulls del sector privat, la col·laboració entre negoci i institució és essencial per avançar en termes econòmics; i les piles de paperassa tendeixen a aturar-la. En aquest sentit, des de Foment reclamen “eliminar aquelles normatives que suposen càrregues administratives o reguladores”, amb nous mecanismes de simplificació entre els quals destaca el silenci administratiu positiu o la declaració responsable.
En un sentit similar, les petites empreses lamenten que les tasques burocràtiques posen traves a un món privat que, sense elles, escalaria a un ritme elevat. “La burocràcia i els costos associats al compliment d’aquestes normatives són actualment un dels principals factors que limiten l’activitat”, lamenten. En la línia patronal, el número 3 de Junts per al 12-M, Josep Rull, ha retret al Govern el que considera un “sistema basat en la desconfiança”. La Generalitat, així com la resta de nivells de l’administració, “aplica normes que ja no tenen sentit”, fet que impedeix “acompanyar, impulsar i col·laborar amb els diversos sectors” que lideren l’economia catalana.
Preocupats per l’habitatge
Lluny del món estrictament empresarial, les patronals catalanes s’han mostrat especialment crítiques amb la gestió de la crisi de l’habitatge que pateix Catalunya. Tant és així que ambdues han inclòs en els seus gegantins paquets de mesures –465 en el cas de Foment i prop de 270 des de Pimec– capítols específics per a l’escletxa residencial. Un cop més, la col·laboració amb el sector públic i la iniciativa privada, especialment en un àmbit tan expansiu –i lucratiu– com l’edificació, se situa al centre de les reclamacions patronals. Foment espera arribar a un “gran pacte” amb Govern i Ajuntaments per construir “de l’ordre de 25.000 habitatges l’any”; així com accelerar la concessió de llicències i facilitar l’accés a finançament per part dels compradors finals.
Pimec, per la seva banda, detecta un buit en l’impuls de l’eficiència energètica d’un parc residencial relativament envellit; i posa sobre la taula facilitar les millores als ciutadans amb subvencions i deduccions fiscals; en la que era una de les grans fites que es pressuposaven als fons Next Generation EU. El contacte amb les administracions del món de l’empresa, doncs, va més enllà de les seves pròpies fronteres. Serà l’aritmètica parlamentària, però, la que defineixi la prioritat que guanyen en el si del Consell Executiu; en algun punt entre el “sí a tot el que necessitem” del Partit Popular i l’antagonisme que, encara ara, sobreviu entre l’empresa i l’esquerra alternativa.
