El món inversor encara tremola una setmana després del seu dilluns negre. En només 24 hores, les principals borses del planeta van caure als volts dels tres punts -l’S&P, que llegeix l’estat de les 500 companyies més grans dels Estats Units, va perdre un 3,2%; mentre que, mirant en petit, l’Ibex-35 va fregar el 3%-; arrossegades per un Nikkei que va perdre més de 12 punts en una jornada. Els crits de recessió se succeïen, amb les preocupants dades d’ocupació dels Estats Units encara a la memòria recent i amb una prospectiva caiguda al consum que ja assumeixen sectors diversos. Sense anar més lluny, aquest mateix dilluns l’OPEP ha retallat les seves previsions de distribució de petroli per al 2024 a causa d’un clar pas enrere en la demanda -tant la privada, en àmbits com la mobilitat, com la corporativa, que afecta especialment el sector industrial-. Les principals companyies afectades, moltes elles tecnològiques, han aconseguit rebotar amb els dies, encadenant diverses sessions en verd; si bé es mantenen lluny dels màxims -extremadament exigents- que manegaven a finals del segon trimestre. Per a l’analista de mercats Javier Cabrera, l’episodi viscut el 5 d’agost va ser una correcció d’una escalada massa pronunciada. “Normalment els cicles alcistes duren un any i escaig; si se’n van a dos, després la baixada pot ser molt més profunda”, sosté Cabrera; tot recordant l’escalada que va esclatar la passada setmana té el seu origen en la recuperació postpandèmica de finals del 2022. Això no vol dir, però, que el fenomen sigui aïllat: a curt i mitjà termini, coincideixen els experts consultats, aquests retorns a terra es poden repetir.
Sense anar més lluny, l’índex més afectat per les turbulències del passat dilluns, el japonès Nikkei, ja ha tornat a la pràctica normalitat: en els cinc dies previs a la sessió present, el selectiu nipó registra pèrdues del 0,6% -és a dir, una baixada pràcticament inexistent en comparació als nivells d’activitat anteriors a la patacada-. Un focus més ample, però, confirma que la correcció ha arribat a un mercat excessivament valorat: si el punt de partida se situa ara fa un mes, a la primera meitat del juliol, la pèrdua de valor de les grans cotitzades del país asiàtic s’eleva fins al 15,1%, un retrocés considerable. Similar és el cas del TOPIX, l’índex de Tòquio, que observa l’estat de les cotitzades locals: a cinc dies vista, està pràcticament empatat amb si mateix -una pèrdua del 0,2%, en termes reals invisible-; però, si la mesura és el juliol, la patacada és pràcticament idèntica al cas del germà gran, amb un 14,5% menys de valor.
Molt més falaguera és la situació de la borsa estatunidenca: l’S&P500 no només ha fet net en una setmana, sinó que ha aconseguit superar les xifres del primer cap de setmana d’agost, i ja es troba un 3% per sobre del black monday. El mateix camí ha recorregut el Nasdaq, l’índex de les tecnològiques -especialment colpejat per l’alentiment de les inversions en intel·ligència artificial- supera els tres punts per sobre de les hores anteriors al terrabastall. Ara bé, en ambdós casos es compleix la tesi de la normalització: a un mes vista, hi ha caigudes substancials -del 4,6 i el 8,5%, respectivament-.
El rol dels bancs centrals
Al centre de la crisi, amb una munió de factors girant al voltant, hi ha els tipus d’interès. El batzac japonès va ser especialment greu, recorda Cabrera, té molt a veure amb el moviment conegut com a carry trade; una estratègia especulativa per la qual un inversor demana finançament a una divisa amb els tipus d’interès molt baixos i la inverteix allà on la política monetària és més estricta. El Japó, en aquest sentit, es va permetre mantenir el preu del crèdit molt per sota de la resta de grans mercats, amb “un creixement molt baix i la inflació gairebé inexistent”. D’aquesta manera, el Banc del Japó tenia tots els incentius per esperonar el consum, la inversió i els préstecs. Amb una pujada lleugera, del 0,25%, la governança monetària del país nipó va indicar als mercats que els seus moviments podrien acabar caient, atès que la rendibilitat respecte de les operacions als Estats Units o a Europa s’ha fet molt més minsa. “Les alces a mitjà termini han creat el pànic”, subratlla l’analista de mercats.
En paraules de l’expert, els moviments dels principals bancs centrals del planeta allunyen substancialment aquesta estratègia del mainstream inversor. “No s’obriran posicions tan agressives”, contempla Cabrera, com les que s’havien encetat d’ençà de l’escalada de tipus de Washington i Frankfurt-. De fet, bona part del forat generat a Nikkei i TOPIX prové d’una sortida massiva de posicions generades a partir de carry trade, “entre la meitat i tres quarts” del total generat durant els darrers anys, segons l’economista. La situació del mercat de capitals japonès, però, és altament complexa: les baixades que s’esperen a la Fed i al BCE no aniran acompanyades d’un encariment del yen, o no immediatament, atès que “el creixement no és falaguer” i, per tant, una pujada de tipus forta pot generar una important crisi econòmica. D’aquesta manera, el BoJ no pot encarir la moneda per retallar la inflació, però tampoc recuperar els tipus zero per competir en termes d’inversió.
“Volatilitat general”
Les baixades de tipus d’interès a Europa i Estats Units, però, no acompanyaran per si mateixes un repunt de la inversió. De fet, sobre el fonament de retallades encara més agressives de les que finalment s’han produït, la majoria d’analistes llegia durant el segon trimestre del 2024 un escenari de “volatilitat general”, amb episodis com el viscut el passat dilluns. “Les pujades de cotització han estat pràcticament verticals”, explica el mateix Cabrera -casos dels més afectats per la caiguda d’inicis d’agost, com el d’NVidia, són especialment sagnants: la tecnològica de Jensen Huang va arribar a competir per ser la firma més valuosa del planeta gràcies a aquest entorn favorable, unit al passat dinamisme del mercat de la IA-. A curt termini, doncs, les fonts consultades auguren, fins i tot, noves experiències baixistes que serveixin per portar alguns d’aquests valors de l’acció més sobrevalorats als seus llindars lògics. No seran, raona l’analista, caigudes permanents; ni tan sols amenaces recessionistes. El 2025, amb les seves caigudes, serà el curs de “la normalització de les rendibilitats”.
L’específic món tecnològic
Bona part de les elevades inversions generades per les posicions de carry trade japoneses es van situar en els capitals de les grans tecnològiques nord-americanes -per una qüestió, descriu Cabrera, de pura matemàtica: durant els cursos posteriors a la pandèmia, les big tech han ofert, de bon tros, les rendibilitats més sucoses, en ocasions molt superiors a la capacitat de negoci real de l’actiu-. Les expectatives respecte dels títols de les conegudes coma set magnífiques -Amazon, Alphabet, Meta, NVidia, Apple, Tesla i Microsoft- són de les més complexes d’entre les multinacionals amb cert domini sobre mercats clau; atès que, en la seva situació actual, “els mercats poden arribar a contradir-se”. El mateix dilluns negre, la desconfiança en la IA -exacerbada per les alertes per la contracció del consum als EUA, del qual són dependents aquestes inversions, més encara les de programes per a l’usuari final-. Com a la resta d’indústries, els resultats durant la segona meitat de l’any seran clau -potser més, atès que el capital del sector “dona més importància a certes variables que a unes altres, i a la setmana canvia”. En un món tan volàtil, doncs, sostenir el negoci immediat esdevé imprescindible en un ambient de normalització. Que ho expliquin, si no, a Intel.
