El Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB) ha celebrat aquesta setmana la cinquena edició de la BWAW, la Barcelona Women Acceleration Week, centrat en promocionar la igualtat de gènere en el món empresarial i reflexionar sobre la presència del paper de la dona en els sectors claus de l’economia. Blanca Sorigué (1973), la primera directora general de la història del CZFB, reflexiona amb Món Economia sobre els canvis que s’han observat al llarg d’aquests cinc anys en qüestions de gènere, sobretot en els sectors tecnològics.
Cinc anys després de celebrar la primera edició del BWAW, el 2021, com ha estat la rebuda enguany?
Estic molt contenta, personalment i com a directora general de la Zona Franca, que puguem seguir portant aquest esdeveniment per parlar d’igualtat de gènere des d’un focus empresarial i divers. Comptem amb referents palpables i que estiguin presents.
A la BWAW us centreu precisament en els referents. Per què segueix sent important insistir en la idea de visibilitat?
Estem molt lluny d’aconseguir una igualtat de gènere real. Evidentment, estem millorant en molts àmbits, però en d’altres estem retrocedint. Cada cop hi ha menys nenes que escullen carreres tecnològiques i estudis en STEM, per exemple. Si les dones queden fora del mercat digital i tecnològic, tots els avenços que venen -la Intel·ligència Artificial, que formarà part de la nostra vida ara i més endavant- no tindran visió de gènere. I d’aquesta manera també perdem molts drets. El dia que la BWAW es deixi de fer vol dir que la igualtat de gènere serà una realitat.
És evident que hi ha una falta de dones en professions STEM. Per què costa impulsar el talent femení en aquest àmbit? Cal més promoció d’aquestes carreres en dones?
És evident que el talent no té gènere. Però crec que en la situació en la qual ens trobem és important parlar de quotes. Des de certs punts de vista es pot considerar una idea discriminatòria, però jo no ho veig així. Les quotes de gènere són necessàries fins que no s’assoleixi una igualtat plena en tots els àmbits, i això inclou les carreres STEM. Cal assegurar que totes aquelles dones que vulguin estudiar ciència i tecnologia no trobin cap mena de barrera. Ni psicològica, ni social, ni educativa.
/ Mireia Comas
A més, avui dia hi ha més dones que homes a les universitats, però cada cop n’hi ha menys que estudien carrers de matemàtiques o tecnologia. Tan difícil és que una noia vulgui ser enginyera? S’ha de poder fer més per potenciar aquest interès entre les nenes, perquè si no hi ha dones amb carreres tecnològiques vol dir que es decideixen moltíssimes coses que ens estan afectant al nostre dia a dia sense tenir-nos en compte.
Està clar que aquest no és l’únic àmbit en que les dones troben dificultats per desenvolupar-se professionalment. Per exemple, si volen emprendre. A l’hora de començar un projecte des de zero, les dones troben que, pel fet de ser-ho, han de començar des de més a baix?
Completament. I aquest és un factor que s’ha discutit en els panells que han tingut lloc a la BWAW. Trobem que hi ha emprenedores joves, de 22 o 25 anys, gent amb molt de talent, que manifesten que clarament el problema que troben elles és el capital. Quan elles van a buscar finançament ho tenen més difícil que ells. És un problema perquè són idees genials amb equips capacitats, però les dones no comencen de zero, sinó de menys cinquanta respecte a un home.
A l’altra cara de la moneda, en empreses més consolidades, s’observa que també hi ha una manca de dones en posicions directives. Per què segueix sent complicat veure dones en aquestes posicions quan, en la majoria de casos, el nivell de formació és el mateix?
Evidentment, hi ha una part cultural, i de patrons de conducta que comencen a la família i continuen a l’educació. Per això també és important parlar del món educatiu. Però un altre factor és que a les dones ens costa més demanar. Sigui un increment salarial o de posició. Per demanar aquestes millores has de tenir autoexigència, i sovint les dones ja complim. Però també autoestima ser capaç de reclamar una cosa que és justa i igualitària.
A part, un altre factor és que hi ha dones que arriben a alts càrrecs dins d’una empresa, però una cosa és estar en un consell d’administració i l’altra cosa és poder manar. Si no es mana, no es canvien les coses. Per realment fer que la societat es transformi i les empreses es transformin, que no deixi de ser un reflex en la societat, es necessiten dones al poder. No volem només estar on es prenen les decisions, sinó ser les persones que les prenen.
És important que les empreses posin de la seva part, però també que hi hagi un impuls per part de les administracions públiques. Quines mesures destacaríeu que s’han fet per part de les institucions per afavorir la igualtat de gènere i en quins àmbits creieu que es queden curtes?
Justament en l’àmbit públic sí que s’han pre moltíssimes mesures. De fet, Espanya és dels països més ben posicionats en l’àmbit d’igualtat de gènere, a escala mundial i europea. Estem millor precisament perquè s’han implementat aquestes polítiques. Però això passa sobretot en el sector públic. En el privat es queden curts.
En el món tecnològic, les empreses més importants avui en dia al món estan presidides per a homes. Homes, a més, amb un sentit d’igualtat difícil d’entendre. Són grans empreses que dominen el món i que dominen els consumidors. S’ha de fer una aposta molt ferma perquè realment hi hagi presidentes de grans empreses. Que a les empreses privades no només hi hagi plans d’igualtat per llei. Que realment s’ho creguin. Que hi hagi equitat amb qualsevol decisió que es prengui i amb qualsevol tipus d’equip.
Des del CZFB, com es veuen les empreses d’aquí a 5 o 10 anys, en qüestions de gènere?
Nosaltres volem que siguin igualitàries i justes, per això proposem esdeveniments com el BWAW. Però una cosa és el que desitges i una altra com serà. D’aquí a cinc anys és l’any 2030, quan se suposa que s’han d’assolir els objectius de desenvolupament sostenible, i encara estem molt lluny.
Des del CZFB posem tot el nostre esforç, tota la nostra voluntat, la nostra passió i la nostra visió, perquè aquest objectiu de desenvolupament sostenible, el número 5, s’assoleixi, i fer-hi front de manera activa. Encara necessitem polítiques actives, de veritat, per donar a conèixer el 50% de la societat. Sembla difícil de creure que encara no siguem visibles.
I com es veu el futur de la indústria 4.0, que des del CZFB esteu impulsant a DFactory?
Vam crear DFactory perquè entenem que la indústria s’ha de digitalitzar, tant les empreses que fa anys que estan instal·lades a la Zona Franca com les noves empreses que captem. Això fa que també acollim molt de talent amb un gran valor afegit.
Les empreses venen a DFactory perquè troben capacitats tecnològiques molt avançades per millorar els seus processos, però també perquè busquen talent per seguir millorant. Però si tu et passeges pel DFactory, independentment del BWAW, i entres a les empreses tecnològiques i sobretot industrials, el 80% són nois. I moltes d’aquestes empreses són de nova creació! És a dir, la manca de dones en tecnologia encara és molt present.
Tot i això, estem competint per captar talent. Barcelona té ingredients molt interessants. Per exemple amb totes les escoles de negoci, que estan en rànquings europeus i globals molt importants. Seguim fomentant aquest ecosistema, i ara mateix el DFactory té una concentració de coneixement molt important respecte de qualsevol altre edifici de la ciutat de Barcelona.
A part de la manca de dones en moltes d’aquestes empreses, quines altres dificultats troba la indústria 4.0 ara mateix per desenvolupar-se?
Tot allò que té a veure amb el talent. Per exemple, en aspectes com la ciberseguretat, que és un must ara mateix amb qualsevol empresa de qualsevol mida, les empreses han de fabricar els perfils elles mateixes. Això és una debilitat molt important, perquè el món acadèmic no va prou ràpidament per cobrir les necessitats del mercat.
A més, hi ha molta competència global. Aquests perfils estan molt ben remunerats i la retenció de talent és difícil. Això és un problema molt gran. No ho és tant per a les grans empreses, però sí per a les mitjanes i petites, que a l’estat espanyol representen un 98% del sector privat.
