Antoni Abad és un home segur i elegant. Vesteix, impecable, amb seguretat i elegància. Sembla educat en escoles on el verb s’havia fet carn. Carn de professor. Pensa cada paraula i enllaça bé les idees. Amb una certa retòrica, això sí, que es podria dir originària del món dels negocis i de les escoles que els expliquen. Procedent del sector privat, ha estat anys president de la CECOT, la patronal de la petita i la mitjana empresa de Terrassa i els Vallesos, i ara presideix MútuaTerrassa, un dels puntals econòmics de la comarca, que ocupa 5.000 treballadors i que diversifica molt les activitats amb l’objectiu de cobrir tot el cicle vital de les persones: des de l’atenció sanitària fins a les residències. Aquest desembre la Mútua fa 125 anys i Abad vol celebrar-ne l’aniversari mirant el futur amb la seguretat que li és pròpia i la que li proporciona un llegat sòlid. Abad es troba amb Món Economia a l’històric Queviures Múrria, local emblemàtic de l’Eixample propietat del fundador de Parlem, Ernest Pérez-Mas, en un nou capítol de la sèrie de converses amb empresaris Parlem al Múrria.
Cent vint-i-cinc anys són, en èpoques com aquesta, d’efervescències i dissolucions, molts anys.
Són molts anys, però el temps que vivim, com que no l’escollim, hem de mirar de fer-lo positiu, millor. A Mútua som unes persones que de fa 125 anys treballem amb una sèrie de bons propòsits compartits.
La Mútua es deia inicialment El Seguro Tarrasense Contra los Accidentes de Trabajo…
Sí, perquè en aquell any, el 1900, es va escaure una circumstància: es va fer un primer marc regulador en aquest àmbit. Tu tenies obrers a les fàbriques i, si la persona s’accidentava, no podia anar a treballar i no tenia cap ingrés. Per tant, es tractava de posar-hi recursos per evitar-ho i el nou marc ho permetia. Sense que mai ens hàgim discutit, les tres primeres ciutats que tenen una mútua d’assegurances de treball són Bilbao, Àlaba i Terrassa.
Això es feia perquè el treballador es poguera recuperar més prompte i tornar al lloc de treball, per evitar tensions i conflictes laborals, o pensant en ell i en el seu estat econòmic i de salut?
En aquell moment es tractava bàsicament de mancomunar recursos dineraris perquè hi hagués un ingrés en aquelles famílies afectades. Algú altre –l’Estat– havia de proveir l’assistència mèdica perquè aquella persona es recuperés d’un accident. Mútua va ser una iniciativa social. Va nàixer des de la societat, des del món empresarial. Més tard va arribar un moment en què aquestes mateixes persones –jo crec que amb una anàlisi crítica del que passava– van dir: “Si comencéssim nosaltres també a gestionar la part de salut, segurament estaríem més tranquils, perquè la controlaríem directament i, sobretot, escurçaríem els temps de recuperació, ja que serem més eficaços”. Per això després naix tot aquest àmbit tan i tan important de Mútua, que avui és el de més dimensió i que és tot el cicle vital d’una persona.
L’àmbit sanitari…
Sí. I també el residencial. La dependència. Envelleixes i arriba un moment en què la teva autonomia es va restringint. Tenim moltes residències de gent gran. En tenim de titularitat pròpia i en tenim de pública, de la Generalitat, que gestionem nosaltres. Però al final la nostra mirada és única. Hem de cuidar les persones en tot el cicle de vida. A les nostres residències privades hi ha persones que tenen ajuda i suport públics, de manera que poden arredonir i pagar la quota. Al final, sempre parlem de persones al servei de persones.
El segle passat quan Mútua va decidir ampliar els seus serveis cap a la sanitat ho feia en uns moments en què l’Estat no els podia garantir de cap manera…
Segur. I aquí crec que hi havia plena consciència que des de la societat construíem la societat del benestar. Una consciència que trobo a faltar ara. Com que només parlem d’estat del benestar, a mi m’agrada simplement fer la precisió que l’Estat no ens dona res. Ens torna el que prèviament li hem donat. Aquesta consciència que som contribuents és necessària. Hi ha una part dels nostres ingressos que són impostos i que aportem a les administracions, i les administracions el que han de fer és gestionar molt bé aquests recursos i tornar-nos-els. Això ens ha portat a un sector de titularitat pública molt gran, perquè ho volíem tots, però sense limitar tot el que pugui nàixer de la societat, perquè al final el recurs bàsic que són els diners neix de la contribució de cadascun de nosaltres.
Per això hi ha gent que diu que ja cotitzem prou perquè després hàgem de fer una doble cotització pagant mútues i asseguradores.
No, no, no. En el cas de Mútua de Terrassa el gruix de tota la nostra activitat és activitat del Servei Català de Salut i és activitat del departament de Drets Socials, en el cas de les residències i en el cas de persones amb problemes de salut mental.
Ho dic perquè hi ha gent que paga els seus imposts i després ha de pagar també una mútua…
Sí, sí, però per ser atès a Mútua de Terrassa no ha de tenir una assegurança privada. La immensa majoria de tota la nostra activitat és pública. Estem concertats amb la Generalitat. En el nostre cas, els mutualistes sí que paguen. Però una mutualitat és una entitat de benefici social, sense afany de lucre. La immensa part de la nostra activitat és concertació amb les administracions públiques, que ens controlen quantitativament i qualitativa. Si, a més, ets mutualista, a través d’una assegurança, hi ha una part que és privada. Si vols complementar la teva atenció en l’àmbit privat, ho pots fer, però la porta de Mútua de Terrassa és oberta a tothom.
D’on provenen, doncs, els seus recursos?
Tenim un proveïdor principalíssim que és la Generalitat. El departament de Salut. Per això diem que nosaltres formem part del Servei Català de la Salut, perquè són ells els que ens contracten i els que ens marquen les grans directrius. A partir d’aquí jo et diria que tots els hospitals d’aquest país, amb independència de la titularitat, busquem autonomia de gestió. Fer les coses, des dels equips directius i des de tot el personal, de la millor manera. Perquè després el control per part de les administracions és exhaustiu.
Quin percentatge d’ingressos representen els mutualistes i quin l’administració pública?
De tota la nostra activitat, el 15 per cent és directe dels mutualistes i, sobretot, de tot el sector privat, i el 85 per cent correspon a les administracions públiques. Bàsicament, els departaments de Salut i de Drets Socials. Sobre 430 milions d’euros, el nostre consolidat total, els mutualistes en representen 12.
Estan vostès contents amb l’administració?
Ssssssí. Una altra cosa és que hi hagi manca de recursos dineraris. El país va curt d’armilla. Encara que sigui un servei tan essencial, tot això et fa anar constret, excessivament constret. Si busquem indicadors de país en relació amb el que esmercem en salut o en atenció en residències, és poc per tot el que generem amb les nostres activitats professionals. Ara, un cop dit això, la relació és boníssima.
Pregunta 
Mútua de Terrassa és un actor social importantíssim a la ciutat i a la comarca. Aquests dies s’ha conegut el cens de Terrassa: 232.000 habitants, amb un creixement en un any de 4.500. Aquesta pressió demogràfica com es pot sostenir? Com es pot encarar?
Jo tinc una percepció que hi ha una ànima mútua, que per a mi vol dir el compromís de totes les persones que hi treballen en el repte de servir bé les persones que atenem. Això et dona un salari emocional molt important i fa que quan les circumstàncies tiben tant –i això que comentes tiba– la resposta continuï sent bona. Això és suportable sense fi? No. No n’és. Què podem fer? Podem fer coses importants, que és acompanyar tota aquesta humanització que comporta el nostre compromís amb la millor aplicació possible de la tecnologia i la innovació.
Tecnologia i innovació suposen l’altre gran capítol de la nostra història. Fa deu anys el 80 per cent de les intervencions quirúrgiques requerien hospitalització; és a dir, hotel. Ara devem estar en una proporció quasi inversa. El 70 per cent de les cirurgies són ambulatòries. Te’n vas a dormir a casa. Això qualitativament no és poca cosa i en termes de despesa trau tensió al sistema, estalvi. Una de les inversions més importants que farem ara és precisament tot un altre bloc de quiròfans, on la presència de la robòtica encara serà més important que l’actual.
Amb tant d’encert, com és que vostès es resignen a créixer només a Catalunya i no es projecten cap a l’exterior?
El sector de salut a Catalunya és un gran referent internacional. M’estimo més tenir a l’entorn entitats potents per ser més eficaços, però alhora que dic això li dic també que nosaltres des del Vallès hem anat creixent, creixent i creixent. Arribem a molts altres punts de Catalunya: des de Mora la Nova fins a Tossa de Mar. A Lleida i a Barcelona ciutat. De moment, tot aquest creixement ja ens és un gran projecte.
En una entrevista recent que li vaig llegir vostè proclamava que cal arriscar sempre i que qui no s’arrisca no progressa. Arriscar-se vol dir, també, treballar en circumstàncies diferents, més difícils… No? Ho deia vostè…
Va, vinga [somriu], primícia per al periodista. Nosaltres treballem molt en tots els materials que es fan servir dins un quiròfan. Ja fa anys que impulsem un material que es pot reutilitzar una vegada usat, en la línia del compromís verd, de l’economia circular. Cada peça va xipada; és a dir, porta un xip, que et permet sempre controlar-la, seguir-ne la pista, fins que la tractem perquè es pugui tornar a utilitzar. Amb aquest sistema hem guanyat un concurs de l’Institut Català de Salut. Fins al punt –i ho dic amb un somriure– que hem de saber gestionar el risc de morir d’èxit. A més, hem fet créixer la nostra vinculació amb la Universitat de Barcelona a través d’una càtedra de salut i canvi climàtic. Fa poc vam fer un simposi internacional en aquest àmbit. Aquella va ser una molt bona oportunitat per escoltar aportacions de fora, però també per explicar els nostres projectes.
Això vol dir que vostès exportaran la seua fórmula… És això?
Vol dir que estem fent l’esforç d’intentar-ho [riu].
Ja que parlava de l’Institut Català de la Salut… L’àmbit de la salut representa la tercera part dels pressuposts de la Generalitat. 14.000 enfront de 41.000 euros. És una gran partida…
D’acord, però si aplico a aquest percentatge el per càpita, resulta que estem en una dotació molt baixa. I encara més atenent variables com l’augment de la població o la longevitat, que cada dia s’allarga més.
Hi ha una cosa que no he entès mai. Si parlem de percentatges, no de dotació pressupostària en cada àmbit, resulta que en inversió en sanitat, en ensenyament, en seguretat, en justícia, en cultura, en tot, estem sempre per sota de les mitjanes europees. Com que és tracta de percentatges, en què els superem? Els hauríem de superar en alguna partida perquè els números quadraren. No ho ha explicat mai ningú i no ho entenc…
Som un país infradotat, infrafinançat. A partir d’això… Quan era president de la CECOT i en un sopar de la Nit de l’Empresa hi havia el ministre Pedro Solbes. En el meu discurs vaig dir que des de petit sempre havia tingut constància que el secret més ben guardat del món era la fórmula de la Coca-Cola, però que després havia après que n’hi havia un altre, un segon secret, tan ben guardat com el primer, que eren les balances fiscals d’Espanya. Això va per aquí.
I no ens en sortim. Convergència va pactar amb el PSOE i després amb el PP. El tripartit de Pasqual Maragall i de José Montilla va pactar amb el govern socialista de l’Estat… Vinga pacte i anuncis de cessions i percentatges de cistelles i d’imposts, per a tornar sempre al mateix punt de partida… Potser això no es podrà solucionar mai.
A mi m’agrada la raonabilitat.
Ui!
Sí, sí. A aquest exministre que ara han posat en la presó, José Luis Ábalos, un dia, en un dinar a Barcelona amb un grup d’empresaris, jo li vaig fer una exposició i una pregunta, i em va dir: “Abad, la raonabilitat en la política és una altra cosa”. I aquí es va acabar la cosa. Apa, el següent! Però, com que a mi m’agrada la raonabilitat i l’equitat, demano bona informació. Això hauria de servir per a prendre bones decisions. Bones decisions des de Madrid i bones decisions des de Catalunya. Però partint de la bona informació.
En aquell any 2017 i en la situació tan delicada que vivíem, l’element que ens unia a la junta i als comitès executius de la CECOT era la demanda de qualitat democràtica. I el problema que persisteix és que vivim en un país amb baixa qualitat democràtica. Un dèficit democràtic permanent en el rendiment de comptes. No hi ha cap administració que ens faci un rendiment de comptes actiu. Parlo d’Espanya i de Catalunya. Quan la societat demana informació se li ha de fer cas. Si no se li’n fa, això em sembla molt greu.
Si es va fer el dit procés, va ser perquè la majoria de partits nacionalistes van decantar-se per l’opció independentista quan van entendre que amb l’Estat no hi havia res a fer. Res a fer, per exemple, per aconseguir un finançament menys injust. Hem tornat al punt de partida. Hi ha res a fer?
Si hi apliquem la raonabilitat –i ens passen els números de les balances–, sí, perquè qualsevol pot prendre consciència de discriminació. Però no hi és, aquesta consciència. Encara es continua negant que es puguin fer balances. O s’hi apliquen criteris que fan trampa…
I que vam aconseguir quan durant la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero es van fer públiques aquestes balances? L’Estat no en va fer cas. Ni en faria ara si es tornaren a fer públiques.
Però aconseguiríem més consciència ciutadana. Si en tinguéssim plena consciència, a partir d’aquí o et rectifiquen les dotacions o potser llavors es torna a construir una majoria ciutadana que diu que així no podem continuar…
I tornem a perdre! [Ric].
Bé, no sé què passaria, però crec que el punt de partida és aquest. Ho explicaré d’una altra manera… Vasallo que paga tributo… Hem viscut un vassallatge que encara està majoritàriament en la ment de les persones. Vas a les administracions cohibit, amb l’esquena avall perquè ets el vassall que hi va a pagar un tribut. Si tu mentalment fas el pas de tributari a contribuent, els pots dir que ells són una administració que hi és per donar-nos servei. Perquè hi ha un bé comú que hem de gestionar, i per això hi són les administracions. “Escolti’m, el seu sou prové de tots nosaltres. A partir d’això, respecte! Amb transparència”. Les coses s’han de fer amb amabilitat. Doni’m totes les dades i a partir d’aquí a veure que som capaços de construir.
Les dades es van fer públiques en temps de Zapatero i tampoc va canviar res la cosa…
Si ens continuem manifestant des de la democràcia, potser canviaran… Jo explico que la raonabilitat m’ha de portar al fet que el meu veí, de davant o del costat, prengui la mateixa consciència que la meva. Què diuen aquestes xifres? I com pot ser? La democràcia es construeix des d’aquest impuls. Hem de fer que les coses canvien. Les hem de poder canviar. Ja tornem al mateix punt. Hi ha un poder… Un poder per sobre nostre i que manté per sota la ciutadania… No. Vostè què és? Conseller? Ministre? Doncs, jo soc enginyer o periodista. Si ens posem al mateix pla, un dia o un altre haurem d’anar a votar, no?
No vull allargar-ho més. Però una cosa és que la gent tinga clara quina és la seua relació amb l’Estat i una altra de ben diferent que l’Estat també ho tinga clar des de la mateixa perspectiva i no des de la que ha imposat fins ara. Encara que els catalans tinguen clara quina relació volen tenir amb l’Estat, això no vol dir que l’Estat els respecte.
D’acord! El concepte de supremacisme i el concepte tan entès avui dia d’assetjador per a mi són gairebé sinònims. Hi ha unes administradors que són assetjadores i que volen que nosaltres continuem anant amb el cap avall i amb l’esquena torçada. Això no hauria de poder ser d’aquesta manera. Hauria de ser amb qualitat democràtica. Tots al mateix nivell, tots al mateix pla. Tothom té les seves responsabilitats i tothom ha de ser conscient de com construïm la societat del benestar. L’estat del benestar, no l’Estat.
Bé. Ja ho ha deixat clar. Canviem de front. Els terrassencs tenen una gran mútua i una patronal de la petita i mitjana empresa, la CECOT, pròpia també. Vostès són una cosa extraordinària! [Somric].
És veritat que els nostres pares van fer una reflexió única al país. L’any 1976 els gremis centenaris del Vallès i els de la ciutat de Terrassa, liderats pel metall i el tèxtil, però acompanyats de les arts gràfiques, la construcció i el comerç, van arribar a la conclusió que, si volien continuar ser importants i rellevants, i uns interlocutors amb l’escenari polític que naixia, s’havien de dotar d’una cúpula empresarial. Tots ells van continuar mantenint la identitat sectorial, però junts van tenir aquella força per poder ser interlocutors amb les institucions que naixien.
Però això passa a Terrassa i no passa a… volia dir Sabadell, però, vinga, diré, per exemple, Amposta…
No passa enlloc.
I per què passa a Terrassa?
Per la mirada estratègica dels nostres pares. Generacionalment va ser així. Van creure que aquella era la millor resposta al moment. A més, eren tot persones molt viatjades perquè com a empresaris la internacionalització ja formava part del seu dia a dia… I també hi va haver una altra cosa. Quan hi ha un fi compartit un ha de ser generós. Això em porta a un detallet ara pel tema Terrassa-Sabadell i Sabadell-Terrassa. En l’àmbit metal·lúrgic un bon dia vam acordar que el gremi de Terrassa i el de Sabadell, sense fusionar patrimonis, ens coordinàvem amb una entitat. A l’hora de determinar qui en seria president, Sabadell se’n va demanar la primera presidència. Els de Terrassa van acceptar-ho. Els estatuts preveien una clàusula addicional que era que el segon president seria terrassenc. Quan va arribar el moment els de Terrassa se’n van anar a veure el president sabadellenc de l’entitat i li van dir que renunciaven a la clàusula: “Com que estem convivint tan bé, el següent president serà el que decidim entre tots. I a més, li volem demanar una cosa: segueixi vostè”.
Mooooolt bé. Bravo pels de Terrassa! I no hauria estat més lògic, després d’aquell primer d’efervescència i d’una certa improvisació, que la CECOT s’haguera fos amb una patronal de la petita i mitjana empresa de tot el país?
Hi ha una cosa que ens distingeix. La patronal més representativa de la petita i la mitja empresa és Pimec, però, a veure, Pimec és una empresa amb un CIF per tot Catalunya. CECOT és una estructura absolutament confederada. Allà entrem tots i entre tots en decidim la cúpula, quina n’és la presidència, que escull un comitè executiu. La junta és la representació de tota la base. El punt de diferència, doncs, és que Pimec és una empresa que fa funcions de representació i nosaltres som una confederació d’organitzacions.
Hauria de ser, doncs, Pimec qui es fusionara en la CECOT?
Sí. Sí, sí, sí. Això hauria de ser així i, a més, ho hauríem de fer en base a dues coses: territorialitat i activitat. Perquè això és el que combinem nosaltres. Un dels èxits de CECOT, del seu creixement i del canvi d’estatuts, és que ens van venir molts gremis d’àmbit català que ens van dir que els agradava això. “I a més, com que compartim estructures, a partir d’aquí, fem economies d’escala”. Com més som, més arribada tenim. Cadascú té la seva independència, gestiona els interessos del seu sector i quan convé tenim la força d’anar junts. Crec que això és el que s’hauria d’anar replicant.
Com és que vostès tenen l’aixopluc de Foment del Treball Nacional?
Perquè aquests gremis més que centenaris ja estaven tots ells individualment al Foment del Treball. Li explico un detall: l’any 78, quan hi ha el nou marc d’associacions, a Foment hi ha una junta de transició. Aquesta junta eren cinc persones, que tenien l’encàrrec de fer-ne els nous estatuts per al nou escenari de democràcia. Una d’aquestes cinc persones era el meu pare. Doncs, mira [somriu], això ja ho devia respirar jo una mica a casa…
Passa arreu, però diuen que a Terrassa aquestes famílies que constitueixen el nucli dur del poder local, de poder empresarial, són molt robustes, inamovibles… Això vol dir que l’ascensor social no funciona bé?
Ah, no, no, no. Jo diria que això passa arreu de Catalunya i arreu del món…
Del món, no tant. Depèn dels llocs…
Però arreu de Catalunya, això deu ser així, sí. Això de l’ascensor, no, no. Això és globalment imprescindible i molt essencial.
Ja, però, si un ve del seu pare i del seu avi, en línia successòria, i això és el nostre pa de cada dia…
No, no, no. Que el teu pare establís una tradició i tu la mantinguis, això és una cosa que no té res a veure amb l’entorn. No hi crec, en recorreguts en l’àmbit empresarial per herència. Jo hi estaria en contra, però és que, a més, no es produeix.
Com que no? A vostè li ha passat…
Sí, però si li explico la qüestió successòria entre el meu pare i jo, que soc el fill gran, com que al mig cabia una generació… Ell s’ho va guanyar per ell mateix i jo potser ho he tingut una mica més fàcil en alguna cosa, però he anat per uns altres camins. Per a mi el bé comú és una part essencial del que m’interessa construir.
Vostè parlava adés, quan s’ha referit la creació de la CECOT, de la Terrassa de la metal·lúrgica i el tèxtil… Què en queda ara, de tot allò?
Hi ha un informe que diu que el Vallès és com Biscaia. Un milió tres-cents mils habitants als Vallesos, un milió cent mil habitants a Biscaia… Mirem llavors el valor afegit brut industrial allà i aquí. El nostre és una mica més gran que el seu. Aquesta és la primera dada. La segona és que el valor afegit brut industrial per ocupat és una mica encara més alt. Això ja és de miracle! Imagini’s si és important aquest miracle, que a Biscaia la institucionalitat del territori és enorme. Al Vallès no som res, la suma de dos consells comarcals. No tenim institucionalitat pròpia. Allà tenen un pressupost foral i tot el del govern basc. I nosaltres com hem aconseguit això? Aquí hi ha el compromís ciutadà, el dels empresaris i el dels treballadors…
I què es fabrica ara als Vallesos?
Al sector metal·lúrgic continuem fabricant moltíssimes coses, de maquinària i de molts altres productes. Pel que fa al tèxtil, amb moltes menys empreses, continua sent una gran força…
Res comparable amb el que era abans…
Em xifres macro, amb moltes menys empreses continuen facturant molt i exportant moltíssim. Hi ha hagut una transformació cap al tèxtil tècnic. Mútua compra aquest tèxtil de quiròfan de què li parlava abans a quinze quilòmetres de Terrassa. Aquesta gent exporta a tot arreu també. Entre la metal·lúrgica i el tèxtil, com a segon sector, hi ha ara la indústria alimentària. Al Vallès hi ha autèntics transatlàntics desconeguts. Empreses que són importantíssimes. Per exemple, el primer proveïdor mundial dels greixos per a les llets en pols de Nestlé té la seu al Vallès. I no ho sabem. Jo també el vaig descobrir no fa pas tant. Hi ha vigor industrial.
Al Vallès o a tot el país?
Amb la sèrie històrica d’aquests últims deu anys resulta que el valor afegit brut industrial de Catalunya ha crescut més a l’interior que no a l’àrea metropolitana, on hi ha el Vallès. Acte de constricció vallesà: un terç de la població de Catalunya, que és la interior, ha generat el 70 per cent del creixement d’aquests darrers deu anys en valor brut industrial. I aquí, que som el 70 per cent de la població, només n’hem generat el 30 per cent. Hi ha algú al govern que tingui aquesta fotografia? Jo diria que no. Com orientem, doncs, el creixement, des de l’habitatge fins al transport? Hem d’unir els pols més dinàmics de Catalunya, que, a més, són a l’interior…
Amb la Renfe!
Exacte! [Riu]. Quaranta anys enrere vaig dir al meu pare que per enviar productes a Huelva o a la Corunya ho faríem amb la Renfe. Ells havien tret una proposta perquè les empreses poguéssim transportar els contenidors amb els seus trens…
La va encertar de ple vostè!
Sí, perquè no en sap la segona part. Només en sis mesos vaig dir al meu pare que ja n’havia tingut prou, que no hi havia res a fer, que havíem de continuar utilitzant els camions. I així seguim!
L’altre dia a Madrid el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, va dir que necessitem la immigració “com l’aigua que bevem i l’aire que respirem”. Com veu vostè aquesta qüestió? Com veu els beneficis que aporta, els recels socials que desperta i les reaccions polítiques que se’n deriven?
Per poder-li respondre, anem de nou a les dades. Analitzant el valor afegit brut per persona ocupada territorialment, el Barcelonès –que inclou Barcelona– és per sota de la mitjana de Catalunya. I això per què passa? Perquè només amb turisme i amb startups que encara no facturen el valor afegit brut per persona no avancem tant. Si aquesta és la nostra realitat, hem de construir el futur fent activitat econòmica amb més valor afegit. És veritat que des de tots els sectors ens queixem que no cobrim totes les places, tots els llocs de treball, que necessitem. El problema és que ens calen persones formades. Necessitem que vinguin persones que tinguin la formació necessària; és a dir, l’aptitud. Però el que més ajuda les persones i les empreses és l’actitud. Aquesta combinació d’aptitud –la formació– amb l’actitud –el valor de l’esforç, treballar amb equip, comportar-te èticament bé…– marca la diferència al final. Hem d’orientar els esforços per atraure persones que responguin a aquest perfil.
I no ho fem bé.
No ho estem fent bé, però no ho hem fet bé mai. Els altres països avançats fan servir totes les seves ambaixades i els seus consolats per atraure els perfils que necessiten. Aquí Josep Piqué quan va ser ministre d’Exteriors ens va dir que havia tirat la tovallola. No se’n va sortir en la resposta diplomàtica i que aquestes seus servissin per captar i captar el que necessita el país. Imagini’s si en fa dècades, d’això. A partir d’aquí, hem controlat poc les entrades. Necessitem uns perfils que ja es veu que no ens estan arribant.
Per tant, entén vostè que aquesta situació genere malestar social i que impulse el vot cap als partits d’extrema dreta?
Crec que aquesta situació no hauria de servir per a justificar radicalitats. A mi cada vegada la vida m’ha ensenyat més que els extrems es toquen. Alerta amb els extrems! Hem de reconduir les coses? Sí! Deixi’m ser atrevit perquè aquesta conversa la vaig tenir fa alguns anys amb un grup de joves molt heterogeni. Vaig pensar llavors que era una oportunitat per impactar. I vaig sortir-ne sencer. Els vaig dir: “A Catalunya no hi ha atur”. Avui dic el mateix. A Catalunya no hi ha atur. El que hi ha són molts aturats. El que hem de fer és parar-los una atenció especial per veure què podem fer perquè siguin ocupables. Però a partir d’aquí que el jovent no es pensi que, perquè hi ha una xifra d’aturats, tenen al davant un mur altíssim que no poden saltar. No, no, no. Si només hi ha que oportunitats!
Això vol dir que hi ha demanda de llocs de treball però que no hi ha prou capacitat per cobrir-la. Vostè diu, per tant, que tenim aturats en un país on no hi hauria d’haver atur…
I una altra cosa. Ens hem equivoquem amb què incentivem amb segons quines subvencions i ajuts públics. Pensar que de la llista de l’atur totes les persones són ocupables, potser també és un excés, però que tinguem aquesta llista tan alta quan hi ha tanta necessitat, ens indica que hem de pressionar les coses d’una altra manera. I això s’ha de dir amb amabilitat a les administracions. Quan en la intimitat et reconeixen que s’haurien de reorientar ajuts i subvencions, doncs, fem-ho. Ens hem d’ajudar col·lectivament i hi ha coses que hem de fer anar d’una altra manera. I això trauria tant de discurs radical en els dos extrems.
Doncs, ja hem acabat.
Esperi, esperi. és que hi ha una cosa que volia comentar…
No seré jo qui no vulga sentir-la…
M’agradaria referir-me al futur de Mútua Terrassa. El 125è aniversari està molt bé, però què hi ha del futur? El llegat està molt bé, ens emociona, però ara és el gran moment per mirar endavant, per construir, encara que ja ho fem cada dia. Donem-li ara més visibilitat. A la trobada que fem cada desembre amb els equips directius tindré l’oportunitat de dir-los que, en aquest ambient de celebració, hem de tenir clar que el futur de Mútua depèn de nosaltres, però, sobretot, de la nostra capacitat humana, de pensar i d’executar. És molt important. Per això, jo no en dic, de la IA, Intel·ligència Artificial, sinó Intel·ligència Augmentada.
1 
