El Banc Sabadell posa les empreses que van marxar de Catalunya arran del referèndum d’independència de l’1 d’octubre del 2017 en una posició complicada. Malgrat l’enorme influència que l’OPA hostil del BBVA ha tingut sobre la decisió dels vallesans de recuperar el seu edifici històric de la Plaça Sant Roc de Sabadell com a domicili social, les declaracions oficials de la cúpula de l’entitat apunten a un “canvi de la situació que els va portar a moure la seu” l’any 2017. En línia amb el discurs del PSC i el PSOE, el Sabadell considera que la normalització política del Principat és suficient perquè no hi hagi riscos per al seu negoci. Uns riscos que tant els experts com els agents socials contradiuen: recentment, el secretari general de CCOO a Catalunya Javier Pacheco, en les seves declaracions posteriors a l’anunci del Sabadell, posava en dubte les amenaces reals que podien haver-se generat el 2017, tot al·legant que “no és el mateix inseguretat jurídica que incertesa jurídica”. El catedràtic d’Economia i Finances de la UPF Oriol Amat, per la seva banda, reconeixia en conversa amb Món Economia que “moltes empreses van marxar, i els hi va anar bé; però moltes altres els van quedar i també han funcionat perfectament”. Una apreciació que demostren, entre altres, el retorn d’Agbar ja l’any 2018, quan va llegir que el context polític tornava a ser procliu a l’activitat empresarial; o el de Cementos Molins, completat el curs passat i celebrat intensament pel Govern de Salvador Illa.
Sigui com sigui, el retorn del Sabadell aixeca les comportes polítiques que encara mantenen fora del seu lloc d’origen companyies de la rellevància de Caixabank, Naturgy, Colonial, Abertis o Cellnex, històriques del teixit empresarial català que van caure sota la pressió del moment i van moure la seu social fora de les fronteres del Principat. El moviment, val a dir, té una implicació material ínfima per a l’empresa, així com per a l’economia catalana. “És només una firma davant un notari”, explica el president de l’Institut Ostrom Pau Vila, que apunta la immensa càrrega política que tindrà ara la decisió de tots aquests negocis en qualsevol dels dos sentits. Abans del moviment de Josep Oliu, apunta, “ningú volia ser el primer” a tornar a Catalunya. Amb el retorn del Sabadell, “ningú voldrà ser l’últim”; atès que s’envia un missatge polític clar, un contrari als favors de la Generalitat i, en bona manera, de la Moncloa. La llista d’empreses que hauran de decidir és llarga, si bé se’n pot destacar un grapat d’insígnies rellevants: a banda de les esmentades, destaca Occident -abans Catalana Occidente, que es va deixar el gentilici en un canvi de nom el curs passat-, el Grup Planeta o les filials de l’aerolínia eDreams. També alimentàries destacades, com ara Pastas Gallo o Codorniu, així com entitats del calibre de Mediolanum. Totes elles enfrontaran una decisió rellevant en els pròxims mesos.
Caixabank, el retorn somniat
Un cop va tornar el Sabadell, la pregunta següent era senzilla: tornarà Caixabank? La partida del principal banc de l’Estat, que es va establir a València el dia 6 d’octubre del 2017, va ser segurament la més simbòlica de totes les que s’hi van produir. En els anys posteriors, i especialment després de la pandèmia, no hi havia roda de premsa de la direcció -plans estratègics, resultats o altres qüestions- en la qual els periodistes no demanessin pel retorn a Catalunya; una interrogació que es trobava constantment amb una directiva “còmoda” a la seva nova seu social. En respostes a diversos mitjans després de l’anunci vallesà, els banquers encara sostenen la mateixa postura, i no hi ha hagut indicacions a favor d’un camí de tornada. En els anys des de la fugida, La Caixa ha completat la darrera fusió reeixida del sector bancari espanyol, amb l’adquisició de Bankia el 2021, i s’ha consolidat còmodament al capdavant d’una indústria cada cop més concentrada.
Durant els darrers mesos, CaixaBank ha entomat un profund canvi en la direcció, amb la sortida del president José Ignacio Goirigolzarri, procedent precisament de Bankia, que havia liderat l’entitat des de la fusió. El seu reemplaçament ha estat Tomás Muniesa, un home fort del planter de la Fundació La Caixa que consolida l’abast de la figura d’Isidre Fainé a l’estructura empresarial. Com la resta del sector bancari de l’Estat, la companyia acumula anys de resultats rècord, impulsats per uns marges d’interessos elevadíssims i una millora de la seva rendibilitat i fonament de capital. En els primers nou mesos del 2024, de fet, va registrar uns beneficis consolidats de prop de 4.250 milions d’euros. Sobre aquests rendiments, l’acció de la companyia se situa molt per sobre d’on es trobava als volts del referèndum. De fet, poc després de la seva fuita, els títols van caure amb intensitat, de fregar els 4 euros a superar amb prou feines els 2 per acció. Set anys després, la cotització de CaixaBank es mou en màxims històrics, i frega els 5,70 euros.
Naturgy, entre impostos i OPAs
L’energètica presidida per Francisco Reynés consta entre les primeres grans empreses a prendre el camí de sortida de Barcelona després del referèndum. Es va establir a Madrid el dia 6 d’octubre del 2017, només cinc dies després de l’1 d’octubre, llavors encara sota el seu nom històric, Gas Natural -va fer el salt a la denominació actual prop d’un any després, el juny del 2018-. També ha estat de les multinacionals que menys ha tocat el tema del retorn de la seu social a Catalunya; i, quan ho ha fet, no ha estat en favor dels interessos del Principat. En una compareixença el passat mes de febrer, Reynés va tallar qualsevol expectativa de camí de tornada a la capital del país, assegurant que “no s’havia parlat més de moure la seu social” en els anys anteriors.
En els anys des de la sortida, Naturgy s’ha trobat en una munió de posicions complicades. Com a companyia energètica, ha estat una de les afectades per l’impost especial creat pel govern de Pedro Sánchez durant la crisi inflacionista, després d’enllaçar resultats rècord que s’haurien de mantenir el 2024 -en els sis primers mesos del curs passat, els de Reynés va generar més de 1.040 milions d’euros en beneficis, el seu màxim històric-. Sobre aquests balanços, va haver d’abonar més de 250 milions d’euros en els dos anys de vigència de la taxa. Fora del compte de pèrdues i guanys, l’energètica ha estat en els darrers anys enmig de dues polèmiques ofensives de compra, amb Criteria -accionista majoritari- enmig. Són els casos de l’OPA del grup dels Emirats Àrabs Units Taqa, que va negociar amb el vehicle inversor de la Fundació La Caixa durant mesos, sense resultat; i de la irrupció al capital del fons australià IFM, que supera el 16% dels títols de la companyia d’origen català. El temps ha fet guanyar posicions de mercat a l’empresa: el 6 d’octubre del 2017 cotitzava a uns 18,3 euros l’acció, però els bons resultats i la tendència alcista del mercat energètic hi ha deixat un guany substancial, fins als 23,7 a on es mou actualment.
Cellnex i els canvis d’estratègia
Cellnex, un dels gegants europeus al sector de les infraestructures de telecomunicació, va traslladar la seva seu social de Barcelona a Madrid el dia 9 d’octubre de 2017 mentre durés la “situació d’incertesa a Catalunya” i seguint els passos dels seus principals accionistes, mantenint que aquest canvi “no va suposar res a efectes pràctics”. En diverses declaracions, des de la multinacional, llavors dirigida per Tobías Martínez, es va constatar que el retorn de la seu social a la capital catalana era una “opció oberta”. Amb el pas del temps, però, la perspectiva de la tornada s’ha anat refredant, fins al punt que la passada primavera la presidenta de la multinacional, Anne Bouverot, va descartar completament el retorn a Barcelona -primer davant els inversors i després en públic, durant la presentació dels resultats del primer trimestre-.
El camí de Cellnex consta entre els més complexos dels darrers anys a la borsa espanyola. Especialment després de la pandèmia, la multinacional va portar a terme una agressiva estratègia de creixement inorgànic, amb múltiples adquisicions d’emplaçaments de connectivitat especialment al mercat centreeuropeu, però també a altres punts del continent. Aquests moviments els van portar a augmentar substancialment els ingressos, però també a culminar diversos exercicis en pèrdues, arrossegats per l’expansió i els costos financers i d’amortització que l’han acompanyat. Després d’anys d’intensa expansió inorgànica, Cellnex va començar a centrar-se en el “rendiment comercial i una sòlida execució operativa” per al 2024; un canvi de rumb que ha anat acompanyat de la substitució de Martínez al capdavant de l’entitat. A finals del 2023, el conseller delegat va abandonar la seva posició a favor de l’actual CEO Marco Patuano. En els darrers 7 anys, Cellnex registra uns guanys borsaris que tenen més a veure amb la tendència expansionista que amb ser madrileny: la primera setmana d’octubre del 2017, l’acció oscil·lava als volts dels 14,4 euros; mentre que ara més que duplica el valor, i tanca la sessió al parquet a tocar dels 32 euros.
Colonial, la immobiliària que podria tornar
La immobiliària Colonial també va traslladar la seva seu social de la capital catalana a Madrid el dia 9 d’octubre del 2017, juntament amb altres empreses, arran del referèndum d’independència de l’1 d’octubre. Des d’aquest trasllat, la companyia no s’havia plantejat tornar a canviar la seva seu social per tornar a Barcelona, si bé durant la presentació de resultats del tercer trimestre del 2023, el seu president, Juan José Bruguera, va obrir la porta a estudiar el moviment un cop es coneguessin els termes concrets de l’acord d’investidura de Junts i el PSOE pel qual la Moncloa hauria de fomentar el retorn de les seus que van marxar durant el procés.
Més enllà del potencial viatge de tornada al Principat, Colonial ha explorat altres moviments de seu; en aquest cas cap enfora de l’Estat espanyol. Va ser, de fet, un dels grans actors del mercat immobiliari que va amenaçar de deixar l’Estat espanyol quan el govern de PSOE i Sumar exploraven suprimir els beneficis fiscals a les socimis, que permeten les empreses com la de Bruguera pagar només un 1% en concepte de societats gràcies a una sèrie de deduccions fiscals.
Fora de les polèmiques per la seva localització social, Colonial ha estat un jugador rellevant al món immobiliari de l’Estat els darrers set anys. El 2018, la companyia d’origen català va culminar l’absorció d’Axiare creant així un gegant immobiliari. El maig del 2024 Criteria Caixa es va convertir en l’accionista principal de la firma immobiliària en el marc de la seva ampliació de capital, deixant-la en una “situació molt estabilitzada i robusta”, segons va explicar el seu conseller delegat Pere Viñolas. Amb tot, va tancar el tercer trimestre del curs passat amb un benefici net consolidat de més de 150 milions d’euros després de viure un any amb més activitat comercial. En els set anys que han passat des de la seva fuita, Colonial s’ha deixat prop d’un euro a la borsa: a principis d’octubre del 2017 es movia per sobre dels 6,1 euros, mentre que aquest mateix dijous es quedava als 5,23.
4 
