La pagesia catalana va encetar el 2024 amb un crit d’alarma. Sota la pressió de la sequera i enmig d’amenaces internacionals pels diversos tractats de lliure comerç, els productors del Principat van bloquejar Barcelona per protestar contra “la mort” del sector. Les demandes que omplien les carreteres, però, no eren noves: la majoria feia anys que es plantejaven, sense resposta per part de les administracions. “La gent veia necessitat d’un canvi”, reflexiona Raquel Serrat, ara des de la direcció d’Unió de Pagesos, el principal sindicat agrari del país. Serrat ha pres el relleu de l’històric Joan Caball, que va ser coordinador nacional de l’organització durant més de dues dècades. Davant, una cadena alimentària llunyana al sector primari, una burocràcia que encara asfixia les explotacions familiars i una “competència deslleial” internacional amb el suport de Brussel·les. Serrat rep Món Economia a la Casa de l’Agricultura per parlar de menjar, de proteccionisme i de la complexa relació de l’agricultura amb les energies renovables.
Com ha estat el seu accés a la coordinació nacional d’Unió de Pagesos? Què diu del possible relleu generacional del sector?
Feia molts anys que Unió de Pagesos tenia gairebé les mateixes persones al capdavant -fent molt bona feina, val a dir-. Potser perquè faltava una mica d’implicació. S’ha arribat a un punt d’inflexió, la gent veia una necessitat de canvi. I la nova direcció nacional és fruit d’aquesta necessitat. Cal donar una altra visió als problemes de la pagesia. Continuarem la feina que ja es feia des d’UP, més faltaria! Però estem en moments molt canviants per a tothom.
Les protestes del febrer del 2024 van esperonar aquesta necessitat de canvi que identifica?
Les protestes van ser molt espectaculars, molt mediàtiques. Però s’ha d’entendre en el moment en el qual es van donar. Hi havia marxes arreu d’Europa, a cada estat pel seu motiu. Aquí a Catalunya acumulàvem anys de sequera, i hi havia sectors que ho estaven passant molt malament. Els comptes corrents de molta pagesia estaven buits. A més, històricament el gener i el febrer són bons mesos per sortir al carrer, perquè al juliol la gent ha de treballar!
Les marxes del 6 de febrer ens van sacsejar a tots. Perquè va quedar clar que el sector deia: “ja n’hi ha prou, alguna cosa ha de canviar”. Quan la gent no pot més, és quan més reacciona.
En quin estat de salut econòmica es troben els pagesos catalans? Especialment la pagesia familiar.
Econòmicament, la pagesia pateix dos tipus de problemes. Uns, d’estructurals: no podem cobrar preus justos pel producte, no hi ha relleu generacional… Una manca d’apostes de país pel sector agrari arrelat al territori. I després, problemes sobrevinguts que s’hi afegeixen, com la sequera o la pandèmia. Ara per ara, els dos grans riscos són l’accés a l’aigua, que encara hi ha sectors que estan molt malament; i l’accés a la terra. Trobar terres disponibles per cultivar és molt complicat, i aquí és important que l’administració aclareixi quin model de pagesia vol per al país.
Unió reivindica aquest model de petita pagesia. Quin valor té respecte d’un sector més industrial?
La petita i mitjana pagesia és la que garanteix la producció d’aliments més sostenible i propera. També és qui aporta equilibri territorial, perquè som els que vivim a les masies perdudes de Catalunya. Si concentrem el sector en grans empreses, o en la indústria agroalimentària, ningú viurà a les cases de pagès. I afavoreix la gestió del paisatge: treballant la terra es crea aquest mosaic agrari que hi ha Catalunya; que és tan necessari quan hi ha una desgràcia.
Les organitzacions majoritàries del camp del país defensen models diferents. La JARC, sense anar més lluny, advoca per una pagesia professional i industrialitzada. Com es gestionen aquestes desavinences?
Per això hi ha diverses organitzacions, cadascuna amb models diferents. La pagesia hauria de tenir clara la importància de formar part d’una entitat agrària, perquè som la veu davant l’administració. És el sector qui s’ha d’identificar en una o l’altra. Defensem models diferents, tal com necessita el sector: Catalunya és un país petit, però hi ha molta diversitat d’explotacions agràries.
Però les demandes d’ambdues són contradictòries. Si hi ha una pagesia industrial, no n’hi ha de petita i mitjana.
O no! Això hi ha de decidir qui governa. La part més industrial sovint acaba dedicant-se a l’exportació. Si hi hagués una legislació capaç de protegir el producte local, faríem més fort el comerç intern. No és contradictòria una cosa amb l’altra. Això sí, la normativa s’hi ha d’adaptar. No pot ser que s’imposi a un productor que vol fer venda directa de carn les mateixes exigències que a un gran escorxador.
Aquest greuge parla del traç gruix amb el qual sovint l’administració legisla sectors que no coneix. Ha millorat la consciència del legislador des de les protestes del 2024?
Les mobilitzacions van ser molt valuoses en aquest sentit. Vam crear molta consciència que hi som, i quina és la nostra importància per a un país. Ens arriben normatives a tots nivells que sovint es contradiuen, ens compliquen més la vida. Per això ens queixem tant de la burocràcia. No hi estem en contra: produïm aliments i, per tant, hi ha d’haver controls. Però d’aquí a duplicar documents i comunicacions, que Europa reclami una cosa i Catalunya ho faci dues vegades més… Podrien fer-nos la vida més fàcil.
Adreçar la burocràcia era una de les promeses del nou Govern amb la pagesia i la resta de sectors econòmics. Sembla, però, que la taula per a la desburocratització triga a carburar. Per què?
Vam arribar a un acord amb l’anterior Govern, l’any 2023, per posar en marxa aquesta taula. Però no es va fer mai. Vam demanar comparèixer en comissió d’Agricultura la setmana passada per reclamar que es posi en marxa la conversa. Perquè fins ara anem parlant, però no desencallem res.
Com ha rebut el nou Govern aquestes exigències?
L’administració és propera, no tenim problema per parlar-hi. Donem un vot de confiança al Govern, som conscients que només fa sis mesos que hi són. Sembla que la predisposició és bona, però s’haurà de valorar a mitjà termini si desencallen problemes o no. I si en algun moment cal una mobilització, també ho farem.
Què us diu l’estructura del Govern respecte del Camp? És bo tenir un departament encarregat exclusivament del sector?
Encara que abans hi hagués un departament d’Acció Climàtica, molt més gran, cadascú tenia les seves competències. Hi havia cada direcció general per separat, i ens reuníem amb qui ens convenia. La interlocució no ha canviat. Però hi ha un greuge: en haver separat les dues conselleries, hem reduït un terç el pressupost que teníem. Per molt que fem polítiques, si no hi ha diners, no tiraran endavant. Per exemple, si ara ens trobem amb una inclemència climàtica com la sequera, potser seria difícil trobar tants diners per a ajudes.
Quant de marge té el Govern per començar a tirar endavant les mesures compromeses?
La Generalitat té les competències que té. Moltes coses depenen de l’Estat, o d’Europa. En allò que és competència del Govern… Una llei no s’aprova en una legislatura. Anirem a més de quatre anys vista. Tenen més mitjans per tirar endavant coses, però un decret llei s’ha de justificar. Amb el tema de la burocràcia poden fer coses? Sí, però amb condicionants europeus. Som conscients que hi ha moltes coses que no depenen d’ells. Però no podem permetre que això serveixi d’excusa per no fer res.
Hi ha eines per mantenir aquest marge de negociació, però també collar quan sigui necessari?
Si passen coses molt greus, podem anar per la via legal. Així i tot, l’acció més visible, la que agafa més transcendència, és la protesta. Quan hi ha resó, i la gent pren consciència, i força l’administració a actuar.
Parlàveu del problema que suposa l’accés a terres al país. Què ha passat perquè els camps s’hagin financiaritzat d’aquesta manera a Catalunya?
L’especulació apareix quan hi ha interessos econòmics aliens a l’activitat agrària. Penso en l’energia fotovoltaica. Hi ha molta terra en arrendament a Catalunya, fins a un 70% dels terrenys agrícoles. Si una empresa de renovables promet a un propietari 1.200 euros per hectàrea, cap pagès hi pot competir. Qui acaba perdent és el productor; però també tot el país. Renovables sí, més faltaria; però no si és a preu d’un pagès.
El Govern ha posat un focus important en l’acceleració de les renovables. Unió de Pagesos ha estat especialment activa, amb recursos contra desenes de parcs.
Unió de Pagesos presenta un recurs administratiu a qualsevol projecte superior a les 8 hectàrees. La majoria no contemplen l’impacte agrari. Exigim que hi hagi un informe agrari per a aquests projectes. Que si en algun cas es demostra que hi ha un greuge significatiu per a la pagesia de casa nostra, no es porti a terme el projecte, o es faci d’una altra manera. Torno a dir: energies alternatives, sí. Però no amb aquestes preses. Que no vestim un sant per despullar-ne un altre. No podem anar fent bandera d’una agricultura verda si perdem la pagesia arrelada al territori, que també és part de la solució als problemes mediambientals.
Hi ha una convivència possible entre aquest model de pagesia i les renovables?
Que busquin zones alternatives a l’agrària per instal·lar renovables. Hi ha hectàrees en vorals d’autopistes, zones que no són productives, teulats de polígons industrials… Ara, és clar, per a les empreses són més cares. Ells van a la cosa fàcil. I si la cosa fàcil és que un pagès o una pagesa hagi de desaparèixer, mai hi estarem a favor.
I no hi ha alternatives per a les terres agràries? Són les renovables les úniques que han de buscar sortida?
Cada cas és diferent. Però si trien determinades zones agrícoles per instal·lar-s’hi és perquè són planes, accessibles… Les millors terres agrícoles també són les millors per ficar-hi plaques. Trobar alternatives per a un pagès a qui expropien les terres és complicadíssim, perquè n’hi ha, o estan sotmeses a especulació.
Quina mena de mesures es poden prendre per ampliar la disponibilitat de terra?
Potenciar l’autoconsum, que cadascú posi l’energia a casa seva. No especular amb grans macroparcs, fer projectes més petits. I tenir present l’impacte agrari.
Unió de Pagesos diu renovables sí, però d’una altra manera. Això també vol dir que els objectius d’implantació de renovables han de ser a més llarg termini?
Sí. No es pot fer tot de cop perquè hem de complir uns terminis. Fem-ho a on puguem i com puguem fer-ho. I ja hi arribarem. A Catalunya pequem que, quan Europa insinua una norma, aquí ja l’estem aplicant. I llavors no fem les coses com cal.
En paral·lel apareix l’estratègia catalana de biogàs. Com la valoreu?
El tema dels purins posa en alerta molta gent. És cert que va ser un problema, però fa molts anys que tenim un decret d’ejeccions que ens obliga a fer les coses ben fetes. Però els purins i els fems són necessaris perquè, aplicats adequadament, són un fertilitzant. A partir d’aquí, si hi ha un excés, s’ha de gestionar. I si les plantes de biogàs poden ser una solució, no pot ser un tabú.
En tot cas, la forma de fer-ho és dedicar-hi allò que no pugui aprofitar la pagesia?
L’esforç hi ha de ser per part de tothom. Si hi hagués un excés de cabanya porcina, per exemple, l’administració hi pot actuar. Però això també depèn de quin model de pagesia vol. Gran indústria o explotacions familiars. Que 10 pagesos puguin viure bé amb 10 explotacions, o una gran indústria que fa que una persona visqui molt bé, però que comporta molts més problemes.
Durant les marxes, els pagesos lamentaven el tracte a la pagesia per la sequera. Ha canviat el discurs respecte del consum d’aigua del primari?
El camp ha fet un sobreesforç per adaptar les nostres explotacions a la sequera. Quan hi ha restriccions per sequera, l’agricultura i ramaderia estem per sota d’altres sectors econòmics. Se’ns demanava un 80 i un 50% de restriccions, i això vol dir, senzillament, deixar de produir. A la indústria i el turisme s’hi demanava un 20%. Tots hem de fer l’esforç, tots hem de fer sacrificis. Però que ho faci tothom per igual. La gent ha d’entendre que la pagesia no gasta aigua: la utilitzem per produir aliments. L’administració es fica a la boca que som un sector estratègic; doncs que s’ho creguin.
Tècnicament, com és aquesta adaptació? Com serà la producció alimentària amb les restriccions hídriques que vindran?
Podem adaptar cultius al clima que ve. També, millorar l’eficiència dels regs. Si s’han de fer noves infraestructures, s’han de fer. I la ramaderia haurà d’adaptar les granges a un consum adequat. El sector farà l’esforç. Som els primers interessats a fer-ho funcionar, a ser rendibles.
Quin paper tenen les ajudes de l’administració en aquest procés?
Les ajudes econòmiques són una solució temporal quan hi ha un problema. Però no anem sempre buscant ajuts. L’administració ha d’evitar repetir el que va passar el 2008, que hi va haver una sequera i 16 anys després estem igual. La feina que s’havia promès no s’havia fet. S’han de posar a treballar perquè els projectes hídrics, aquest cop sí, es facin. No volem viure d’ajudes, volem viure de la nostra feina.
A l’hora de vendre, la cadena alimentària és encara un problema per a la pagesia. Parlàveu de la manca de preus justos. La llei de la cadena alimentària anava per aquest camí, però UP fa temps que denuncia que és insuficient.
La llei de la cadena alimentària està aprovada. I la seva redacció és laxa. Però, a més a més, està guardada en un calaix, ningú la desplega. Aquesta norma permetria prohibir vendre sota preu de cost, i definiria la posició de domini dels supermercats. Hauria de beneficiar tots els sectors alimentaris, no només el pagès!
És una de les demandes que fan al govern espanyol, i que no arriba. I el ministre Planas fa sis mesos que és al càrrec…
Unió de Pagesos forma part d’Unión de Uniones, que està a punt d’esdevenir organització representativa. Això ens permetrà una millor interlocució amb el govern espanyol. Ara, s’hi està a sobre. Però no som qui manem. Si realment volem salvar les explotacions agràries, la llei s’ha de desplegar. El sector lleter mateix: queden dues-centes explotacions a Catalunya.
Dèieu que la llei de la cadena alimentària ha de donar suport a tot el sector, però la gran distribució no sembla tan interessada com la pagesia a aplicar-la. Com és la relació amb els supermercats? Ve d’aquí, la pressió?
D’algun lloc venen, les pressions, perquè la llei no tiri endavant. I, evidentment, venen de qui guanya més si les coses es continuen fent com fins ara. Està claríssim.
És una qüestió de capacitat de pressió?
Segur. A Catalunya mateix, la pagesia representa només un 1,8% de l’ocupació.
I quin marge real hi ha per incidir?
Hi continuarem sent. Però aquí entra un tercer actor molt important, que és el consumidor. Quan fem la compra, estem escollint a qui enriquim: al pagès del costat o al propietari d’uns grans magatzems. Demanar l’origen dels productes, saber què et poses al plat, és essencial. Si tothom posa el seu gra de sorra en aquests temes, la petita i mitjana pagesia seria molt més viable.
El problema de deixar-ho al mercat és si aquest no existeix. Si el ciutadà acaba triant el preu més baix.
Demanda n’hi ha, perquè hi ha canals de distribució de productes de proximitat que funcionen. És cert que potser no hem fet prou pedagogia perquè la gent els conegui. És cert que la gent tendeix a anar més a grans superfícies, o al comerç en línia. També haurem de mirar com fer arribar els nostres productes per aquests canals. Tenim feina a fer. Però l’administració també ha de posar de la seva part per protegir el producte local. El consumidor ha d’estar informat, i que tingui l’opció de triar.
Creieu que un gruix de consumidors triarà producte de proximitat si aquest està disponible?
Estic convençuda que sí. De vegades és qüestió de prioritats: ningú es qüestiona que el seu fill porti un mòbil de 1.000 euros a la butxaca. En canvi, una garrafa d’oli que dura tres mesos, a 50 euros la trobem caríssima. Què és més car, en proporció? L’alimentació hauria de ser una de les nostres prioritats, i no optem tant per la qualitat.
La darrera denúncia de la pagesia és la que correspon als tractats internacionals de lliure comerç. Ja hi ha acord polític per al de Mercosur. Els tècnics de Brussel·les argumenten que els efectes no seran tan greus com denuncien els pagesos. L’amenaça és tan seriosa per al producte local?
De tractats internacionals ja n’hi ha. Mercosur s’ha posat de moda, però encara falta. El de Xile fa 10 anys que està acordat, i encara no funciona. Vull dir, que va per llarg. Això no impedeix, però, que entrin productes de fora. I evidentment que ens afecta els preus. Si les exigències sanitàries i socials són molt més baixes, el producte local serà més car. Per tant, ens trobem amb una competència deslleial. S’ha de legislar per protegir el producte local. Que en vingui de fora, però que es doni un valor a allò que es fa aquí. Reconeixen que primer els productes d’aquí, però no s’aplica. No hem inventat res, hi ha molts països que ja ho fan.
Aquesta protecció és informativa, doncs. Detallar bé la procedència i les característiques del producte al punt de venda.
S’ha de facilitar el desenvolupament del comerç local. Obradors de petita capacitat, mercats locals… Buscar infraestructures per potenciar el model local. Accés als edificis públics, com escoles o hospitals. Ara el Govern diu que, en part ho vol fer. Perfecte, perquè sobta una mica quan vas a dinar al Parlament i no trobes ni un producte de proximitat. Hi ha mecanismes per protegir-lo, per donar viabilitat real a la petita i mitjana pagesia.
Justament aquesta setmana, el president dels Estats Units Donald Trump ha anunciat nous aranzels als productes agraris. Com ho valoren? Cal arribar al proteccionisme per defensar el producte local?
Sí. Perquè, si no, es dona el que s’ha donat fins ara: facilitats perquè entrin productes forans a canvi que es venguin cotxes. Aquí quedem desprotegits. A Europa tenim la normativa més exigent de tot el món, però ens trobem aquesta competència. Amb una protecció com aquesta, seria una manera de potenciar el producte que es fa aquí.
El problema és Europa?
Una ametlla xinesa que abans es venia als Estats Units, ara amb els aranzels, qui et sembla que la comprarà? Europa. Què passarà amb la pagesia d’aquí? Que rebrem nosaltres. Si aquí hi hagués una protecció, seria diferent.
1 
