El verset amb aquesta sentència –L’avara povertà di Catalogna– apareix a La Divina Comèdia de Dante, que s’esplaia contra els catalans en altres passatges de la magna obra. L’animadversió del gran poeta florentí ha estat estudiada per Josep Maria de Segarra, Josep Pla, Frederic Rahola o Joan Fuster. Segons Pla, l’escarni no anava tan dirigit als catalans de la Península Ibèrica, que el Dant no coneixia, sinó als seus correligionaris que campaven per Nàpols, en el moment de la màxima efervescència mediterrània del país.
La pobresa àvara o l’avarícia pobra ha estat una insolència que els catalans han arrossegat amb desgana durant els segles, però, en tot cas, agrade o no agrade, forma part d’una cadena vexatòria que els considera gasius i mísers, i que no es redueix ni de bon tros a la literatura medieval.
El dicteri es podria aplicar igualment a la relació que mantenen els catalans amb el seu art, amb l’art que produeixen els seus autors. En el cas de la pintura, per exemple, els altres països que pretenen haver arribat a un grau civilitzatori còmode la valoren amb el respecte i la respecten amb els preus. Un Delacroix és un Delacroix, però és molt més Delacroix a França. A Catalunya els pintors o els il·lustradors passen ràpidament de moda. I entren a l’oprobiós calaix de la negligència. Quan mor una generació aquells autors que havien estat acceptats i valorats ingressen veloçment en les files de l’oblit i els preus que abans havien pagat els seus tenidors es redueixen a la pols. Es parla d’Eugène Delacroix a les escoles franceses, on se’l venera malgrat tots els ismes posteriors. Es parla de Ramon Casas a les escoles catalanes? El venera algú?
Aquesta avara povertà, tan contraproduent per a les ànimes i el mercat, afecta també el món del còmic, ja prou castigat també amb la indiferència i el menyspreu generals durant dècades. Malgrat els esforços d’Enric Sió, Javier Coma i Romà Gubern, que van mamprendre una ofensiva reivindicativa en els anys seixanta sota l’auspici benefactor d’Umberto Eco, el còmic encara no ha passat a ser considerat un art com manen els cànons a la societat general.
Grans preus a l’estranger
Això podria explicar, en part, els preus tan mesquins amb què són valorats els seus originals; és a dir, els dibuixos dels creadors, que després van ser reproduïts a la indústria de la impressió per a diaris i revistes. Mentre que els grans artistes francesos, italians i, sobretot, japonesos i nord-americans arriben a preus còsmics a galeries i subhastes, els catalans no alcen un gat per la cua.
Els únics dibuixants catalans que es cotitzen a preus dignes són els que durant la diàspora artística –que va començar als seixanta i que encara es manté– van treballar per a França o per als Estats Units. Són dotzenes, no, centenars d’il·lustradors, que, de vegades sense nom o amb pseudònims anglosaxons, van alimentar de vinyetes els diaris i les revistes dels països que els pagaven uns opípars sous, comparats amb els que rebien a casa.
Per això, no és estrany que una portada publicada de la revista Vampirella de Manuel Sanjulián arribara als 55.000 dòlars en una subhasta d’Heritage el mes de setembre passat. Ha estat el dibuix d’aquest il·lustrador que s’ha cotitzat més alt. En té més, més portades de la mateixa revista o d’unes altres de la factoria Warren, que han superat els 20.000 dòlars. Si Sanjulián no haguera publicat als Estats Units, els seus originals no tindrien ni de bon tros el valor que el mercat dels Estats Units els atorga.
Un altre cas al mateix escenari és el de José González, nascut i mort a Barcelona i autor que també va treballar per a revistes de còmic nord-americanes de fantaciència. El passat mes de setembre una història sencera seua de Vampirella es va vendre per 62.000 dòlars a la mateixa Heritage. Els originals de Pepe González arriben a cotitzar-se en aquest mercat subhaster per xifres que desborden els 20.000 dòlars. Hi ha més autors catalans, valorats amb preus semblants o fins i tot més alts, que treballaven per a publicacions de la mateixa mena, com ara Enric Torres-Prat, il·lustrador de portades de gènere fantàstic als Estats Units, que el mes de novembre del 2004 va veure com una portada seua també de Vampirella se saldava per 66.000 dòlars. Aquesta mena d’obres d’Enric no baixen dels 50.000 dòlars.
Aquests autors catalans treballaven durant la dècada dels seixanta i els setanta per a les Selecciones Ilustradas de Josep Toutain, un mite domèstic que va articular una agència de venda d’originals catalans i espanyols que van cobrir els mercats del Regne Unit i dels Estats Units. Amb el temps, alguns es van independitzar dibuixant sempre per a les mateixes revistes.
No és difícil trobar el cas d’altres dibuixants i il·lustradors catalans que treballen actualment per encàrrec per a les editorials franceses o nord-americanes. N’hi ha una pila. Són molt bons. Els seus originals es venen en subhastes presencials o virtuals i arriben als preus que determinen aquests mercats. Uns preus incomparables amb els que suporten els artistes de còmic que han publicat o que publiquen a les nostres editorials i han de vendre els seus dibuixos al mercat intern.
Preus petits a l’interior
Les subhastes o les vendes internes –europees en el nostre cas– s’articulen a través de cases com Catawiki o Todocoleccion. És allà on es poden resseguir uns preus que ni de bon tros s’assemblen als dels autors catalans que treballen per als mercats de França o dels Estats Units. Francisco Ibáñez, un dels autors catalans més cotitzats, ha fet el salt a Heritage, on en una subhasta recent dos originals de dues pàgines consecutives de Mortadelo es van vendre per 3.752 dòlars. Res a veure amb els que van fer el salt a Amèrica, no en la venda, sinó en la publicació.
L’epopeia dels originals catalans, encara que no en els preus, s’assembla a les d’altres països. Des del començament del segle vint i durant dècades van estar menystinguts. Els autors els cedien a les editorials, que els conservaven –o no– i se’n quedaven tots els drets. Si estudiem el cas de les tres grans editorials de tebeos del nostre país després de la guerra 36, entendrem, en part, la disparitat de preus dels seus originals.
El cas de Bruguera
Els originals dels autors de la gran factoria Bruguera, per exemple, estan ara en mans dels propietaris de Prensa Ibérica, que els van adquirir a Grupo Zeta quan van comprar El Periódico. Són milers de pàgines que no arriben al mercat del col·leccionisme, sense comptar les que la mateixa editorial Bruguera va trinxar per “fer espai” o per aprofitar-ne vinyetes i personatges per a noves publicacions. Són escassos, doncs, els originals d’Escobar, de Vázquez, de Jorge, de Peñarroya, d’Ambrós, de Giner, de Darnís o de Conti que entren al mercat. El valor d’aquestes obres varia molt, segons l’autor i l’època, però no es mou ni de bon tros dins els paràmetres dels veïns més respectuosos amb el novè art i la tradició autòctona.
Un original de Vázquez o d’Ibáñez dependrà de l’època i de la categoria icònica. En tot cas, la forquilla de preus oscil·larà entre els 1.000 i els 6.000 euros. El cas d’Ambrós i de Dernís és diferent. Hi ha poquíssims originals del Capitán Trueno o del Jabato. Per impacte popular, el Capitán Trueno arriba a preus més alts. Per una pàgina original de la criatura de Víctor Mora i Ambrós es poden pagar 2.000 o 3.000 euros. Òbviament, això dependrà també de quina pàgina es tracte. Pel que fa al Jabato, el rècord el va batre un quadern sencer, tots els originals que incloïa, pel qual es van pagar 7.500 euros. Tots aquests preus poden semblar alts, però en comparació als que es fan valer a França o als Estats Units, se situen la franja magra.
El cas de Valenciana
El cas de la Valenciana, l’altre gran referent de la historieta publicada durant el franquisme, és ben diferent. Els seus propietaris, la família Puerto Vañó, van conservar sempre tots els originals en bon estat. No per respecte ni a les obres ni als autors, sinó en previsió de futures reedicions. Quan l’editorial va tancar l’any 86 ja eren ben conscients del valor que podien tenir aquells milers de pàgines, còmodament instal·lades en sobres que les identificaven. Els autors mai van tornar a saber-ne res. Passades dues dècades, les van començar a distribuir entre llibreters de vell interessats. Venudes a l’engròs per preus irrisoris cada lot, han anat arribant al mercat en dosis excessives, que no les ha valorades. Així, els originals d’un quadern sencer d’una sèrie molt celebrada quan es va publicar, El Pequeño Luchador –deu pàgines i portada– es pot adquirir per 150 euros o menys.
És el mateix cas d’un dels personatges infantils més famosos dels anys seixanta, el gat Pumby. A Todocoleccion se’n poden comprar tots els originals que es vulga. Una pàgina original més o menys decent del tebeo es pot comprar per 35 euros. Si l’autor, José Sanchis, alçara el cap, l’acotaria avergonyit. Una de les grans portades que Sanchis va dibuixar al guaix per il·lustrar una sèrie d’àlbums que Valenciana va editar com a recopilatoris de les aventures del personatge es ven a Todocoleccion per 350 euros. Només els quaderns sencers de les dues sèries més acreditades dels anys quaranta, Roberto Alcázar i El Guerrero del Antifaz, es venen a preus més decents, que poden arribar als 5.000 euros. El gran error dels propietaris de Valenciana, a part de no tornar els originals als autors, que és de lesa humanitat, va ser traure’ls al mercat en lots excessius. L’abundància de material n’ha deteriorat el preu. Quan no se’n sap no se’n sap. I no en raja.
El cas de ‘TBO’
Hi ha encara la tercera gran capçalera històrica catalana, la que va donar nom a totes les publicacions del gènere: el TBO. També els propietaris de l’empresa van saber conservar els originals, que aprofitaven contínuament com a material reeditat a les pàgines de la publicació. Quan Buïgas, Estivill i Viñas, SL, va plegar el 1983, un dels seus darrers col·laboradors, Lluís Giralt se’n va emportar, a càrrec del treball que no havia cobrat, uns quants centenars d’originals, amb els quals en vida va organitzar diferents exposicions. Els altres o bé van anar a parar a Bruguera, i després han acabar en la mateixa col·lecció d’originals, o bé han anat eixint a la venda en grans quantitats.
El preu d’un original de l’esquadra dels dibuixants que van allargar la vitalitat de la publicació durant dècades, depèn de la cotització de cada autor. No és el mateix Opisso o Nit que Blanco o Sabatés. En tot cas se’n poden adquirir de ben barats, per quaranta, cinquanta o seixanta euros, a plataformes com Todocoleccion. Només dos autors de la postguerra han aconseguit xifres més o menys decents, si les comparem amb les del mercat autòcton: Benejam i Coll. Una bona pàgina de les meravelles que va crear Josep Coll o una de la Família Ulises es poden situar entre els 300 i els 800 euros. I això –ai!– és el màxim.
Tot plegat no dona per a més. País petit, art menor.
