El creixement de les ciutats exigeix un sistema de construcció i edificació sòlid capaç de sostenir l’expansió urbana, tot i això, el sector de la construcció afronta reptes importants que en limiten el desenvolupament. Entre aquests obstacles es troba la manca de mà d’obra qualificada, un problema que s’agreuja per l’envelliment dels professionals i la falta de relleu generacional. Segons un estudi de BBVA Research publicat aquest estiu, la dificultat per trobar personal és la principal limitació de l’activitat constructora al conjunt de l’Estat. De fet, el pes de la construcció en l’economia ha anat minvant i es troba lluny dels seus millors anys, a més del número d’afiliats a la Seguretat Social en aquest sector, que es troba molt per sota de les mitjanes històriques. Segons l’informe, el març de 2025 els treballadors de la construcció representaven un 6,8% del total d’ocupats a l’estat espanyol, caiguda notable si es compara amb l’històric del sector, que va arribar a representar el 14% del total dels ocupats. Tot i que aquest no és l’únic àmbit que es troba amb dificultats per aconseguir i retenir personal qualificat, suposa una limitació per una activitat clau per al desenvolupament de les infraestructures, però també una de les necessitats per afrontar la crisi de l’habitatge. Per a Lluís Moreno, president de la CCOC, la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya, la situació actual respon a com la construcció ha pogut anar recuperant-se des de la crisi financera que va afectar greument el sector immobiliari.
El 2008 a Catalunya la construcció ocupava 2,4 milions de treballadors, una xifra que en deu anys va passar a ser d’1,1; reduint-se en més d’un milió d’ocupats. Moreno apunta que aquesta situació anava lligada amb l’activitat que tenia el sector, que assegura que “no s’ha arribat a recuperar als nivells de l’època anteriors a la bombolla”. De fet, un estudi del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) l’edificació de nous habitatges ha caigut un 22% a Catalunya durant el primer semestre respecte del mateix període de l’any passat, la qual cosa suposa allunyar-se dels “nivells òptims” de construcció que s’esperen. En aquesta línia Moreno afegeix que, després de la davallada d’activitat, des del sector s’han mostrat “més reticents” a contractar més personal del que pugui resultar necessari. Per això “ara s’aposta per un creixement més sostingut de les contractacions”, puntualitza.
L’envelliment de la mà d’obra
Les pèrdues que es van viure arran de la crisi immobiliària van frenar la contractació durant un temps, el que ha provocat un envelliment de la mà d’obra pel qual costa trobar oun relleu generacional. Tal com apunta l’informe, més d’un 55% dels treballadors de la construcció són més grans de 45 anys. De fet, un informe de la CCOC apunta que la mitjana d’edat dels treballadors de la indústria de la construcció ha passat dels 37,3 anys el 2007 als 45,1 el 2022; el que representa un envelliment de vuit anys, mentre a la resta de l’economia ha estat de quatre anys. Moreno apunta que la captació de personal jove és complicada, ja que les persones de 16 anys no poden treballar en aquesta indústria, a diferència d’altres sectors. “En aquest sentit creiem que la llei queda antiga perquè considera que l’activitat constructora és perillosa, però dins del sector hem anat evolucionant i tenim més garanties de seguretat”, explica. Moreno considera que això fa que “es perdi talent”, sumat al fet que els joves veuen el sector de la construcció com a “poc atractiu”. Aquesta situació genera certa preocupació, ja que en els pròxims deu anys es jubilaran un 40% dels encarregats d’obra, “la figura més important d’una constructora a peu d’obra”, apunta Moreno. Per això creu que el teixit empresarial de la construcció “haurà de trobar-se en altres sectors i també aprofitar la incorporació d’estrangers al mercat laboral”. En aquesta línia, Moreno menciona que cal treure profit d’aquesta part de la població i garantir una formació adequada a les necessitats del sector; però també destaca la possibilitat de contractar a personal en origen: “hi ha posicions especificades de difícil cobertura, que podrien cobrir-se si anéssim a buscar professionals concrets a altres indrets”.
A més, des de la CCOC també destaquen la necessitat d’incorporar dones entre la mà d’obra de la construcció. Només un 11% del personal del sector són dones, i a peu d’obra aquesta xifra es redueix i representa un 1,5%. Moreno afirma que “costa revertir el pensament que la construcció no és una activitat de dones”, però que trencar els esquemes socials preestablerts permetrà que els oficis d’arquitecte, instal·ladors elèctrics i maquinistes de grues siguin cada cop més feminitzats. Uns reptes pel que fa al personal que assegura que el sector podrà gestionar: “d’aquí a 10 anys les empreses hauran pres les mesures que calen i es tindrà la mà d’obra necessària” assegura Moreno.
Les crisis recents i l’efecte dels aranzels
A part de les dificultats per trobar personal qualificat, el sector també ha trobat altres obstacles en els últims anys. “La construcció ha passat per moltes crisis de preus”, apunta Moreno, que assegura que la derivada de la guerra d’Ucraïna va ser el punt d’inflexió que va fer pujar els preus un 40% respecte als del 2021. “Els preus poden repercutir en el client, però també en l’empresari”, afegeix, que assegura que la inestabilitat generada pel conflicte va fer que més de mil obres oacabessin quedant desertes i cap empresa s’hi presentés per fer-la.
A més, tot i que el sector de la construcció està més aïllat que d’altres en la guerra comercial generada pels aranzels dels Estats Units i no depèn tant de les exportacions, la indústria segueix estant molt exposada als efectes col·laterals provocats per aquests en algunes de les seves principals matèries primeres com l’acer i el metall. D’aquesta manera, els costos d’aquests materials seran més elevats a Europa que ho eren en un passat, el que inevitablement afectarà la salut financera del sector. Malgrat aquests factors, des de la COCC Moreno assegura que el sector és “molt resilient” perquè estan acostumats a viure en una “permacrisi”. “Els reptes que travessem constantment fan que haguem de gestionar contínuament el negoci entenent que pot passar qualsevol crisi”, afegeix.
