L’enemic del moviment per l’habitatge ha canviat molt al llarg dels anys. La Clàudia, militant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a les Terres de l’Ebre, ho ha viscut en carns pròpies. Tant ella com el seu marit perden la feina el 2008, amb l’esclat de la crisi financera global, i s’enfronten a una hipoteca -abans més que dins de les seves possibilitats- inabastable. “En aquell moment lluitem molt; breguem per una donació en pagament i un lloguer reduït” amb l’entitat que hi havia atorgat el crèdit. Anys després -i amb dos contractes de lloguer amb la companyia ja signats- s’assabenta que el seu pis ha estat venut a Promontoria Real Estate, un fons d’inversió. “Durant el confinament m’anaven amenaçant amb desnonaments. Jo els hi deia, porteu els agents, però que vinguin amb mascareta”, bromeja l’activista. Passat el tràngol, ella i la seva família aconsegueixen signar un nou lloguer reduït fins al 2027. La calma, però, no es queda en tota la vigència. “Fa uns 20 dies -explica a Món Economia- veiem que casa meva s’està posant als portals immobiliaris”, a un preu infinitament més elevat que el que va pagar en el seu dia, abans de la Gran Recessió. “Llavors valia 120.000 euros, ara, més de 300.000“, denuncia. Ho fa, a més, des d’un absolut desconeixement: si el pis es ven a un altre fons, s’enfrontarà -preveu- a nous intents de fer-la fora. Si és a un particular, “em poden traure el contracte per habitar-lo ells”. “Quan el pis era del banc, podia anar a la sucursal a armar un sidral. Però ara, a on vaig a buscar el fons voltor?”, lamenta.
Aquest mateix procés, tal com demostren els experts citats a la primera Assemblea Popular Internacional per l’Habitatge, ha esdevingut estructural a la majoria de mercats residencials d’occident. Del model de propietat urbana basat en el deute -el gran causant, recorda l’investigador especialitzat Manuel Gabarre, de la bombolla immobiliària prèvia al 2008 – es passa a “la inversió massiva de fons voltor: la financiarització 2.0”, en paraules de l’acadèmica romanesa Eniko Vincze, professora a la universitat de Babeş-Bolyai. Els guarda-raïls imposats al crèdit bancari en la darrera dècada i mitja en tenen part de culpa, però no expliquen tot el fenomen. De fet, apunta Gabarre, “els fons oportunistes venen a suplir una part del mercat a la qual la banca no podia arribar”. “Les entitats financeres s’enriquien de la concessió d’hipoteques, però com financiaritzes el lloguer? No és tan fàcil”, afegeix. Abans, els contractes d’arrendament eren, la major part del temps -i amb dues excepcions marcades als Estats Units i a Alemanya, com recorda l’investigador a la universitat d’Uppsala Brett Christopher– entre particulars; “persones físiques i petites empreses de gestió quan la cartera era més significativa”. Amb les grans vendes de patrimoni immobiliari arran dels rescats de principis de la dècada passada, però, els fons voltor veuen l’oportunitat d’apropiar-se d’un espai en el qual havien tingut dificultats per entrar. Abans de tot, recorden els experts, la d’entregar els pisos a aquests vehicles de capital és una decisió política: “l’Estat podria haver tingut un parc d’habitatge públic de més d’un milió d’unitats, entre les dels fons i les de la Sareb; però tria descapitalitzar-se”, acusen.
Per analitzar aquest procés -i per construir-ne una oposició coordinada- la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca reuneix a Barcelona des del passat dijous i fins diumenge prop d’un centenar de col·lectius en la primera edició d’aquesta iniciativa. “No per posar en comú experiències, sinó per enfrontar plegats aquells que s’apropien del món extraient-hi les parts centrals de la vida”, denuncia el portaveu de l’entitat, Juanjo Ramón, durant la presentació de les jornades. A la trinxera contrària, allò que denominen els “fons d’extracció”: Blackstone, Cerberus, Lone Star i tots aquells vehicles de capital que han marcat la realitat de l’habitatge en la darrera dècada i mitja. Durant la Gran Recessió, recorda Gabarre, “éren els únics que tenien el capital disponible” per apropiar-se de tots els actius tòxics que la banca va deixar anar. La conseqüència, en l’experiència de la Clàudia, és una propietat “molt més agressiva”. “Contracten gestores de socimis, que canvien cada sis mesos, perquè ningú els pugui trobar”, alerta la militant; que constata com es fa impossible fer-hi arribar una queixa pel tracte especulatiu de les seves llars. “El fet que aquests actors siguin part del mercat és la prova més clara que l’habitatge no és per a la gent; ha esdevingut una mercaderia”, etziba la representant de l’European Coalition for the Right of Housing and the City -una xarxa de moviments de la qual la mateixa PAH forma part- Stella Muci.
L’expansió d’aquesta mena d’empreses té difícil aturador, atès el seu gegantí accés a capital. El seu negoci principal, de fet, parteix de la gestió de fons privats -de pensions, especialment- als Estats Units, amb una capitalització difícil de calcular. A més, gaudeixen, com remarca Gabarre, d’una absència total de fiscalització dels seus comptes, la qual cosa no pot dir la banca tradicional. “El mercat financer regulat té estrictes controls; però ningú sap quina és la solvència d’un fons oportunista”, comenta l’investigador. La seva actuació, sense barreres, pot arribar a ser “massivament perjudicial” per al benestar col·lectiu, en paraules de Christopher. El mateix expert denuncia com, en paral·lel, el regulador tria mirar cap a una altra banda a l’hora de legislar per limitar la seva activitat. Similar és l’opinió de Vincze, que denuncia com “estat i capital són camarades quan es tracta del procés de financiarització de l’habitatge”. “La llei crea noves oportunitats per al moviment lliure de capitals, i així els fons penetren el desenvolupament urbà i els mercats”, denuncia l’experta. El procés, coincideixen, és difícilment reversible, més encara si les institucions romanen sota el control dels “actors polítics mainstream”. Les intenses campanyes lobístiques que perpetren les empreses han aconseguit que “la classe política no vegi els fons com a amenaces, sinó com a part de la solució de la crisi”, declara l’investigador a Uppsala.
Una gestió “maldestra” difícil de promocionar
Els fons, d’aquesta manera, són un clar exemple de “l’economia vampírica” que denuncia l’eslògan de les jornades. “Són un mode de capital que no cerca vendre cap producte, ni servei a la comunitat, ni innovacions”, denuncia Luís Sanmartín, professor de sociologia a la Universitat Pompeu Fabra, en una intervenció a les jornades. A més, el seu accés als diners dels usuaris -a través de comptes de pensions, crèdits al consum, dipòsits bancaris i altres muntants que hi acaben invertits- fan que contribuir-hi sigui difícil d’evitar. “És una dictadura financera: compren estructures que ja existeixen per apujar preus i rebaixar la qualitat dels serveis”, raona Sanmartín. Ho fan, a més, sense un currículum de gestió d’aquests serveis gaire falaguer. Gabarre ironitza, de fet, amb el seu historial. “Els fons oportunistes com a gestors són terribles: ni inverteixen, ni treballen, ni fan res!”, exclama; tot recordant exemples com el rescat de l’automobilística Chrysler per part de l’administració Obama, prèvia compra per Cerberus; o la davallada de la fabricant d’armes Remington Steele. “Ells sols, els oportunistes no existirien; són uns inútils”. Ara bé, la més que beneficiosa fiscalitat -a l’Estat les socimis, les figures jurídiques mitjançant les quals molts d’aquests fons lloguen els pisos que adquireixen, tributen només un 1% en concepte de societats- i la clara disposició de les administracions a injectar-hi diners quan pateixen estrès els fan pràcticament intocables. Fins al punt, per a Sanmartín, que “estan disposats a posar la societat sencera en risc, com ja va fer la banca el 2008”.
L’objectiu de les jornades organitzades per la PAH, reiteren els militants, és l’elaboració d’estratègies per enfrontar-los. Els experts presents coincideixen, però, que el primer moviment, un d’imprescindible, és posar-hi llum. Als primers, als contribuents que participen del seu capital via gestió d’actius, pensions o préstecs. “Són empreses que inverteixen principalment els diners d’una altra gent, una gent que no té ni idea el que s’està fent amb el seu patrimoni”, assegura Christopher, que aconsella els col·lectius en defensa de l’habitatge que planegin “accions per augmentar la consciència” d’aquest fenomen. Similar és la visió de Gabarre, que considera que “tot allò que reveli el seu model de negoci els hi ve fatal”. Les actuacions d’aquesta mena de fons són tan difícils de perseguir perquè, apunta l’expert, fan tots els esforços possibles per amagar-les. Les cares més visibles de l’operació, però, són “els qui han creat les condicions polítiques perquè se’n beneficiïn”. Els legisladors, doncs, que viuen a prop d’aquest capital han de ser un objectiu essencial. “Si hi ha una pressió social contra ells, les persones que han pres les decisions polítiques que beneficien els fons voltor s’ho pensarien molt millor”, conclou l’investigador.
Mesures a la contra
Per a les organitzacions socials, reconeix la Clàudia, es fa molt més complicat mobilitzar el descontentament quan l’enemic és un fons voltor. “Molts d’ells tenen les oficines a Londres, a Noruega… Per a la gent és molt difícil entendre el seu paper”, lamenta l’activista, que reconeix grans obstacles per articular una resposta contra un capital que és “l’amo del món”. En aquest sentit, Muci considera imprescindible vincular les experiències individuals amb els “problemes estructurals” causats per aquestes firmes. La militant veu especialment operatius espais com el que es porta a terme a Barcelona aquest cap de setmana. Sobretot “si els objectius són actors financers, la coordinació internacional és l’única manera” d’enfrontar-los. Quant a les mesures a aplicar, Gabarre advoca per una fiscalitat que adreci els seus beneficis reals. Un exemple, assegura, seria la intenció del govern espanyol d’eliminar el règim especial de socimi i forçar aquesta mena de companyies a cotitzar en concepte de l’impost societats al mateix nivell que la resta d’empreses. Per altra banda, un impuls dels serveis públics serveix com a clar tallafoc de la seva activitat, atès que “compren tot allò que es vol vendre”. Així, l’habitatge propietat de les administracions queda fora del seu abast i, per tant, redueix les opcions d’augmentar la cartera inversora. Implementar aquestes mesures és, a parer dels experts, urgent, atès que la “crisi que va començar amb la bombolla no ha deixat de truncar les expectatives de vida” de la ciutadania. “La primera catàstrofe que causen és el preu del lloguer”, conclou l’investigador.
