La salut del sector de la construcció a Catalunya ha patit oscil·lacions intenses en els darrers anys. Després de la pandèmia, com recorden les principals organitzacions empresarials del sector, les inestables cadenes de subministraments globals van aïllar el teixit de negoci català d’unes matèries primeres que es van tornar escasses i cares. “Primer va ser el canal de Suez, després la guerra d’Ucraïna. Aquest va ser el punt d’inflexió per fer pujar els preus”, recorda el president del Gremi de Constructors de Barcelona i Comarques, Josep Antoni Martínez Zaplana, en conversa amb Món Economia. La “tempesta perfecta” va disparar els costos de materials de la rellevància del ferro o l’acer, imprescindibles a la cadena de valor constructiva. El 2022, amb l’entrada en vigor dels fons Next Generation, les obres públiques van accelerar, fet que va recuperar l’aportació al PIB d’aquests negocis: tal com registra l’Idescat, durant el primer curs complet sense Covid el valor afegir brut del segment es va disparar, amb pics elevadíssims, com l’alça del 7,6% registrada en el tercer trimestre.
L’habitatge, però, ha avançat a un ritme més lent, com constata Lluís Moreno, president de la Cambra de Contractistes d’Obres de Construcció, que observa “un dèficit” de nova activitat a tot l’Estat. Un que, tal com se’n desprén de les dades del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, cerca revertir-se, amb unes millors dades el 2024. Segons l’organisme, més de 10.400 noves unitats haurien rebut el visat d’edificació durant els sis primers mesos del curs sortint, un 40% més que l’any anterior. L’evident mancança residencial, unida a la normalització de l’entorn de preus, ofereixen al sector unes perspectives “moderadament optimistes” per al 2025. Els negocis, així, miren cap a les administracions per activar-se en un any en el qual, segons les seves expectatives, la demanda tornarà a ser un agent dinamitzador. Després d’anys de tipus d’interès disparats, el retorn a la normalitat monetària augura una nova embranzida del crèdit. En el sector residencial, això vol dir més hipoteques, i més salts a la compra, fet que tensarà encara més un mercat que ja és dels més desequilibrats de l’economia catalana. A parer de Martínez, el sector té les eines per assumir-ho, més enllà de possibles xocs a curt termini. “Els constructors s’adapten. Vam fer totes les obres dels Jocs Olímpics en temps rècord”, assegura.
El principal motor dels avenços que els constructors dibuixen a mitjà termini és la inversió pública, una palanca que havia estat “insuficient” en els darrers anys, lamenta Martínez; però que Salvador Illa ha promès desbloquejar, en benefici especialment del sector privat. “Si ens remetem als comentaris del president, la intenció és fer 50.000 habitatges; i per a això necessiten constructors”, fa evident el president del Gremi. En línia amb el diagnòstic dels moviments socials per l’habitatge, així com dels actors del món immobiliari, però, la construcció es manté a l’espera de concretar la iniciativa. Les fonts consultades, de fet, recorden la promesa similar que va portar el president Josep Montilla a la Generalitat l’any 2009, i que va acabar sense execució. “No estaré esperançat fins que no comencem a veure moviments al Parlament”, comenta Moreno respecte del programa de Sant Jaume. “Fins que no comencin a canviar lleis”. Especialment amb una escalada de la intenció de compra tan pronunciada com la que es projecta en els pròxims mesos, la burocràcia pot esdevenir un jou especialment perniciós. “Pot ser molt complicat complir els objectius per les tanques reguladores”, lamenta el representant de la Cambra.
El “transatlàntic” administratiu
Davant el pic de demanda esperat per al 2025, que fa essencial -a parer de l’empresariat- la nova construcció, la concessió de permisos d’edificació pot esdevenir el gran llast. Els temps de les administracions per permetre començar unes obres com les que requereix un nou edifici residencial van molt més enllà, acusa Moreno, dels límits que es posa el sector privat. “La llicència, de mitjana, supera els 18 mesos. Conec ajuntaments que han arribat a superar els 24”, critica. En aquest sentit, Martínez detecta “dues velocitats” en l’aproximació institucional a la seva indústria. “Per una banda, hi ha la necessitat d’invertir els diners d’Europa; per altra, el funcionament propi de l’administració, que està absolutament atrinxerada”, diagnostica. És a dir, les “bones intencions” que reconeixen als càrrecs electes poden trobar un límit sòlid a les taules dels tècnics. “Quan entra la burocràcia i el funcionari, sempre hi ha problemes”, constata Moreno.
Les institucions del país pateixen, segons els constructors, d’un mal de sobreregulació que genera un marc nebulós, de manca de seguretat jurídica, que amenaça tots els implicats. De fet, i malgrat el seu apunt, Moreno treu responsabilitat dels tècnics municipals. “Els terminis no són culpa dels funcionaris. Cal normalitzar la llei perquè ningú en surti perjudicat”, contempla el representant de la CCOC. Aquesta zona de grisos deixa “marge a la interpretació”, segons Martínez, una amenaça manifesta contra l’activitat privada. “No pot ser que la normativa la puguin llegir diferent cada ajuntament, cada secretari o arquitecte”, etziba. En aquest context, fins i tot mesures tradicionalment reivindicades pel món empresarial, com ara el silenci administratiu positiu, entranya perills. Si bé és cert que “esperonaria” les taules municipals, el president del Gremi avisa dels “problemes” que pot amagar la mesura en un context com l’actual. “El silenci administratiu accepta que tiris endavant una obra, però després la llicència pot ser revocada. Generaria molta indefensió jurídica”, adverteix.
Amb tot, la confiança expressada en l’àmbit de la inversió, així com en la cadena de valor global, no té rèplica pel que fa al doblegament de la burocràcia. “Si durant els 40 anys que porto al sector no ha canviat res, què em fa pensar que canviarà res, ara? L’administració és un transatlàntic, i el polític és un interí, efímer”, ironitza Martínez. Aquesta distància entre les reclamacions empresarials i l’execució administrativa esperona la desconfiança, fins i tot, amb les promeses més polítiques. “Fins que no hi hagi canvis legislatius, no ens creiem que hi ha la intenció de tirar endavant els canvis que calen”, afegeix Moreno, que rebaixa les expectatives industrials: “Ens donem per satisfets si bona part de l’any serveix per encetar la reforma de l’administració”.
Trump als edificis catalans
El llast dels darrers exercicis, coincideixen les principals agrupacions empresarials, ha anat desapareixent. Les cadenes de valor s’han restablert amb el pas dels cursos, i, com en molts altres àmbits, s’han trobat alternatives solvents per accedir als materials essencials. Després dels cignes negres dels darrers cinc anys, rememora Martínez, va haver-hi un moment que les societats constructives van quedar “col·lapsades per l’entrega”. Des del 2024, però, aquesta tendència s’ha revertit, i els preus “s’han moderat bastant”. Tant Martínez com Moreno mantenen un ull posat en el terrabastall geopolític que s’albira a banda i banda d’Europa, amb uns Estats Units cada cop més agressius i una Xina que respon a les guerres comercials plantejades des d’Occident. “Si creem una voràgine d’aranzels per tot arreu, podria suposar un daltabaix important”, constata el president de la COCC; amb una afectació que podria oscil·lar entre el 10 i el 20% dels costos acumulats. Ara bé, en les condicions actuals -sota l’ombra de les fronteres mercantils, però encara amb llibertat de moviment- la cadena productiva no és un problema. “Si continuem com estem, o fins i tot amb un petit creixement, els costos no haurien de ser un impediment per fer habitatge a Catalunya”, sentencia l’empresari.
El repte dels obrers
Per sota del blocatge administratiu, Martínez troba una mancança al sector en la capacitat d’atraure mà d’obra qualificada i a llarg termini. Especialment pel que fa als professionals d’obra, un “ofici”, apunta, que requereix un domini molt superior al que es llegeix socialment. En primer lloc, apunta l’empresari, el sector pateix un cert “estigma” pel que fa a la duresa de les condicions laborals, fet que allunya el jovent de la construcció com a “punt d’accés al mercat laboral”. Més enllà d’aquest impediment, de caire més cultural, l’aposta per l’aprenentatge d’aquesta mena d’oficis ha estat minsa a Catalunya, especialment des del món públic. “La figura de l’aprenent, que antigament hi era, s’ha perdut; i si no hi ha aprenent, és difícil tenir professionals”, lamenta el president. En aquest sentit, destaca la tasca de coordinació entre companyies i escoles de formació professional per trobar les sinergies necessàries per activar la força de treball, malgrat que la vall és encara important. “Pot haver-hi una munió d’empreses constructores, però no poden funcionar sense mà d’obra”, constata.
1 
