Un model de convivència entre productes de proximitat i gran distribució agroalimentària sembla una utopia inimaginable en el marc actual. La constant pressió de productes de fora i la impossibilitat d’una sobirania alimentària, afegit als problemes geopolítics que encareixen els costos de producció, creen un caldo de cultiu que repercuteix directament als petits elaboradors i productors, qui amb prou feines poden viure dignament. Ara bé, els últims càlculs d’alguns experts del sector asseguren que l’estabilitat es troba més a prop del que es creu. Amb un 5% de quota de mercat destinada únicament a productes de proximitat no se solucionaria el problema, però seria la primera pedra per construir aquesta utòpica convivència. Una xifra petita, però una fita històrica per un sector que per aconseguir-la només se li exigeix fer el que se suposa que millor sap fer: explicar la història darrere del producte.
En el marc del segon Congrés de Dones al Món Rural, celebrat aquest dimecres a Lleida, Adrianna Quena, del col·lectiu Eixarcolant i creadora del projecte Singulars, recorda que el problema principal del model de producció i consum actual “no dignifica la vida dels pagesos”. D’aquesta manera, la lluita roent per l’atenció dels consumidors encara la guanya la gran distribució i els petits elaboradors, tot i començar a tenir alguns aparadors, treballen renegats als preus baixos i la competència deslleial estrangera. L’eliminació total d’aquests sotracs, però, no és una opció per a Catalunya, on malauradament “l’autosuficiència alimentària arriba només al 40%“, confessa David Coll, president de Pimec Agroalimentària. S’hi afegeix, a més, que aquesta sobirania cada vegada es troba més lluny a causa de la falta de relleu generacional que impacta directament en el nombre d’empreses agroalimentàries any rere any. Precisament perquè la substitució de la gran distribució i els productes importats no són una opció viable, el model de convivència digna comença a guanyar força.
“El model agroecològic no és res més que un model de convivència on els petits productors combaten a la gran distribució per quedar-se una part del mercat”, explica Quena. L’experta reconeix els reptes, però precisament la iniciativa que està preparant és el primer pas de l’esperada solució. Singulars és una fundació que pretén donar un espai a tots aquells elaboradors i productors de proximitat que no poden arribar al consumidor final per falta de recursos, però també un lloc de diversificació per aquells que sí que tenen canals ja oberts. D’aquesta manera, el seu model buscar trencar amb l’actual repartiment de la quota de mercat al sector i busca arreplegar una part dels consumidors a la gran distribució. Més enllà dels interessos de la mateixa fundació, els seus estudis demostren que un model de convivència és viable: “Només amb un 5% de quota de mercat, aconseguiríem al voltant de 600 milions d’euros a repartir entre 8.000 productors i elaboradors; un terç del sector català”, remarca Marc Talavera, també creador del projecte. Evidentment, les xifres no aglutinen totes les empreses del sector català, però sí que representen una bona part dels elaboradors qui, a més, “no tindrien cap mena de contracte d’exclusivitat amb Singulars”, diu Quena, qui afegeix, per tant, que els seus canals ja consolidats podrien conviure amb el seu projecte. “Es tracta de crear un efecte multiplicador”, descriu Talavera.
Pel que fa al paper de la gran distribució en aquest nou model de convivència no és ben bé d’enemic absolut. De fet, el mateix Coll de Pimec recorda que hi ha dues agricultures “una competitiva i l’altra necessària”. En aquest sentit, el president sectorial de la patronal recorda que la gran distribució ajuda a arribar a tota la població a la qual no pot accedir el producte de proximitat. Tanmateix, el nou model no busca desbanca la funció de la gran distribució, ni tan sols retirar-la, simplement exigeix un espai inamovible pel producte de proximitat. Paral·lelament, aquest nou constructe mantindria el contractes que ja tenen els petits productors amb grans supermercats que aposten per donar-los un espai. “La gran distribució és necessària i enriquidora, però no per això s’ha de menjar l’espai del producte de proximitat”, argumenta Coll.
Explicar la història de la proximitat
Si bé és cert que el repte del 5% de la quota de mercat per començar l’estabilització del sector sembla factible, la realitat és que va acompanyat d’un canvi real del model de negoci dels mateixos petits elaboradors i productors. Aquest procés no és immediat ni exempt de dificultats, ja que implica repensar la manera com s’entén la producció i la relació amb el consumidor. D’aquesta manera, Laura Grabulosa, directora financera de La Fageda, assegura que un model social, que expliqui què hi ha darrere cada producte, té més números d’acaparar quota de mercat que un producte que no es ven a si mateix. Aquesta mirada busca fer valdre la transparència i el relat com a elements clau per connectar amb el públic i generar confiança. Aquesta és una reflexió recurrent del sector i Quena expressa que hi ha una gran necessitat d’explicar històries per fer entendre als consumidors que existeix un motiu que els fa pagar més pel producte. “El model que funcionarà és aquell que està arrelat al territori”, diu Grabulosa, qui a més afegeix que és imprescindible que hi hagi un retorn.
No és cap secret que el sector primari és un dels principals responsables de la cura de boscos i del paisatge. Fins i tot en casos com el de La Fageda, la seva implicació amb la seva comarca també arriba a escala social. La directora financera de l’empresa confirma que aquest és un camí on només els productes de proximitat tenen cabuda i, per tant, s’obre la possibilitat d’arribar al consumidor per la història i no només pel producte. Per afegir, Coll recorda que els petits elaboradors han de “lluitar la guerra de la qualitat”. D’aquesta manera, endur-se una part de la quota de mercat de la gran distribució -a parer del president de Pimec Agroalimentària- implica demostrar que aquell producte té alguna cosa més que una bona història, si no “una qualitat excel·lent”.
Un perfil de consumidor compromès (o no)
Sigui quin sigui el model de producció factible, tots giren al voltant del mateix eix: el consumidor. La diversitat d’opinions sobre en quin punt es troba la clientela fa dubtar de la viabilitat d’iniciatives que busquen sacsejar el sector primari. En aquest sentit, hi ha una creença que molts estudis internacionals confirmen que cada vegada hi ha més persones compromeses amb la sostenibilitat, l’ecologia i, de retruc, el producte de proximitat. Per aquesta banda, tant Quena com Grabulosa asseguren que els catalans valoren el producte i “mentre el preu sigui just”, assevera la directora financera de La Fageda, hi haurà clientela. Per a Coll, però, el repte també es troba en els hàbits de consum dels catalans, sobretot en les seves possibilitats de compra. “Catalunya té un 23% de la població al llindar de la pobresa als quals no els pots demanar que paguin més”, lamenta el president de Pimec Alimentària. Així doncs, tot i no negar el compromís de bona part de la població, Coll dubte de si la gent pot assumir els preus del producte de proximitat: “Costa veure el valor quan els sous són tan baixos“.
En definitiva, la viabilitat del model de convivència entre petits productors i gran distribució no depèn només de la voluntat dels elaboradors, sinó també d’un canvi estructural en el consumidor. Tot i que l’autosuficiència alimentària a Catalunya amb prou feines arriba al 40% i el relleu generacional continua sent un fre evident, iniciatives com la de Singulars mantenen l’esperança d’una vida digna pels pagesos. Amb una quota del 5% de mercat dedicada al producte de proximitat, el sector podria començar a consolidar-se econòmicament i, alhora, mantenir viva la funció social, territorial i ambiental de l’activitat agrària. “És una manera més de ser una palanca pel canvi”, conclou Talavera.
