“Ens trobem amb la mateixa història de sempre”, lamenta Guillem València, director de programes de l’Institut Ostrom. “El problema de les renovables a Catalunya és la situació política”. Així ho deixa palès un recent informe elaborat pel think tank català de la mà amb l’alemanya fundació Friederich Naumann al voltant dels obstacles que diferents territoris d’Europa i la Mediterrània es troben a l’hora d’assolir els objectius de descarbonització per a la pròxima dècada. Comparada amb les regions triades per a l’anàlisi –Schleswig-Holstein a Alemanya i Casablanca al Marroc– el país surt marcadament mal parat. Malgrat tenir un important avantatge pel que fa a PIB per càpita sobre la regió marroquina, el ritme d’instal·lació d’energies verdes és menys intens; mentre que Schleswig-Holstein, líder a Alemanya en aquesta transició, compta amb substancialment menys hores de llum solar i vent que Catalunya. En aquest sentit, l’informe és taxatiu: segons els autors -el president de l’Institut Pau Vila i l’investigador sénior Roger Medina– no es pot trobar cap correlació definitiva entre salut econòmica o abundància de recursos naturals i rendiment del sector renovable als entorns estudiats. El gran blocatge català, asseguren des d’Ostrom, és la burocràcia.
Les xifres de descarbonització de les fonts energètiques catalanes no són, segons la recerca de l’Institut i d’acord amb les dades del Proencat, gens falagueres. La producció solar i eòlica sumades al país no arriben al 8% de la generació elèctrica; i fins i tot afegint la hidràulica la xifra passa de poc el 16%. Una dada extremadament llunyana de la de Schleswig-Holstein, que l’any 2021 ja s’apropava al 60% del total de la producció –i un 160% del consum, el que converteix la regió en un important exportador net d’electricitat renovable–. Val a dir, però, que altres estats federats alemanys, com ara Baviera, no es troben ni de lluny tan avançats, si bé com recorda el portaveu d’Energia del Bundestag i diputat del partit liberal Michael Kruse, el darrer any el govern federal ha tancat un considerable paquet de mesures d’impuls material i regulador a les noves fonts energètiques. Pel que fa a Casablanca-Settat, si bé el govern del Marroc no ofereix dades territorialitzades de producció eòlica, l’informe apunta que la regió ha instal·lat en la darrera mitja dècada alguns dels grans parcs del regne, amb una inversió general de més de 2.200 milions de dòlars a dins el perímetre territorial o per a connexions de la seva xarxa elèctrica. Catalunya, doncs, queda sota l’ombra dels dos casos d’estudi.
En un entorn com el català, que preveu una producció energètica 100% renovable per a l’any 2050 –segons el mateix Proencat– la velocitat d’aterratge de la generació renovable “ha de créixer dràsticament si aquestes metes es volen assolir”. Les dades de la Generalitat no pinten, però, un dibuix favorable, en tant que “els ambiciosos plans contrasten amb les ràtios d’instal·lació actuals”. Entre el 2021 i el 2023 s’han instal·lat al país uns 94 megawatts de potència renovable, un ritme d’uns 31 MW per curs. El desplegament, segons l’institut, hauria de multiplicar la seva velocitat per 17,6 per assolir els objectius marcats. Com insisteixen els autors de l’informe, d’entre les diverses diferències entre els tres territoris, la reguladora és la que més correlaciona amb la capacitat d’instal·lació de renovables. Segons el document, “és possible concloure que una política energètica adequada pot accelerar la transició fins i tot si el context natural i el socioeconòmic no hi són favorables” –com en el cas del land alemany, que, malgrat que les escasses hores de llum solar “ha multiplicat per ordres de magnitud la potència fotovoltaica instal·lada” de Catalunya en els darrers cursos.
Receptes polítiques
“Cal simplificar els processos d’aprovació dels projectes renovables al país; però tothom al sector renovable sap que està passant exactament el contrari”, lamenta València, que veu diverses escletxes en la gestió i fins i tot en el discurs energètic del país –com per exemple un “excés de confiança” en l’autoconsum energètic, una modalitat desitjable, però que “no resoldrà el problema de fons”–. El primer escull, però, és de voluntat política. A les conclusions del document, els autors asseguren que “s’ha identificat que tant el govern del Marroc com les administracions locals de Schleswig-Holstein han expressat públicament els seus objectius de liderar la descarbonització”, la qual cosa, als seus ulls, no ha fet el Govern català.
Contra aquestes resistències de l’administració, l’informe proposa mesures tant d’acceleració de tràmits com d’atracció de la ciutadania. En primera instància, els autors lloen la “participació de la població local” en la propietat o els beneficis d’alguns dels projectes de gran escala instal·lats a les regions estudiades. Una política que, de fet, el govern alemany ha inclòs dins totes les licitacions d’aquesta mena. Com recorda Kruse, el 5% dels diners ingressats per l’estat alemany per la concessió de projectes d’eòlica marina reverteix en projectes de conservació de la natura, mentre que un altre 5% es dedica al suport als pescadors afectats per la infraestructura. “Cal que tots els stakeholders, que podrien estar oposats als parcs, vegin que guanyen coses”, declara el diputat. Una postura que comparteixen els autors del document, que expliciten que “és possible establir una connexió entre aquests plans públics i la baixa oposició local als macroprojectes renovables a Schleswig-Holstein”.
L’aposta per grans parcs de producció renovable és, de fet, el segon approach que els firmants reclamen a la Generalitat. Val a dir que en aquesta variable existeix la limitació estatal: el Govern català només té competència per aprovar i gestionar estructures amb una potència de fins a 50 MW. Malgrat això, l’aposta per l’autoconsum i les petites instal·lacions per part de la Generalitat ha exclòs algunes de les apostes més ambicioses, amb negatives tan recents com la del parc Serra de la Creu 5, un parc eòlic de 22 MW que s’havia d’ubicar entre la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre, per haver patit la zona afectada un incendi el 2021 –aplicant, segons la conselleria, una mesura pensada per evitar l’especulació urbanística a les zones rurals–. Tot plegat combinat, reiteren, amb una “simplificació i acceleració de tràmits” per a la instal·lació d’aquests parcs, que a Catalunya pateixen retards que poden voltar, o fins i tot superar, els dos anys.
El cas d’èxit alemany
Davant el mal ritme català, Kruse treu pit del canvi de xip del govern alemany arran de la guerra a Ucraïna. Després dels problemes energètics causats pel trencament de relacions amb el Kremlin, l’executiu socialista d’Olaf Scholz va desplegar en un temps rècord “el canvi més gran en la llei de renovables de la història d’Alemanya”, amb un objectiu dur del 80% de la generació total l’any 2030. L’impuls, per exemple, dels projectes d’eòlica marina –com el que el govern espanyol espera poder instal·lar a la Costa Brava– ha accelerat substancialment la transició de les empreses energètiques del país, que han estat disposades, apunta el diputat, a comprometre inversions de fins a 12.000 milions d’euros pels drets d’instal·lar molins eòlics a espais limitats i regulats del Mar del Nord. “Les petrolieres i les energètiques tradicionals –argumenta el liberal– volen tenir els dos peus al nou món energètic”, una realitat de negoci que, sosté, les administracions poden aprofitar per accelerar els processos de descarbonització. Qüestions com l’acceleració de tràmits o l’exempció impositiva a l’autoconsum fotovoltaic, afegeix, han contribuït profundament al canvi de xip que el govern esperava dels alemanys.
Amb l’experiència alemanya sota el braç, Kruse veu a Catalunya els elements per assolir els objectius de la transició -més encara si s’afegeix la rellevància de la producció d’hidrogen verd, una aposta industrial al voltant del parc fabril tarragoní que pot catapultar la rellevància del país al mix energètic europeu-. El diputat, de fet, no deixa anar l’optimisme pel que fa als arguments catalans per “liderar la transformació”. “La burocràcia la pots eliminar; i aquells que no estan a favor de les renovables cal atreure’ls als projectes, fer-los participar dels beneficis directes” que les renovables poden aportar. “L’objectiu de tots és instaurar un sistema que respongui de forma neta a les nostres necessitats energètiques”, conclou.
