En alguns matins de febrer, la ciutat sembla alentir-se, com si la llum grisa convidés a refugiar-se en espais on la mirada respira. És llavors quan l’art es converteix en un lloc d’espera i descoberta, una manera de sacsejar la rutina i escoltar allò que sovint deixem per més endavant.
Quan l’hivern obre les portes dels museus
“El propòsit de l’art és treure el pols de la rutina de les nostres ànimes”, deia Picasso. I, potser, aquest mes és l’excusa perfecta per comprovar-ho. Barcelona ofereix exposicions que no només entrepassen les fronteres habituals del museu, sinó que també revelen noves maneres de mirar. Des del cor de l’Eixample fins al barri del Raval, cada sala convida a aturar-se i respirar amb un altre ritme.
La façana que parla: Beyond the Façade a Casa Batlló
A vegades, l’art no espera dins d’una sala, sinó que es projecta directament sobre la ciutat. Entre finals de gener i mitjan maig, la Casa Batlló acull Beyond the Façade, una proposta immersiva de llum, so i moviment que transforma la façana en un llenç viu. La instal·lació, creada per l’estudi londinenc United Visual Art, juga amb els “ordres ocults” de la natura que Gaudí intuïa a cada línia corba.
El primer gest d’aquest projecte és el mapping Hidden Order, una peça de dotze minuts projectada sobre el passeig de Gràcia. Aquest exercici de llum vincula la creació de Gaudí amb llegendes, arquitectura i ritmes que evoquen la ciutat. Tot plegat pren forma en dues nits de projeccions que converteixen la façana en una mena d’organisme respirant.
Un llenguatge nou a través de la matèria: Antoni Tàpies al Museu Tàpies
El febrer també és una invitació a retrobar-se amb la figura d’Antoni Tàpies. Del 12 de febrer al 6 de setembre, el Museu Tàpies presenta Antoni Tàpies. El moviment perpetu del mur, una exposició que recorre la seva obra dels anys cinquanta. És en aquesta dècada convulsa on l’artista experimenta amb textures, superfícies ferides i objectes que semblen sortir de la vida quotidiana per revelar un llenguatge completament nou.
La mostra reconstrueix quatre exposicions individuals que Tàpies va realitzar durant aquella època. Cada sala respira un to diferent: algunes més figuratives i surrealitzants, altres més properes a la matèria i al mur com a espai simbòlic. És un viatge que connecta art, arquitectura moderna, disseny gràfic i els debats culturals d’un país que buscava noves formes d’expressió en plena postguerra.
Històries de moviments i miratges: Anna Moreno al MACBA
Al Raval, el MACBA acull a partir del 13 de febrer Anna Moreno. La Tercera Torsió, una proposta que juga amb cinema, instal·lació i arquitectura. El centre de la mostra és The Terminal Beach, una road movie singular que visita un assentament modernista projectat als anys setanta per Ricardo Bofill al Sàhara algerià. Un espai que havia de ser utòpic i que, amb el temps, ha esdevingut un mirall de tensions polítiques, colonials i urbanes.
La pel·lícula s’articula com una peça a mig camí entre el documental i la ficció, connectant el llegat arquitectònic de Bofill amb els relats inquietants de l’escriptor J.G. Ballard. Moreno construeix un univers en què modernitat, desert i memòria convergeixen fins a formar un relat fràgil i fascinant.
Veus que ressonen: Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme al MACBA
A la mateixa institució i també des del 13 de febrer, el museu inaugura Prisoners of Love. Hasta el sol de la libertad, una instal·lació audiovisual creada per Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La peça recopila cançons i poemes escrits i cantats per persones empresonades, composicions que, amb el temps, han passat de ser balades íntimes a convertir-se en cants de resistència.
El visitant entra en una sala on so, imatge i text formen un espai gairebé immersiu. Les veus que hi ressonen parlen de desig, exili i llibertat, però també d’un amor que persisteix fins i tot en els contextos més fràgils. És una experiència que interpel·la sense pressa, que convida a escoltar allò que queda a mig camí entre la memòria i la lluita.
Un febrer per caminar lentament entre històries
En conjunt, les exposicions que Barcelona presenta aquest febrer dibuixen un mapa divers: arquitectura que respira, memòria que s’exposa, cinema que es desdobla, veus que perduren. Espais que, d’alguna manera, conviden a sortir del ritme habitual i obrir una altra manera d’estar present.
I quan tornes a trepitjar el carrer, amb el fred encara a les mans, queda la sensació d’haver vist alguna cosa que no acaba aquí. Alguna cosa que continuarà funcionant com una llum discreta, una invitació a mirar la ciutat, i potser també un mateix, d’una manera una mica diferent.
