Hi ha muntanyes que han entrat a l’imaginari col·lectiu, Montserrat, Núria, el Canigó, i d’altres que, tot i tenir la mateixa força simbòlica, han quedat enmig d’un silenci gairebé reverencial. Sant Llorenç del Munt i l’Obac és una d’aquestes joies discretes: una serralada de cims arrodonits, monòlits vermellosos i canals feréstegues que envolten el visitant amb una espiritualitat profunda i intacta.
A només una hora de Barcelona, el massís s’alça com una fortalesa natural. Al capdamunt, dominant la plana, hi reposa el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, una construcció del segle XI que sembla penjada entre el cel i la pedra. Els primers ermitans que van arribar-hi, fa més de mil anys, ja van entendre que aquest era un lloc especial: un espai on la quietud es torna tangible i el vent parla un llenguatge antic.
Una muntanya de monòlits i llegendes
El paisatge està fet de conglomerat vermell, modelat durant milions d’anys fins a convertir-se en agulles, morrals i cingleres que semblen escultures colossals. Entre tots els accidents geològics, destaca el Morral del Drac, un monòlit majestuós que inspira una de les llegendes més antigues del massís: la història d’un drac que terroritzava la contrada fins que un comte valent el va derrotar a la llum d’un capvespre rogenc.
Aquestes formes abruptes són perfectes per perdre’s en camins sinuosos que condueixen a racons sorprenents: petites coves, canals amagades, balmes excavades que durant segles van servir d’habitatge. Les balmes dels Òbits, per exemple, encara conserven la seva estructura tradicional, amb parets de pedra seca i una bassa picada en roca que recollia l’aigua filtrada.
La Mola: un cim amb vistes de país
Coronar La Mola, el punt més alt del massís, és una experiència inesborrable. El camí dels Monjos, una de les rutes més clàssiques, serpenteja entre boscos, corriols i miradors naturals fins a arribar al cim, on l’antic monestir romànic s’obre a un panorama total: el mar Mediterrani, les muntanyes del Berguedà, el Pirineu nevat i la silueta inconfusible de Montserrat.
Els dies clars, la sensació és la d’estar observant tota Catalunya en un sol gir de cap.
Valls amagades, pobles de pedra i silencis que curen
Als peus de la serralada es troben pobles encantadors com Mura, Talamanca i Rocafort, cadascun amb el seu ritme pausat i l’empremta medieval encara present a carrers, fonts i esglésies romàniques. Aquí la pedra no és només arquitectura: és memòria.
Un dels racons més especials és el vall d’Horta, un mosaic de masies antigues, prats i boscos que encapsula l’essència del parc. Entre els arbres s’hi amaga el Marquet de les Roques, una casa modernista reformada per Juli Batllevell i convertida durant dècades en refugi intel·lectual.
Rutes que connecten natura, història i espiritualitat
El parc ofereix itineraris de tots els nivells: des de caminades suaus fins a ascensos exigents per canals estretes. Una de les més sorprenents és la que porta a l’ermita de Santa Agnès, una cova-ermita encaixada en un dels indrets més feréstecs del massís. Les piques naturals de la cova, plenes d’aigua de filtració, són una petita meravella geològica i espiritual.
Cada pas dins el parc és una lliçó silenciosa: com la pedra es transforma, com el bosc recupera el que un dia va ser conreat, com la natura manté el seu ritme malgrat el soroll del món.
La muntanya que espera ser redescoberta
Sant Llorenç del Munt i l’Obac no té la fama de Montserrat ni el magnetisme popular de Núria, però guarda un tresor diferent: la capacitat d’oferir pau, immensitat i silenci sense multituds. És un lloc que no busca protagonisme, però que recompensa amb escreix a qui hi entra amb curiositat.
Potser, en el fons, és això el que la fa tan sagrada: la sensació que la muntanya et parla només quan estàs disposat a escoltar-la. T’hi atreveixes?
