A només mitja hora de Barcelona s’aixeca una de les obres més desconegudes vinculades a Antoni Gaudí. Un edifici concebut per al vi, amb aparença de fortalesa medieval i solucions arquitectòniques avançades al seu temps.
La seva història arrenca a finals del segle XIX, en un enclavament aïllat del massís del Garraf, i connecta indústria, paisatge i modernisme en una peça única que avui continua sorprenent experts i visitants.
La relació entre Antoni Gaudí i l’arquitectura religiosa és àmpliament coneguda, però menys difosa resulta la seva aportació a l’àmbit industrial. En aquest context emergeix el Celler Güell, una construcció singular aixecada l’any 1895 per encàrrec d’Eusebi Güell, un dels grans mecenes de l’arquitecte.
L’edifici se situa al terme de Garraf, molt a prop de Sitges, en un entorn natural abrupte que va condicionar el seu disseny. La seva funció original era l’elaboració i l’emmagatzematge de vi procedent de les finques del comte Güell, en un moment d’expansió agrícola i vitivinícola a Catalunya.
Un projecte primerenc lligat a l’univers Gaudí
Tot i que no sempre apareix en els llistats més populars d’obres de l’arquitecte, el celler forma part del cercle creatiu de Gaudí. El disseny s’atribueix a Francesc Berenguer, col·laborador habitual del mestre, seguint directrius clares marcades per ell.
El resultat és una construcció robusta, de línies sòbries i marcada influència medieval. Murs de pedra calcària extreta del mateix entorn, arcs parabòlics i una integració total amb el paisatge defineixen el conjunt. Aquestes solucions anticipen recursos que Gaudí desenvoluparia més endavant en obres majors.
Arquitectura pensada per al vi
La disposició interior respon estrictament a les necessitats de producció vitivinícola de finals del segle XIX. La nau principal, elevada i ben ventilada, permetia mantenir condicions tèrmiques estables per a la fermentació.
- Estructura d’arcs parabòlics per suportar grans càrregues.
- Ús de materials locals per reduir costos i afavorir la integració paisatgística.
- Separació funcional de zones de producció i emmagatzematge.
La catedral del vi del Garraf
El terme catedral del vi s’associa habitualment a grans cooperatives del segle XX, però el Celler Güell anticipa aquest concepte dècades abans. La seva monumentalitat i el seu enfocament tècnic el converteixen en un precedent clar de l’arquitectura vitivinícola modernista.
L’edifici no només complia una funció econòmica. També era una declaració de prestigi. Per a Güell, el vi formava part d’una visió integral de la finca, on indústria, arquitectura i paisatge havien de dialogar.
De l’abandonament a la recuperació patrimonial
Amb el pas del temps i els canvis en el model productiu, el celler va caure en desús. Durant anys va romandre pràcticament oblidat, malgrat el seu valor arquitectònic.
Actualment, el conjunt ha estat recuperat i protegit com a patrimoni històric. Forma part del recorregut cultural del Garraf i es pot contemplar des de l’exterior, mantenint intacta la seva fesomia original.
Un enclavament estratègic a prop de Barcelona
Un dels aspectes més sorprenents d’aquesta obra és la seva localització. A només trenta minuts de Barcelona, en un entorn natural poc urbanitzat, el celler ofereix una visió diferent del modernisme, allunyada dels circuits turístics habituals.
L’accés es realitza a través del Parc Natural del Garraf, fet que reforça l’experiència paisatgística. Aquesta combinació d’arquitectura i identitat territorial és un dels trets més valorats per historiadors i arquitectes.
Informació històrica contrastada
La construcció i el context històric del Celler Güell estan documentats per institucions culturals catalanes. El mateix Ajuntament de Sitges i organismes de patrimoni arquitectònic en recullen la rellevància dins del modernisme industrial.
A més, l’edifici figura en inventaris oficials de béns culturals d’interès local, consolidant el seu reconeixement institucional.
Una obra clau per entendre el modernisme industrial
El Celler Güell representa una etapa menys coneguda però fonamental en l’evolució de l’arquitectura catalana. No és una obra ornamental ni urbana, sinó funcional, tècnica i profundament connectada amb el territori.
El seu valor rau precisament en aquesta condició híbrida: una catedral del vi que combina enginyeria, estètica i paisatge. Un llegat silenciós de Gaudí i del seu cercle més proper que roman, encara avui, fora del radar de molts visitants.
