Hi ha indrets amagats que semblen detenits en un temps que no figura als calendaris. Espais encastats entre penya-segats i boires antigues, tenyits de llegendes que encara respiren i embolcallats per un silenci que t’empeny a escoltar allò que portes dins. Quan la foscor del bosc es mescla amb la pedra i el cor et batega més ràpid, comprens que el que fas no és només caminar. Estàs entrant en una experiència que et desborda.
Quan la muntanya et reclama
Al capvespre, la llum juga a filtrar-se entre la roca i el fullatge, creant un mosaic de reflexos que canvia a cada passa. Els ocells deixen anar els últims cants del dia mentre el bosc respon amb el cruixir de branques que es mouen suaument. Seria fàcil donar la caminada per acabada, però la muntanya té aquell moment en què et murmurà: “i si avances una mica més?”.
Aquesta ruta sembla pensada per a aquesta temptació. No cal recórrer grans distàncies; només seguir el camí que s’endinsa en fagedes ombrívoles i racons que semblen guardats per a aquells que encara busquen el plaer d’allò desconegut.
Els primers trams: boscos, pujades i coratge
El camí comença des d’un punt base que domina prats verds i una ermita senzilla però emblemàtica. Al principi, la pujada és pausada, entre prats i arbres, fent-se sentir la frescor de la humitat i el perfum dels líquens. Cada revolt revela panorames que estimulen el cor: masies petites, valls somorts i serralades llunyanes.
Després d’uns trams boscosos, el terreny es fa més exigent. Apareixen escales de pedra o passos tancats a la roca, marques que indiquen la cornisa. Aquí ja no sols camines, sinó que el teu equilibri i la teva respiració importen. La roca s’obre, s’esquerda i els esglaons gravats ofereixen suports tan sorprenents com vertiginosos.
Arribant al Santuari de Cabrera
A partir d’aquest moment, el paisatge es transforma. A l’altura de uns 1.300 metres, apareix el santuari. És una construcció solemne, amb història. L’ermita talla l’horitzó: des d’ella s’abasta una vista impensable de la Plana de Vic, els cims de la serralada i els boscos que s’estenen com un mar verd. La roca, el vent i l’alçada conspiran per fer-te sentir que ets part d’un espectacle: pedra, natura i silenci.
El santuari és accessible gràcies a la cornisa equipada amb baranes, escales tallades en la roca i alguns trams que requereixen trepitjar amb decisió però sense presses. No és perillós si es camina conscientment, però sí emocionant: un pas després de l’altre, amb la naturalesa a flor de pell.
Detalls tècnics que cal saber
- La ruta circular té aproximadament 5 km en la versió curta, amb desnivell de 430 metres.
- Les versions més completes arriben a uns 16 km, amb irregularitats, trams verticals, i combinacions de crestes i corriols.
- En total, l’excursió pot allargar-se entre 4 i 6 hores, segons el ritme i les parades.
Què veus mentre pujes?
Hi ha moments que queden gravats per sempre:
- Creuar un pas estret amb vista panoràmica: cingleres que bajen de cop fins al bosc.
- Ascendir les escales sobre roca viva mentre el vent xucla l’adrenalina.
- Sentir sota els peus el salt de roca a roca, escoltar la remor del bosc i al fons veure els pobles que semblen maquetes.
- Veure un mar de boires quan el sol cau, travessant els valls i cobrint tot el paisatge fins al límit del cel.
Altres paratges, altres opcions
Per als qui vulguin escollir una versió més suau:
- Hi ha itineraris que eviten els trams més aeris, passant sempre per corriols interiors.
- El descens sol ser menys exigent si es tria la pista en lloc del pas equipat.
- Hi ha zones de parada per reposar i contemplar quietud: ermites petites, prats, racons per menjar.
Consells pràctics per viure l’aventura amb seguretat i plaer
- Porta calçat de muntanya amb bona adherència: els esglaons i corriols poden estar molls o sorrencs.
- Una motxilla lleugera amb aigua, menjar energètic, protecció solar i roba de recanvi per si entra fred al matí o al capvespre.
- Comença aviat: aparcar és complicat si arribes tard i la llum del dia afluixa quan més aflora la bellesa del paisatge.
- Respecta el marc natural: no deixis deixalles, no facis foc, respecta la senyalització i el silenci.
- Sempre que puguis, acompanya’t: compartir l’esforç i la vista amb algú fa que sigui molt més memorable.
Aquest santuari amagat no és només un sender: és un trajecte íntim entre roca, bosc i vertigen; una invitació a mirar enlaire, a convèncer-te que la muntanya pot enamorar quan es resisteix, quan et demana desplegar coratge pas a pas. Si t’animes a buscar allò que està penjat entre cels i fagedes, fes-ho amb ganes, respecte i aquell somriure que només es té quan hom sap que acaba de veure un secret ben guardat.
