El que en el seu dia va ser l’epicentre del vici, el luxe i l’excentricitat de la burgesia catalana, avui és un enigma que acaba de saltar als portals immobiliaris.
Les ruïnes del Gran Casino de la Rabassada, un complex que va desafiar les lleis de la lògica a principis del segle XX a Barcelona, busquen comprador per 1,7 milions d’euros.
Un gegant adormit al cor de Collserola
No estem parlant d’un pis qualsevol. La propietat abasta la friolera de 106.783 metres quadrats de terreny. Un espai que, durant dècades, ha estat devorat per la vegetació i les llegendes urbanes (sí, aquelles que xiuxiuegen sobre habitacions insonoritzades i finals tràgics).
L’anunci, gestionat per Soler Finques, posa sobre la taula una finca rústica que va ser molt més que un edifici. Va ser una aposta faraònica que va incloure una muntanya russa dissenyada pel mateix LaMarcus A. Thompson i un xef portat directament des de París per delectar les elits europees.
La “lletra petita”: Per què no podràs viure-hi
Compte! Tot i que la xifra sona a caprici milionari, aquest no és un lloc per construir una mansió privada. La qualificació urbanística 29co és clara: el terreny no és urbanitzable.
Què significa això per a la teva butxaca? Que el futur propietari té les mans lligades per convertir-ho en habitatge o hotel, però s’obre una finestra per a usos creatius. La normativa permet la rehabilitació d’elements clau —com l’icònic mirador que encara sobreviu— sempre que la destinació final sigui cultural, artística o professional.
Això obre la porta a centres d’investigació, estudis de gravació d’alt nivell o esdeveniments exclusius que respectin l’entorn natural del Parc de Collserola. La clau és el baix impacte ambiental.
De la glòria al declivi en deu anys
El declivi d’aquest enclavament va començar amb un simple decret: la prohibició del joc per part de Primo de Rivera el 1924. El que va seguir va ser una caiguda lliure: el tancament definitiu el 1934, el seu ús com a refugi antiaeri durant la Guerra Civil i la demolició final el 1940.
Avui, l’únic que en queda són arcs d’estil neomudèjar colonitzats per la molsa i túnels que encara amaguen l’eco d’una època on es gastaven fortunes en una sola nit de ruleta.
És 1,7 milions un preu just per un tros d’història amb un futur tan restringit? L’oportunitat de restaurar una joia oblidada als turons de Barcelona és aquí, esperant algú amb visió —i molta paciència administrativa— per tornar-li la brillantor al que va ser el casino més ambiciós del segle passat.
