Esteu cansats de veure sempre els mateixos castells? Fortaleses de pedra, serioses, que passen desapercebudes. Prepareu-vos per un impacte visual únic que canviarà la vostra percepció.
Hi ha un lloc on el temps s’ha detingut, i la seva història amaga un secret arquitectònic. No és només un edifici antic; és una declaració de poder i enginyeria que us deixarà bocabadats. De veritat, això no és un castell qualsevol.
Us parlem del Castell de Coca, a Segòvia. Una autèntica joia del gòtic-mudèjar, un nom que no s’ha guanyat pas per casualitat. Des del 1926 és Monument Històric Nacional, i des del 1985, Bé d’Interès Cultural. Això no ho diuen les guies, ho confirma un segle de consens historiogràfic. (I sí, nosaltres també pensem que és impressionant).
Quan el poder es construeix amb totxana
La seva història comença l’any 1473. Aleshores, Alonso de Fonseca, tercer senyor de Coca, va aconseguir el permís del rei Joan II de Castella per aixecar una fortalesa. Però no va escollir els picapedrers locals. En va buscar uns altres.
Va contractar mestres del totxo mudèjar de Sevilla, autèntics alarifes que dominaven una tècnica gairebé inèdita a Castella per a construccions d’aquest rang. Va ser una decisió valenta. Al segle XV, la pedra massissa era el símbol de poder militar. Construir amb totxo, amb aquesta desplegada decorativa, era la forma dels Fonseca de proclamar la seva posició. Una declaració d’intencions molt poc habitual.
El Castell de Coca va ser una provocació. Mentre tots construïen amb pedra per impressionar, els Fonseca van escollir el totxo mudèjar. Un risc que avui celebrem com una obra mestra.
El resultat és una simfonia perfecta entre funció i ornament. El totxo no només aguanta els murs, sinó que també dibuixa les majestuoses torres poligonals. La pedra calcària es reserva per als detalls més precisos: espitlleres, columnes del pati d’armes o alguns remats. Per dins, encara sorprenen els marbres, els taulells i les guixeries que s’han conservat.
El castell es presenta amb dos recintes emmurallats concèntrics. L’exterior, de planta quadrada, amb quatre torreons de base rodona que acaben en vuitanta garites octogonals. Entre aquest anell defensiu i el nucli residencial, hi ha la lliça, un passadís estret dissenyat per exposar doblement qualsevol atacant. Sobre la porta principal, un matacà vigilava per deixar caure projectils sense pietat.
El recinte interior, també quadrat, agrupa torres amb noms propis: la de Pedro Mata, la de la Muralla, la dels Peixos. Culmina amb la Torre de l’Homenatge, a la qual només es pot pujar d’un en un per una escala de caragol angosta. Tot plegat, aïllat per un fossat sec excavat en el terreny argilós, que al seu dia creuava un pont llevadís. No era una simple decoració, era la primera i més efectiva línia de defensa. Un veritable mur inexpugnable.
La història amb Napoleó que ho va canviar tot
Aquesta arquitectura pensada per resistir no va trigar a posar-se a prova. Durant la revolta de les Comunitats, l’any 1520, la Junta rebel va ordenar un atac contra la vila i el castell. Però l’assalt no va arribar a culminar-se del tot. La dificultat del setge i el reforç de la guarnició reial amb soldats alemanys van fer que Coca resistís l’any 1521. Una autèntica gesta.
Però gairebé tres segles després, l’any 1809, el castell va viure el seu episodi més singular. Un pelotó de 25 soldats francesos, al comandament d’un sergent, es va instal·lar entre els seus murs. La seva missió: protegir les comunicacions dels exèrcits de Napoleó. No va ser una ocupació tranquil·la, precisament.
Aïllats en territori hostil, aquests homes van remenar les sales i van destrossar el mobiliari buscant qualsevol objecte de valor. Van deixar un dany que se sumaria al deteriorament que l’edifici ja arrossegava. Va ser una ocupació militar amb conseqüències reals, no una simple anècdota. Aquesta destrossa explica, de fet, per què dècades després la mateixa Casa d’Alba va arribar a desmuntar i vendre galeries i columnes del pati d’armes original durant la primera meitat del segle XIX.
El Castell avui: de l’abandonament a les aules
El segle XIX va ser el pitjor moment per al castell. El pati d’armes desmantellat, gran part del conjunt en decadència. Però la recuperació va arribar al segle XX. El 1926 es va declarar Monument Nacional, reconeixent un valor que l’abandó no havia pogut esborrar. La restauració definitiva va ser l’any 1954.
La Casa d’Alba va cedir l’edifici a l’Estat, a través del Ministeri d’Agricultura, amb el compromís ferm de restaurar-lo. D’aquest acord va néixer l’Escola de Capacitació Forestal, que avui és el CIFP Agrària de Coca. El castell, a més de monument, continua sent un centre educatiu amb alumnes reals. (Una segona vida totalment inesperada!)
Si voleu visitar-lo, us recomanem tenir en compte l’horari estacional. A l’estiu (del 6 d’abril al 24 d’octubre) obre cada dia d’11:00 a 13:00 i de 16:30 a 19:00. A l’hivern, d’11:00 a 13:00 i de 16:30 a 18:00. És important saber que tanca al gener i el primer dimarts de cada mes. També és aconsellable reservar amb antelació, ja que les visites s’organitzen per grups. El preu de l’entrada ronda els 3-5 euros, així que confirmeu-ho abans d’anar-hi. Val la pena, us ho asseguro.
S’hi arriba amb molta comoditat des de Segòvia o Valladolid, a poc més de cinquanta quilòmetres per carretera. La visita no ha d’acabar al castell. La vila de Coca conserva la seva pròpia memòria emmurallada: la Porta de la Vila, trams de la muralla urbana i, a l’església de Santa María, els sepulcres de la família Fonseca. Tot plegat, tanca el cercle de la mateixa història que va començar amb el permís del rei Joan II. Un viatge en el temps.
Amb el Castell de Coca quedant enrere, entre els pinars que l’envolten, no podreu evitar girar la vista una última vegada. Aquest perfil de totxo vermellós, tan fora de lloc entre tant de verd, és precisament el que el fa inconfusible. L’heu de veure per creure-ho. No us ho perdeu.
