Tothom coneix Leonardo da Vinci com el geni que va desafiar el seu temps. Un visionari capaç de barrejar art i ciència sense precedents.
Però la història amaga un secret incòmode: moltes de les seves obres van quedar inacabades. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb aquesta dada).
I una d’elles és, sens dubte, una de les més fascinants: la seva Adoració dels Mags. No és només un quadre a mitges; és una autèntica escola de tècniques revolucionàries.
Aquesta obra va ser un encàrrec dels frares agustins l’any 1481. Volien una Adoració dels Mags per a l’altar major de la seva església de San Donato in Scopeto, a les afores de Florència.
Leonardo es va comprometre a tenir-la en trenta mesos. Un termini amb un repte gairebé imprescindible per a la seva època. Però a inicis de 1482, el mestre va deixar la taula a mig pintar i va marxar cap a Milà.
Per què? Les clàusules draconianes del contracte l’obligaven a avançar diners que el jove artista, aleshores, no tenia. Una situació que avui ens semblaria absurda, però era el pa de cada dia.
Aquesta joia inacabada, que avui podem admirar a la Galeria dels Uffizi, mesura uns impressionants 2,40 x 2,44 metres. Una tela gegant per a una ment encara més gran.
La revelació d’un procés secret
L’Adoració dels Mags de Da Vinci és una finestra directa a la seva ment. No va ser només lentitud; era un procés de reflexió profunda i una curiositat científica insaciable.
Va utilitzar tècniques experimentals que ningú més s’havia atrevit a provar. Això allargava els terminis, és clar, però forjava la història de l’art.
La seva fama de no acabar encàrrecs era notable. Ja havia abandonat un Sant Jeroni per centrar-se en aquesta obra. Un error? O una part del seu genial mètode?
Leonardo era un meticulós perfeccionista. Abordava cada detall de la composició amb multitud de dibuixos previs. Esbossava figures, perspectives, i estudiava postures.
Podem veure, per exemple, un esbós amb un estudi de perspectives de fons superposat a un altre del tema de l’escala en ruïnes del temple de David. La complexitat era brutal.
La clau és que cada fragment de l’obra, fins i tot inacabat, ens parla d’una innovació constant. És una lliçó de com es pot trencar el motlle.
No hi ha signes de spolvero, una tècnica habitual per transferir dibuixos punteats. Sembla que Leonardo va delinear les siluetes directament sobre el guix amb pedra negra i carbonet.
Després repassava els contorns definitius amb un pinzell, ombrejava amb aquarel·la blavosa i anyil. Un camí únic per a una obra imprescindible.
Detalls ocults i una ment en ebullició
Curiosament, hi ha parts de la pintura que sí que es poden considerar “acabades”. Els dos grans arbres que sobresurten, per exemple. Un noguer (l’Arbre de la Vida) i una palmera (símbol de la victòria cristiana).
Al noguer fins i tot s’hi conserva el forat del clau d’on l’artista va tirar el fil per definir la perspectiva estructural. Un truc que revela la seva precisió gairebé obsessiva.
Un dels problemes que va tenir Leonardo va ser el cost de les pintures. Els documents encara mostren la seva impossibilitat per fer front als deutes per comprar tints cars: grocs, verds, marrons, o el caríssim blau de lapislàtzuli.
Aquesta obra és, en si mateixa, una pintura viva. Estava en constant mutació, sempre disposada a afegir figures, moviments i expressions noves, fetes a mà alçada sobre la mateixa taula.
A la cantonada superior dreta, hi veiem cavalls i genets. Un d’ells va canviar completament la posició del seu cap per donar més dramatisme a l’escena. Aquesta és la solució a la seva “lentitud”: la llibertat creativa.
També hi ha multitud de pentimenti, canvis subtils que Leonardo introduïa. Línies del tronc, la postura de les potes dels cavalls o l’estructura del paisatge de fons. Una demostració de la seva ment en ebullició.
L’elefant que va canviar l’art
Entre els esborranys i les formacions rocoses, s’amaga una cria d’elefant. Aquest animal, associat a la saviesa i la lleialtat, no té res a veure amb la simbologia de l’adoració.
És, simplement, l’eco d’una notícia exòtica que estava fent furor a Itàlia. L’any 1479, un elefantet havia estat portat en processó de Venècia a Milà. Un regal del rei de Portugal a Lluís XI de França.
Leonardo, amant de la naturalesa i la zoologia, no va resistir la temptació de reflectir una criatura tan extraordinària en el seu primer esbós. Un exemple perfecte de com la realitat inspira el geni.
Per damunt del temple en ruïnes, sota la primera capa de blau que s’havia aplicat al cel, s’endevinen figures humanes que Leonardo va considerar. Podria ser un homenatge a Lorenzo el Magnífic.
Lorenzo va haver d’enfrontar-se a la conjuració dels Pazzi i a una aliança d’enemics. Va aconseguir la pau i va ser rebut com un alliberador, garant de la reconstrucció de Florència. Una història que ens ressona avui.
Veure aquesta obra és entendre que la perfecció, per a Leonardo, no era acabar, sinó innovar. Una lliçó de vida que encara avui ens pot servir per al nostre dia a dia. (No creieu?).
