El Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu han arribat a un acord provisional per tal d’accelerar encara més els objectius d’energies renovables i per prorrogar la ja vigent reducció del consum de gas. En concret, l’acord busca modificar la Directiva d’Energies Renovables del 2018 per tal augmentar el percentatge del consum final brut d’energia que haurà de provenir de fonts renovables. Fins ara, l’objectiu del 2030 es situava en el 32%, i ara s’enfilarà fins el 42,5%, ampliable fins el 45%.L’actualització d’aquest percentatge s’integra amb els altres dos grans objectius: una reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle del 55% en comparació al 1990 i la millora de l’eficiència energètica en un 32,5%.
Per tal de contextualitzar el nou objectiu en matèria renovable podem fer una ullada a la darrera xifra disponible en termes comparatius. L’any 2019 la proporció d’energies renovables sobre el consum final d’energia va ser del 9,9% a Catalunya, del 18,4% a Espanya i del 19,7% a la UE-27. És previsible que aquesta bretxa s’hagi eixamplat en els darrers anys, ja que Espanya i la resta de la UE han accelerat el desplegament, mentre que Catalunya no ha fet grans passes en aquesta direcció. Això ho podem veure amb les xifres més recents relatives al sector elèctric per l’any 2021, on l’electricitat obtinguda d’energies renovables va ser del 17,6% a Catalunya, del 46% a Espanya i del 37,5% a la UE. Això ha suposat un eixamplament de les diferències respecte el 2019 de 7,3 punts en relació a Espanya i de 1,8 punts en relació a la UE.
Fa unes setmanes la Consellera Teresa Jordà deia en unes jornades titulades ‘Horitzó 2030: la dècada clau per a la transició energètica a Catalunya’ que “No anem amb tota la rapidesa que voldrien alguns, però en assumptes com la transició energètica no és tant important arribar el primer com arribar-hi tots junts”. No sembla gaire compatible l’ús recurrent d’expressions com ‘emergència’ climàtica amb el fet de relativitzar la velocitat de la transició energètica i el desplegament renovable. Segons el DIEC, una emergència és un ‘esdeveniment greu que en cas de produir-se demana una actuació immediata’. Per tant, sembla clar que el propi terme porta associada celeritat en la resposta.
L’any 2022 va suposar un començament, tot i que insuficient per revertir l’alarmant situació de desplegament renovable a Catalunya, ja que la darrera actualització de les xifres posa de manifest que es van connectar a la xarxa un total de 94 MW de potència eòlica, després d’anys d’una inactivitat pràcticament absoluta. La Prospectiva Energètica de Catalunya (PROENCAT) recull que l’any 2030 hauríem de tenir instal·lats 6.234 MW eòlics, sumant els terrestres i els marins. Actualment en tenim 1.369 MW, cosa que vol dir que hauríem d’instal·lar una mitjana de 696 MW l’any, comptant també el que queda de 2023. Per tant, la potència instal·lada durant el 2022 és set vegades inferior al ritme necessari per assolir els objectius que nosaltres mateixos ens hem imposat, cosa que vol dir que per arribar-hi encara haurem d’instal·lar més potència anual durant els propers anys. La situació de la potència solar és encara més alarmant, ja que sols en tenim 793 MW (gairebé 500 MW en autoconsum)i a finals de la dècada n’hauríem de tenir un total de 7.156 MW, comptant la potència en teulades, grans instal·lacions i altres. Això vol dir que hauríem d’estar instal·lant més de 910 MW anuals.
Mentre a la resta de l’Estat i Europa es revisen constantment a l’alça els objectius i compromisos per assolir la descarbonització a Catalunya encara ens falta prémer l’accelerador. Cal ser conscients del’ordre de magnitud d’aquests compromisos i fer passos decidits per materialitzar-los. Per arribar a un lloc cal moure’s, no n’hi ha prou en voler donar sensació de moviment.
