L’elevada inflació derivada de la situació energètica, agreujada per la injustificada agressió militar de Rússia a Ucraïna, ha portat el continent europeu a registrar taxes de variació dels preus de dos dígits que no es veien des de feia dècades, molt per sobre dels objectius establerts per les autoritats monetàries encarregades de vetllar per l’estabilitat de preus.
Des de fa uns mesos l’expressió “pacte de rendes” ha passat a formar part del debat públic. El terme fa referència a un acord entre els diferents agents socials amb interessos econòmics per tal de distribuir els efectes de la inflació i evitar una espiral creixent de preus i salaris. Es tracta, per tant, de repartir els costos de la situació entre patronal i sindicats, treballadors públics i privats. Tanmateix, hi ha un important col·lectiu que el Govern ha decidit que ha de quedar exclòs d’aquest pacte, i que des de 2021 torna a tenir la seva prestació indexada a la inflació. Parlem, evidentment, dels pensionistes.
L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) va advertir a l’inici de l’escalada de preus que cada punt d’inflació addicional suposaria un augment pressupostari estructural de 1.500 milions d’euros en la partida anual de les pensions. Amb les xifres d’inflació actuals fins el mes de setembre, sumades a les previsions per octubre i novembre, la xifra mitjana d’inflació que servirà per revaloritzar les pensions serà propera al 9%, i això tindria un cost pressupostari al voltant dels 13.500 milions d’euros anuals. Aquest cost addicional no es produirà només l’any de la revalorització, sinó que és un augment estructural de la despesa del sistema que s’afegirà a la nòmina total existent. En termes de magnitud pressupostària suposa afegir una nòmina extra a les catorze nòmines que ja s’abonen actualment (dotze ordinàries i dues extraordinàries).
Els pensionistes no son un col·lectiu homogeni en termes de renda, i més tenint en compte que la naturalesa del sistema és contributiva, cosa que implica que, dins d’uns llindars, qui més contribueix més rep del sistema. La pensió màxima actual es situa prop dels 40.000 euros anuals. És pertinent plantejar-se si en les circumstàncies actuals s’ha de produir una revalorització general sense diferenciar per trams de renda.
La pressió pressupostària exercida per l’augment de la despesa en pensions, impulsada principalment per la demografia, ha portat a molts països a adoptar mesures d’ajust en els seus sistemes prestacionals, introduint en molts casos mecanismes automàtics per corregir-ne la dimensió. Segons l’informe bianual de l’OCDE sobre els sistemes de pensions, fins a dos terços dels membres d’aquesta organització internacional tenen algun tipus de mecanisme d’ajustament automàtic que modifica els paràmetres del sistema en funció de l’evolució d’indicadors demogràfics, econòmics o financers. Aquest mateix document també mostra que la indexació a molts països no es basa només en els preus, i existeixen casos on es vinculen al creixement dels salaris o bé a un mix entre ambdós indicadors. No oblidem que, en un sistema de repartiment, son els assalariats actuals els qui financen les pensions.
Els ja derogats índex de revalorització de les pensions i el factor de sostenibilitat pretenien adequar-se a aquesta tendència correctora, ajustant la prestació en base a diversos elements que determinen la sostenibilitat del sistema, com els ingressos de la Seguretat Social, les despeses, la nova entrada de pensionistes al sistema, els sous més elevats d’aquests nous entrants i l’esperança de vida després de la jubilació. Si dues persones es jubilen en edats similars però amb una diferència de 20 o 30 anys, la darrera en jubilar-se tindrà una esperança de vida major, i per tant haurà de percebre una prestació durant més anys. L’equitat intergeneracional no pot obviar aquesta circumstància i, d’alguna manera, ha de ser internalitzada pels sistemes de pensions si volen esdevenir sostenibles a llarg termini.
