L’organització col·lectiva dels treballadors en sindicats per defensar i aconseguir millors drets i condicions laborals ha estat una constant al llarg de la història del capitalisme. Des dels màrtirs de Chicago a mitjans del segle XIX fins al repunt sindicalista que estem vivint en el capitalisme de plataformes contemporani, passant per l’important múscul anarco-sindicalista dels anys 30 o el seu important paper en la construcció dels estats del benestar europeus després de la Segona Guerra Mundial, els sindicats han jugat sempre un paper molt rellevant en la distribució, inherentment conflictiva, dels recursos materials entre els diversos agents de l’economia.
Però, segons dades de l’OCDE per l’any 2018, els sindicats es troben en un procés de retrocés en tots les països industrialitzats al llarg de les últimes dècades. Per exemple, de mitjana, el percentatge del total de treballadors que són part d’un sindicat s’ha reduït d’un 33% el 1975 a poc més d’un 18% el 2018. De manera similar, els percentatge de treballadors que estaven coberts per un conveni col·lectiu s’ha reduït d’un 45% el 1985 fins a un 32% el 2018.
L’element preocupant d’aquestes dades és que hi ha recerca acadèmica recent que demostra les avantatges que un alt nivell de sindicació té a nivell col·lectiu com a societat, així com a escala individual per a cada treballador. Per tant, aprofitant la proppassada data del Primer de Maig, aprofitarem aquest article per capbussar-nos en aquesta literatura especialitzada i explicar els beneficis de la sindicalització.
Primerament, per donar una mica de visió històrica, ens fixarem en el cas dels Estats Units. Observant l’evolució de les series històriques, es veu que l’evolució de la desigualtat econòmica als Estats Units ha estat inversament proporcional al índex de sindicació present en cada moment. És a dir, a major nombre de treballadors afiliats a un sindicat menor era el nivell de desigualtat.
Per intentar contextualitzar aquestes dades, un estudi del 2021 analitza amb detall ambdues series temporals i troba diversos fets interessants: primer, que en els moments de major concentració sindical, els sindicats atreien majoritàriament a col·lectius històricament desafavorits com individus amb baix nivell d’estudis o persones de raça no-caucàsica. Aquesta composició demogràfica és rellevant, ja que els autors també troben que aquelles llars sindicalitzades rebien un salari entre un 10 i un 20% major que les llars que no estaven sindicalitzades i, alhora, generaven una reducció en la desigualtat d’ingressos entre llars.
Aquestes dades històriques es poden complementar si observem que representa a nivell individual per un treballador afiliar-se a un sindicat. Un estudi publicat l’any passat examinava, amb dades de panell a nivell individual que s’estenien més de quatre dècades, els efectes a llarg termini d’unir-se a un sindicat. I els autors trobaven que la sindicalizatció representa un increment de gairebé 1.3 milions de dòlars en el total dels ingressos rebuts al llarg de la vida laboral per la mitjana de treballadors. Aquesta xifra també presenta dos detalls interessants: aquesta prima de sindicació era més pronunciada pels treballadors amb més anys d’afiliació i es vehicula principalment per un increment en el salari mitjà per hora.
Aquest darrer element – un major salari per hora – és rellevant perquè ens permet veure quins són els possibles mecanismes darrera aquests efectes positius de la sindicalització. Com ja hem comentat en alguna altra ocasió, hi ha un component inherentment conflictiu en la distribució de recursos a l’economia. Aquest conflicte pot estar regulat i definit i que no generi una tensió, però segueix existint. En aquesta lògica, per tant, l’existència dels sindicats com a òrgan de negociació és clau per entendre la distribució resultant dels recursos existents, especialment en el marc de la negociació entre les empreses i els treballadors. En altres paraules, els sindicats com a blindatge del poder de negociació perquè els treballadors cobrin més.
En aquesta línia, Thomas Breda, professor d’economia a la universitat de Sciences Po a París, publicava un interessant treball acadèmic sobre el tema fa uns anys. En aquest estudi, l’autor intentava explicar les diferències de salari entre treballadors sindicats i no-sindicats en el marc de negociacions col·lectives a França. L’autor parteix de dues premisses bàsiques: les rendes disponibles en una empresa es reparteixen entre els diversos agents econòmics (treballadors, directius, accionistes, etc.) mitjançant un procés de negociació i els sindicats actuen com a aglutinador de treballadors per tenir més poder de negociació.
Partint d’aquestes premisses, l’autor prediu i demostra que la diferència salarial entre treballadors sindicats i no-sindicats augmenta proporcionalment a la quantitat de renda disponible a repartir en una empresa i també augmenta proporcionalment al poder de negociació sindical en cada empresa. Addicionalment, suposant que els sindicats els costa organitzar-se per aconseguir un alt poder de negociació, l’autor també prediu que el poder de negociació dels sindicats hauria d’augmentar amb la quantitat de renda disponible a les empreses. Posant xifres concretes a aquestes prediccions, l’autor indica que de mitjana la sindicació genera una prima del voltant d’un 2% en el salari del treballador sindicat respecte al treballador no-sindicat, tot i que aquesta xifra es pot enfilar fins a un 8% en empreses que disposin de més renda disponible a repartir.
Per anar acabant, hem vist en quest article que la sindicalització dona importants beneficis a nivell de societat i a nivell individual, afavorint a aquells treballadors més desprotegits. També hem vist que, en el procés de negociació que es dona en les empreses per repartir els recursos disponibles, tenir un índex elevat de sindicació ajuda a aconseguir més bones condicions. Les dades i l’evidència estan allà, ara cal tenir-les presents quan torni a tocar a negociar el conveni col·lectiu que li correspongui a cadascú.
