No negarem a aquestes alçades de la pel·lícula que el problema de l’habitatge a Catalunya és molt real. No són pocs els casos d’edificis i veïns que estan sent expulsats de casa seva després un fons voltor compri el seu edifici i els negui la renovació del lloguer o els apugi el preu una quantitat realment astronòmica. L’últim cas mediàtic a Barcelona és el cas de la casa Orsola, un edifici comprat pel fons d’inversió Lioness Inversiones SL. El cas és paradigmàtic perquè el fons en qüestió vol expulsar tots els veïns de l’habitatge no renovant-los els contractes. Un mètode repetit des de fa molts anys als barris de Barcelona on s’està expulsant els veïns del centre de la ciutat per destinar-los a habitatges turístics, hotels… En definitiva per a tota mena d’usos menys perquè els barcelonins visquin a la seva ciutat.
Davant d’aquesta situació ningú ha proposat res efectiu per fer front a aquesta fugida obligada de la ciutat dels barcelonins. De fet, el que ens han venut els últims anys és que aquesta pràctica és inevitable, no hi podem fer res. No m’ho crec. Pot ser el que s’hauria de fer des de les institucions, en lloc d’abandonar els veïns a la seva sort i fer molta gesticulació des de la llunyania, és intentar expulsar aquest tipus d’empreses de la ciutat i de tot el país. El mètode? Desincentivar la inversió massiva i especulativa en habitatge. Com? Expropiacions massives d’habitatges propietat d’aquest tipus de fons voltor i empreses de l’estil.
Al final si no es poden evitar els desnonaments, tal com ha demostrat els diferents governs, siguin d’ajuntaments o el de la Generalitat, potser hem de tallar el problema d’arrel, fet de Barcelona, i per extensió de Catalunya un punt hostil per aquells qui volen especular amb l’habitatge. Perquè no és normal que hi hagi barris que comencin a semblar ciutats fantasma en temporada baixa perquè no hi ha turistes habitant-los o que s’encareixin els barris perquè s’hi col·loquen pisos de luxe.
Alhora, amb aquesta política les administracions solucionarien dos grans problemes, en primer lloc, l’especulació urbanística i, en segon lloc, el volum del parc d’habitatge públic. A Catalunya aquest és francament ínfim i es troba molt per sota dels estàndards europeus. En Països com el Regne Unit el parc públic està al voltant del 15% mentre que a Catalunya no arriba al 5%. Expropiant pisos als fons especuladors potser no arribes a conformar un parc públic suficient, però ben segur que és un bon inici. I destinar part dels pressupostos, que últimament sempre són els més progressistes que mai s’han vist, no només a l’Estat, sinó també a Catalunya, a comprar habitatge públic destinat a ús social no crec que sigui una proposta forassenyada. De fet, es podria dir que sí que seria una gran política social.
Alhora, poder conformar un parc d’habitatge sòlid propietat de l’administració podria servir també per començar a intentar revertir els preus del lloguer que patim. Això sí, a l’espera que arribi la famosa, i de moment desconeguda, llei del lloguer. Perquè hem demostrat que el mercat no es regula sol, perquè fins ara només ha servit per especular i expulsar als veïns dels seus barris.
Al cap i a la fi, no permetre que a casa nostra es jugui amb l’habitatge hauria de ser un dels principals deures de les administracions. I ja que no els han fet en els últims anys i han permès que Barcelona sigui una festa per empreses malignes que busquen grans beneficis a costa dels ciutadans, ara haurien de fer colzes i reparar el dany causat. L’habitatge, i no descobriré res de nou, és un dret fonamental i com a tal l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments haurien de preservar-lo incondicionalment, quan, a la pràctica el que han fet ha estat tot el contrari. Xiular i sentir ploure. Tot plegat mentre el centre de la capital del país s’ha convertit en un paradís per especular i llogar apartaments per setmanes a preus desorbitats o convertir-los en habitatges de luxe.
2 
1 
