La crisi de preus provocada per l’impacte sobre el mercat energètic de la guerra a Ucraïna arriba aquesta tardor al seu primer punt àlgid. La segona pujada de tipus d’interès del Banc Central Europeu ha posat en alerta les institucions econòmiques, que avisen del precipici de la recessió amb efectes diversos sobre la població, i amb mesures divergents per a contenir-los. En aquest sentit, els sindicats, a Catalunya i a l’Estat, han anunciat un calendari de mobilitzacions de cara al darrer trimestre del curs, amb les reclamacions retributives al centre. “O salaris o conflicte”, escridassava a la patronal el secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Javier Pacheco, a l’acte de tancament del darrer Primer de Maig. Davant reclamacions de contraure salaris o abaixar impostos, el dirigent sindical avisa d’unes mobilitzacions, “tant sectorials com generals”, que troben la principal central de Catalunya en moment de lleugera reducció de l’afiliació.
Ja ha arribat l’anunciada tardor calenta. Quines previsions fan des del sindicat?
Fugim de l’apocalipsi que es planteja per part d’alguns espais d’interès empresarial per tal que no s’incrementin els impostos, per continuar extraient rendes gràcies a la inflació desbocada i que ningú parli que ells estan imputant a preus els costos energètics. La situació és molt complexa, la guerra dificulta la gestió econòmica, però també sabem que hi ha mesures per corregir aquesta situació. Si només ataquem la inflació per la via de la reducció de la demanda, no ens en sortirem i entrarem en una recessió. En canvi, si mantenim les polítiques d’estímuls, podrem reduir els impactes: controlar els preus, reduir l’impacte inflacionari i reactivar el consum intern.
A Europa s’està dirimint aquesta batalla. El BCE aposta per la pujada de tipus, però hi ha mesures de la UE –com els impostos a les energètiques, o el canvi tarifari del mercat elèctric– que no impliquen una recessió, com si fos una maledicció caiguda del cel. A l’Estat passa el mateix: la descapitalització pública que proposen Ayuso i Moreno Bonilla no ajuda aquella gent que no té estalvis, que no té butxaca i que està veient atacat el seu poder adquisitiu perquè els salaris no augmenten al ritme de la inflació.
No és només Andalusia i Madrid, però. A Catalunya també hi ha veus que demanen bonificar l’impost de patrimoni, per exemple Foment del Treball
Això no té sentit des del punt de vista pragmàtic. A Andalusia, la reducció de Moreno Bonilla afecta 20.000 persones, que deixaran de pagar 150 milions amb què no podrem comptar per reforçar la sanitat pública. Espanya està a sis punts de capacitat de recaptació de la mitja de la UE. Ens estem deixant de recaptar més de 60.000 milions. La qüestió és, qui ho ha de pagar? Els treballadors, mitjançant la nòmina, estem pagant més del que tenim. En canvi, qui acumula patrimoni i capital té més del 50% de la renda bruta del país, però no arriba a la meitat de la contribució total. El que té molts calés hauria d’estar solidàriament contribuint més. Una reforma fiscal progressiva, doncs, seria un model molt més just per arribar a la mitjana de recaptació.
Un exemple: en l’impost de societats, hi ha grans empreses que paguen entre el 2,5 i el 6%. En canvi, una pime està pagant entre el 17 i el 18%. Aquí hi ha recorregut per augmentar la recaptació sense afectar les rendes més baixes. Són números, matemàtiques. Hem de dirigir la política perquè els seus resultats tinguin un criteri de justícia, i no d’acumulació. La capacitat d’acaparar riquesa dels que més tenen és cada cop més gran, mentre cada cop hi ha també més pobres. O els fem pagar una mica, o construirem una societat cada cop més desigual.
Sí que ha acceptat el Govern la no aplicació temporal de l’impost al CO2
Una mala notícia. La lluita contra l’emergència climàtica és estratègica; i la voluntat d’aquest impost no és gravar, sinó fomentar un canvi de cultura de consum. No es pot fer tot de cop, els canvis culturals demanen un temps; però com més tard ens hi posem, pitjor arribarem. S’intenta abaixar la pressió sobre la ciutadania en una situació inflacionària; però així pot ser que la inflació s’emporti al clima i d’allà a una altra crisi. No podem oblidar la crisi climàtica per un element conjuntural, a més per una quantia que no treu de pobre a ningú. Ja hem pagat un any, no hi ha un problema real amb una despesa que en la majoria dels casos no arriba a 50 euros.
Les petites empreses avisen que poden esdevenir inviables per la crisi energètica. Com s’ataca els marges de les grans firmes sense posar el teixit en risc?
Els costos energètics impacten a tothom, però uns tenen més capacitat per treure’n rèdit i uns altres menys. El que ha de fer l’ens públic és controlar el preu de l’energia. Un canvi de la referència del mercat energètic abaixaria directament el cost. Això es pot fer només amb una decisió política. Així reduiríem l’impacte de la crisi energètica sobre les petites empreses.
També els hi hem de reclamar, però, que o redimensionen o serà molt difícil lluitar en un món global. Si no, tindrem sempre el mateix problema: rendibilitats en el curt termini, fins i tot molt baixes, que tensen els costos i castiguen els treballadors i treballadores. Aquesta és la lògica que hem tingut fins ara, la de la sortida de la crisi de 2008. Per la via de la nova reforma laboral, però, es pot aconseguir un canvi en el model d’empresa. Ara hauran de plantejar com millorar les condicions dels empleats, donant-hi millor formació i capacitació per augmentar la productivitat i incentivar la competitivitat. Les pimes no poden viure només de plorar perquè són petites, no treballar per ser més grans i reclamar que l’Estat cobreixi les seves mancances.
Un creixement de les empreses, a més, millora la representació sindical a les més petites
La normativa facilita la representació amb més treballadors, clar. Això tindria un efecte sobre la participació dels treballadors i treballadores. Hi ha qui es pensa que un sindical a les empreses és com un ens que viu aïllat de la seva realitat. Tenir un representant és garantir la participació dels treballadors que generen la riquesa en les decisions de l’empresa. És a dir, democràcia. Qui posa resistències en aquest sentit no és massa democràtic. Malauradament, l’empresariat d’aquest país té una cultura poc democràtica; fins i tot fent fora la gent que presenta les seves candidatures a eleccions sindicals.
Però garantir la democràcia al lloc de treball no és una qüestió d’augmentar la mida de les empreses. Ens cal un canvi normatiu que asseguri l’organització dels treballadors també a les més petites per poder participar-hi. Ser sempre subsidiats per la decisió d’un amo ha d’acabar-se.
Heu avançat un calendari de mobilitzacions durant el que resta de curs. Té CCOO prou cos per sostenir-les?
Penso que sí. Veníem d’una crisi de percepció de representativitat en què s’ha posat en qüestió el paper del sindicat, però durant la pandèmia això ha canviat. Hem legitimat la funció del sindicat sobre la base de la concertació. I això facilita que les mobilitzacions durant una etapa de la negociació col·lectiva siguin potents. Mai hi ha hagut tanta gent al carrer a Santander com durant la vaga del metall a Cantàbria. Les hores per vaga dels treballadors es van augmentar en un 30% l’any passat. Clar que podem mantenir la mobilització, i tenim estructura per fer-ho.
“Si la CEOE bloqueja qualsevol mesura, el govern ha d’actuar. Si no volen pujar l’SMI, o si no volen apujar les pensions, ha d’intervenir”
Vostè deia que “les vagues generals no es convoquen, es fan”. Es donen les condicions econòmiques actuals per fer-ne una?
Quan convoquem una vaga general, ha de tenir un abast prou gran perquè sigui entesa per al conjunt de la ciutadania. Sempre li hem tingut molt de respecte a aquest dret, perquè no totes les democràcies els tenen. Sovint, quan ha governat la dreta, s’ha proposat modificar el dret de vaga. No podem abusar de la condició de vaga general perquè sigui excusa, en un canvi de cicle polític, per acabar d’arrabassar amb aquest dret. Només hem d’utilitzar-la quan es donen unes condicions d’afectació de la majoria, i que la majoria entengui que l’ha de secundar. Mentrestant, tenim altres estratègies.
Al centre de les propostes econòmiques de tots els actors hi ha el pacte de rendes. El veuen possible?
Seria la millor solució al curt termini per a la inflació, perquè inclouria mesures de control de preus. Però no som molt optimistes. El nivell de confrontació d’interessos és tan gran que veig molt llunyana la possibilitat de concertar un pacte a tres bandes. Quan la patronal pensa en el pacte de rendes, pensa en contraure l’economia: contenir els salaris mínims, l’ajustament de les pensions, els salaris dels funcionaris públics o la negociació col·lectiva.
Això no ho podem acceptar. El que tenim al davant no és una crisi d’oferta, sinó de demanda, perquè han incrementat els preus. Si empobrim la capacitat de demanda, continuarem patint les mateixes malalties que ens han portat a aquesta situació. Es tracta d’incrementar els salaris fins al punt que es reactivi el consum, reduir els marges de les empreses sense arribar a pèrdues. Ara no és el moment de repartir dividends, sinó d’oferir salaris per consumir.
I tornem a les polítiques fiscals: descapitalitzem el país o el reforcem per fer polítiques socials? El govern central ja està posant algunes peces, com l’impost a les grans fortunes o la taxa als beneficis de les elèctriques. Hem d’acabar de consensuar la revalorització de l’SMI i de les pensions. Serà més fàcil un acord amb les administracions que amb la patronal, que està totalment bloquejada i, avui dia, li cal el missatge de la mobilització.
Dificulta aquest bloqueig arribar a pactes per als convenis col·lectius?
Sí, tenim els pactes sectorials bloquejats. Hi ha més d’un milió de treballadors a Catalunya pendents de tancar els seus convenis. La manca de trobada en l’àmbit estatal bloqueja sortides als acords concrets. La mobilització ha de servir per reactivar la taula de negociació. Som flexibles amb els acords d’actualització salarial. Tenim marge. Això sí, no renunciarem a recuperar la desviació que produeix la inflació. No podem acceptar que els treballadors perdin un 4% de poder adquisitiu amb la firma del sindicat.
Són sostenibles les mesures que reclamen si s’aproven sense la patronal?
Primer de tot, no renunciem al pacte de salaris. Les mobilitzacions de la tardor pretenen que la patronal faci els deures i les empreses paguin als seus treballadors. Dit això, no és convenient mai deixar-los de banda. La concertació té el valor de donar solidesa a qualsevol mesura que es pacti. La CEOE ha de formar part dels acords. La reforma laboral podia haver tingut peces més favorables als sindicats, però que provocarien la sortida de la patronal. I això es concreta fent cessions.
Ara, el que no pot ser en la concertació és que una de les parts tingui dret de veto. Si la CEOE bloqueja qualsevol mesura, el govern ha d’actuar. Si no volen pujar l’SMI, o si no volen apujar les pensions, ha d’intervenir. Nosaltres donarem suport a totes les mesures que siguin favorables als treballadors, amb la CEOE o sense, però treballarem perquè hi participin.
Dins el pacte de rendes, consideren necessari intervenir els mercats estratègics?
Sí, des de l’inici de l’espiral inflacionista. No només amb incentius podrem controlar els preus, com vam veure amb els vint cèntims dels carburants. Sobre el preu de l’habitatge ja s’està actuant, si bé no en la forma i la quantia que ens agrada. Però es demostra que es pot actuar per limitar la pujada de preus. També s’ha actuat sobre el gas. Controlar els preus no és un pla quinquennal soviètic, és quelcom que ja s’està fent.
La negociació col·lectiva s’aplica a escala de l’Estat, però com valoren l’actuació del Govern català davant aquesta crisi?
Està totalment desaparegut. Les propostes econòmiques de la Generalitat no donen cap resposta a la crisi que viu la ciutadania. Els hem fet propostes d’actuacions concretes i ràpides, i els hem apuntat cap a on treure els diners, amb els romanents pressupostaris. I així i tot les úniques actuacions concretes que ha fet el Govern són les que acompanyen les que venien de l’Estat, com la rebaixa del transport públic. Però per la resta no han fet res.
El 29% de la ciutadania catalana està en risc d’exclusió social, i el 27% en risc de pobresa. Cal una aposta decidida de la Generalitat, amb la Renda Garantida de Ciutadania. L’índex de la renda de suficiència de Catalunya, que porta congelat onze anys, té un impacte directe sobre l’accés a la RGC de moltíssima gent. A gent que és molt pobre, com que la referència és de fa tant de temps, li diuen que no ho és. Si revalorem aquest mínim, molta gent accediria als 647 euros per poder sobreviure.
Coses com aquestes diem a la Generalitat, i no actua. Plantegem reprendre el consell del diàleg social, han obert el pressupost, i hi ha marge per donar respostes a la inflació dins les seves competències. Demanem, per exemple, que el salari mínim de conveni a Catalunya pugi fins al 60% del salari mitjà. Hi ha respostes a la inflació que el Govern podria desenvolupar, però està perdut, discutint-se entre ells i plantejant retirar l’impost de patrimoni. Aquí, hem de demanar fermesa al president de la Generalitat.
Què espera dels pressupostos?
Els pressupostos tenen la dotació més gran de la història. El que espero és que la canalització d’aquests recursos reforci el sistema de salut, que donin les respostes pactades a l’educació, que acabin amb els problemes de la formació professional i que donin més eines i recursos a qui més pateix. Com a mínim. No seria normal que amb 3.000 milions més que l’any passat, amb una capacitat pressupostària de 31.000 milions que no hem tingut mai a Catalunya per desenvolupar la política econòmica del país, no solucionéssim aquestes situacions.
100 milions d’euros paguen els sous de 800 infermeres. I l’atenció primària està totalment col·lapsada, necessita una solució urgent. Doncs treballem-ho! Si les infermeres se’n van a treballar a Londres és perquè paguen allà més que a Catalunya. Doncs que paguin més! Si aquests professionals ens calen a nosaltres, paguem-los el que els hi pertoca.
