El director general d’Integrated Systems Europe, Mike Blackman, explica a tothom qui vulgui escoltar que l’ecosistema audiovisual a Barcelona gaudeix d’una salut de ferro. Segons explica el dirigent del principal congrés mundial del sector –el Mobile World Congress de les càmeres, els altaveus i les pantalles– assegura sovint que “la presència d’ISE a la capital catalana ja hi ha portat sis empreses internacionals, i n’hi ha moltes més que ens observen”. Si bé Catalunya encara no ha assolit els nivells de producció de mercats com l’alemany o el britànic, el directiu assegura que “la tendència és ascendent”: qui vol créixer a l’audiovisual europeu, ho farà al sud. I l’avantguarda de la regió la copen empreses catalanes.
No és estrany sentir el lament empresarial i institucional sobre les profundes mancances que pateix el cinema i la televisió catalans –un sector, des del punt de vista industrial, superat per altres mercats de l’Estat i culturalment en fase de resistència–. L’audiovisual més visible a l’ecosistema productiu català, però, no és el de consum final. Segons explica el president del Clúster de l’Audiovisual de Catalunya, Miquel Rutllant, el bon rendiment de l’ecosistema d’alta tecnologia al país dona suport a un audiovisual menys present en l’imaginari col·lectiu però, irònicament, amb molta més presència pública: l’audiovisual professional. “El desenvolupament de noves tecnologies –argumenta Rutllant– obre el camp a moltes més activitats”. Les branques productives són infinites: des de sistemes de so per a esdeveniments fins a circuits de vídeo interns per a celebrar reunions híbrides a oficines; passant per les pantalles d’hospitals, botigues o mitjans de transport públic; Catalunya ocupa un lloc privilegiat en una infraestructura cada cop més present.
“La salut de la tecnologia audiovisual catalana és molt bona, i tenim molt bona base”, reitera Rutllant, tot apuntant a l’excel·lent relació entre el sector i les cada cop més abundants empreses tecnològiques del país. Els referents, però, no són necessàriament empreses emergents amb pocs anys de vida i llargues perspectives de creixement. Alguns dels negocis més rellevants acumulen dècades d’activitat. “Moltes van passar d’instal·lar focus i llums a encarregar-se de tota la cadena de valor audiovisual”, subratlla el secretari general de Pimec, Josep Ginesta. La barcelonina Ditec, que ofereix des de micròfons per a sales de reunions fins a la tecnologia necessària per celebrar una fira corporativa, opera amb èxit des de fa un quart de segle. Tot i que l’escalada de la companyia ha estat gradual, la pandèmia va accelerar la incorporació dels seus equipaments i serveis a una munió d’altres companyies. “Es va fomentar la hibridació, l’streaming…” recorda el director de vendes Roger Grau. Micròfons, pantalles i sistemes d’àudio van entrar als palaus de congressos i les oficines, en un exemple més d’acceleració de tendències econòmiques durant el confinament.
Després de la covid, les empreses “han d’estar preparades perquè, si es fa una convenció, es pugui veure a tot arreu”, explica Francesc Sabata, COO de Sono –una de les històriques del sector–. En una acceleració tan inesperada de la integració audiovisual a activitats tan diverses, a més, el rol de les empreses especialitzades supera la instal·lació i el manteniment d’equipaments. “Els sistemes ja són molt autònoms, però acompanyar ajuda molt; les empreses necessiten professionals que estiguin allà” quan es tracta de gestionar infraestructures audiovisuals. L’objectiu, doncs, és doble: no només adaptar les botigues, oficines i fins i tot escoles i hospitals a les noves necessitats tècniques; sinó també que tot l’organigrama dels centres amb què es treballa integrin i aprofitin tot el potencial de la tecnologia que instal·len.
Audiovisual: curant i educant
L’elevada adaptabilitat tecnològica de les empreses audiovisuals catalanes les permet penetrar en les activitats més imprevistes –no en va el mateix Blackman parlava durant la darrera edició d’ISE de la “ubiqüitat de l’AV”, a Catalunya i arreu–. Ditec ofereix un exemple, de fet, paradigmàtic: mitjançant un potent departament de recerca i desenvolupament, la catalana ha desenvolupat “solucions audiovisuals per a hospitals i quiròfans”. Des de la millora de les intervencions en sí mateixes, amb l’ús de càmeres mèdiques que faciliten la visibilitat del cos del pacient; fins a la retransmissió d’operacions per a finalitats formatives, la companyia “cobreix les noves necessitats dels metges”, segons exposa Grau.
L’aterratge de l’AV a la salut exigeix una alta implantació tecnològica. “Els equips demanen unes característiques en concret”, començant, evidentment, per una latència gairebé inexistent –el metge ha de poder veure en temps radicalment real l’interior del pacient per intervenir-hi–. Els resultats, per ara, són satisfactoris. “A tots els hospitals on hem instal·lat les nostres solucions, el boca-orella és positiu”, celebra Grau.
En el cas de Sono, més enllà de l’organització d’esdeveniments o l’audiovisualització corporativa destaca la implementació en el sistema educatiu. Sabata corrobora la capacitat tècnica que les solucions AV aporten a les classes a tots els nivells. Les solucions de la catalana “afegeixen una capa de valor a l’ensenyament: entorns virtuals, realitat augmentada, eines que pot fer servir el professorat; sigui en directe o en diferit”, apunta el directiu.
En aquest cas, el confinament va ser afectar encara més profundament: la baixa preparació de moltes institucions educatives per impartir lliçons per zoom o teams les han forçat a accelerat una transformació que ara ja es troba avançada. Com en el cas empresarial i sanitari, la clau és la formació del professorat. Els equipaments de Sono “es munten de tal manera que el docent, ell sol, pugui replicar un plató”. Des de la impressió en pantalla de dades de la sessió fins a entorns educatius immersius, un educador ben format i acompanyat té accés a una capa completament nova de tècnica educativa. “Amb només una botonera es poden fer filigranes”, bromeja Sabata.
Cada cop més sector
L’elevada implantació de la indústria de l’audiovisual del país en activitats econòmiques diverses, lamenten tant empresaris com representants sectorials, encara no han trobat la necessària resposta administrativa. Si bé la indústria de l’audiovisual professional i tècnic és una, les activitats oficials són diverses. “El sector ni tan sols té una classificació nacional d’activitats econòmiques (CNAE) comuna; dintre de l’economia del país no estem identificats”, lamenta Sabata. Aquest fenomen, segons destaca Ginesta, és una prova del retard institucional a l’hora d’entendre el dinamisme del sector privat. La descripció de l’activitat empresarial, distingida a escala ministerial, encara separa, així, empreses que fan exactament el mateix en un moment en què la indústria AV, especialment la catalana, es troba en auge.
Sense anar més lluny, Ditec es troba en el conveni i la identificació empresarial de la indústria metal·lúrgica –com moltes altres empreses de la indústria–. “Com que instal·len focus i càmeres, i aquests es fan de metall, el van ficar aquí”, ironitza Ginesta, tot subratllant la urgència que l’audiovisual rebi una identificació empresarial conjunta. La reserva de les administracions, explica el representant patronal, és un cert “efecte cascada”: si un grup d’empreses similars s’uneixen en un mateix CNAE, altre voldran fer-ho també; i l’administració és sovint reticent a les innovacions normatives en l’àmbit econòmic i empresarial. Tot i això, les companyies que s’hi dediquen són clares. “Si és cert que som tan importants, s’haurien de produir avenços”, etziba Grau.
Les parts, però, es declaren optimistes. Inversions com la Catalunya Media City revelen la importància que les institucions catalanes comencen a atorgar a un sector que cada cop mou més capital i ocupa més treballadors qualificats. “Tothom consumeix audiovisuals, i la qualitat importa”, repeteix Grau, tot apuntant a la urgència d’assolir la unitat sectorial. Sabata hi coincideix, tot engrescant les empreses a pensar més com a indústria. “El sector ho necessita. Si parlem tots a la una, això tant sí com no s’acabarà ordenant”, conclou.
