El director adjunt del Barcelona Supercomputing Center Josep Maria Martorell té a mà una cita del fundador del Parc de Recerca Biomèdica Jordi Camí per descriure les eines de la ciutat com a força gravitatòria: “A igualtat de condicions, Barcelona sempre guanya“. Martorell, que dirigeix una de les institucions tecnològiques més importants del sud d’Europa -el BSC és “sense cap mena de dubte” el centre més avançat de la Unió en recerca computacional i serà també la seu d’una de les grans cinc màquines de computació europees, el Mare Nostrum V– té clar que, amb bons fonaments tècnics, cap ecosistema tecnològic de l’entorn és més atractiu que la capital catalana. “Amb un projecte científic sòlid, amb infraestructura tecnològica i salaris competitius, serem sempre superiors“. “Barcelona posa la resta: el transport públic, l’Aeroport, el sistema de salut… A Europa som únics”, etziba. En la lliça global per atreure un talent escàs, una tecnologia imprescindible i un capital cada cop més concentrat, la capital del país, com celebra el vicepresident del Círculo Ecuestre Enrique Lacalle, “estem aconseguint moltes victòries”.
El camí cap a aquesta capital tecnològica ha estat inusualment ràpid. A principis de la dècada dels 2010, com recorda Anna Gener, CEO Barcelona de la l’empresa de serveis immobiliaris Savills, “la ciutat no apareixia a cap rànquing global”. Ara, passada una pandèmia i enmig dels pitjors episodis de volatilitat geoestratègica i econòmica del que portem de segle, les classificacions són incomptables: cinquè millor ecosistema innovador d’Europa, segona millor ciutat per emprendre, sisena en quantitat d’start-ups, al capdavant de la captació de noves inversions, en fundació d’spin-offs… Durant una ponència celebrada al mateix Círculo, la fundadora de Redwood Dynamics -entre altres potents emergents catalanes- Rita Almela, ofereix una resposta al misteri. Abans hi havia actors, ara hi ha un ecosistema. “El que ha fet Barcelona és generar sinergies i col·laboracions”, assegura l’emprenedora. Empreses, centres de recerca, universitats i fins i tot administracions es comencen a mirar i a cooperar. “En els darrers 10 anys, s’ha fet molt bona feina en consolidar el sector, amb tecnologia i suport públic i privat”, argumenta. Pam a pam, la nova economia barcelonina entra en una sort de cercle virtuós: més noves iniciatives, més inversió, més professionals preparats, més empreses que venen atretes per tot plegat. “El talent atreu el talent”.
Es tracta d’una roda, a més, plagada de noms i cognoms: Estructures relativament joves com Tech Barcelona o el Barcelona Health Hub, amb els ponts que ofereixen a emprenedors i nous talents cap a negocis més consolidats -sovint fins i tot grans corporates tecnològiques- multiplica la capacitat d’un grapat de persones amb bones idees. L’ecosistema local, impulsat per aquests trampolins privats i institucionals, explica en gran mesura les inversions de gegants com Pepsico, Nestlé, Amazon, Microsoft o Danone en instal·lar els seus hubs digitals a la ciutat. La presa de decisions pel que fa a transformació tecnològica vol ser, valgui la redundància, allà on hi ha tecnologia; i Barcelona té les condicions per crear-la. “Podem oferir un ecosistema amb gran força d’atracció i creació de talent: universitats, centres de formació, start-ups, entorns tecnològics”, explica Pasqual Batalla, COO de Social Point, una de les grans insígnies de la potent indústria catalana del videojoc. “La capacitat local assistida pel sector públic atraurà sempre empreses de fora”.
El sector del que forma part Batalla, de fet, és un dels exemples clars de l’èxit del fonament de talent tecnològic que opera a Barcelona. Amb una facturació al país de 552 milions d’euros, els videojocs ja formen part de la vida del 50% dels catalans, i tot plegat a les espatlles d’una capital que oferia el que la resta no podia donar. A més de la tecnologia, destaca el directiu, “Barcelona és una ciutat de disseny i art”, especialitats imprescindibles per al sector dels videojocs. En el moment en què el suport institucional i la capacitat de creació de talent tecnològic apareixen a l’entorn immediat, les decisions de les empreses es prenen per aportacions marginals, i la creativitat de la capital -amb escoles artístiques i de disseny de renom continental i ampla tradició- va ser un factor diferencial. Ara, gegants com IO Interactive, Banda Namco, Funplus o Ubisoft ja hi tenen les seves oficines espanyoles o europees. “Barcelona posa la resta”.
Talent, la gran batalla
Una de les grans capacitats barcelonines respecte dels seus competidors internacionals és la formació de talent propi i local. Martorell, dirigent d’un centre que es troba a un campus universitari, no pot evitar presumir. Recorda, de fet, com en la visita al BSC d’una empresa tecnològica que buscava on invertir, el Campus Nord de la UPC va ser un dels arguments més cridaners. “Quan vaig explicar que allà hi havia 7.000 joves estudiant matemàtiques, enginyeria, programació, informàtica… es van quedar a contrapeu. Poc després, van anunciar que invertirien a Barcelona”. Si bé l’anècdota no fa categoria, cap dels tres ponents poden evitar reiterar el sistema universitari i de centres de recerca del país com a factors diferencials. Tot i això, explica Almela, la batalla pel talent és molt més crua que als inicis del desenvolupament de la ciutat. “Abans ens barallàvem entre start-ups, després amb tecnològiques internacionals, i ara amb totes les empreses que s’han adonat que necessiten perfils digitals”, narra l’emprenedora, tot repetint l’esfereïdora mancança de 200.000 professionals tecnològics al país. “Necessitem continuar formant i retenint talent intern, i captar talent de fora”.
Un cop més, la “resta” que posa Barcelona requereix que els fonaments tècnics ja s’hagin establert. Almela, en aquest sentit, avisa que “arribarà un moment en què tindrem un problema” amb l’escala salarial: l’estil de vida, l’entorn científic i artístic o el clima no podran substituir l’escletxa retributiva que pot arribar a crear-se amb altres ecosistemes. Martorell, de fet, ja identifica un parell que juguen a una altra lliga. “No podem competir no ho farem mai en salaris amb Regne Unit, o Suïssa”, lamenta. L’alta capacitat de generació de talent de la ciutat, doncs, pot morir d’èxit: altres ciutats també el volen. “És una carrera d’obstacles contínua”, declara. En aquest sentit, Batalla reclama “ajudes” perquè les empreses locals siguin més atractives que les seves competidores, tant per al talent com per als inversors. Com en el cas dels treballadors, la internacionalització del finançament té una altra cara: el camp de batalla és més ampla, i les probabilitats de victòria, més minses. Amb una munió de solucions, Almela comunica al públic de la ponència el que poden aportar. “Hem de fer d’ambaixadors de la ciutat”.
Manilles burocràtiques
Des de les administracions, però, es pot aportar una assistència molt més material que qualsevol benefici cultural, lúdic o emocional intrínsec a Barcelona: un millor ambient administratiu i burocràtic per a treballadors i emprenedors -tant els locals com els forans que s’hi volen instal·lar-. Si bé només el Regne Unit i Suïssa guanyen clarament la batalla salarial a Barcelona en el seu entorn immediat, moltes ciutats són marcadament superiors en facilitat empresarial. “Dins la UE podem competir en salaris, però no en legislació, tràmits i burocràcia”, lamenta el director adjunt del BSC. En l’àmbit més purament científic en què es mou l’expert, detecta uns estrets passadissos administratius que sovint poden collar excessivament la innovació i la recerca. “No podem sotmetre l’acadèmia als drames administratius del sector públic”, critica.
Més enllà de la paperassa, els ponents posen el focus en un segon element que facilita l’activitat econòmica, tant nova com tradicional, i en què Barcelona mostra mancances: fiscalitat. L’entorn impositiu, depenent de Generalitat i estat, no ofereix a les start-ups i els seus fundadors, gestors i treballadors els avantatges que necessiten per operar amb comoditat. L’activitat d’una emergent és diferent de la d’una corporació clàssica: projectes curts, remuneracions diverses, molta mobilitat… Factors per a les que el sistema fiscal espanyol i català no està del tot preparat. És cert, apunta Almela, que novetats com la llei d’start-ups introdueix alguns conceptes, com ara les stock options, que introdueixen estabilitats en realitats diàries de l’ecosistema innovador però durament gravades o restringides. Sense aquests límits, apunta Martorell, l’horitzó és encara molt més llarg. Adapta, en aquest sentit, una màxima de l’exconseller d’Economia i Coneixement Andreu Mas-Colell. “Som com sprinters amb les mans lligades; si ja correm molt ara, imaginin quan ens alliberem”, conclou.
