És un ocell? És un avió? No! És SuperTrump! De llevant fins a ponent, de nord a sud, mig món (o encara més) viu pendent del que diu, fa o deixa de fer el gran King Trump. Un boig? Un pallasso? Un gamberro de pati d’escola? Un dictador colpista? Un fatxa? Un narcisista maligne? Probablement, tot això, ben remenat, i unes quantes coses més.
Descol·loca els que diuen ser d’esquerres i porta de cul els que creuen que són de dretes i no fan res més que caure en el fora de joc. Els pilotes, ja siguin “Sandiego Obescal” o la superpatètica Maria Corina, es queden amb un pam de nas quan resulta que prefereix la diabòlica Delcy. Amb ell no hi ha manera d’encertar-la, ni tan sols posant-te als seus peus com una catifa.
I ja no parlem d’Europa, amb una col·lecció de líders de joguina que s’entesten una vegada i una altra a fer el ridícul a escala planetària per amagar la seva covardia i el seu vassallatge, com per exemple amenaçant d’enviar uns quants soldadets a defensar l’autodeterminació de Groenlàndia contra els Estats Units. Enviar un grapat de militars, paramilitars i piolins espanyols seria ja la cirereta del pastís si l’objectiu és sortir d’allà amb la cua entre les cames i escriure una gloriosa pàgina més de la història d’Europa.
No sabem viure sense ell, sense el seu MAGA, sense la fantasmada del MIGA, sense les seves pixarades fora de text. Posar-lo a parir cada dia dona sentit a la vida de molts polítics i mitjans europeus, al mateix temps que dissimula la seva irrellevància.
Però el que hauríem de fer és donar gràcies al cel perquè el Creador hagi decidit compartir amb nosaltres aquest fenomen polític polifacètic, huracànic, anomenat Trump.
El tio utilitza un ventall de tècniques molt bàsiques i absolutament eficaces. Despistar a tort i a dret. Gestos d’autoritat o de fúria contundent, sovint fora de lloc. Bullying a dojo. Indiferència a les crítiques. Recursos típics de showman. Mentides i amenaces sense manies. Cops de puny damunt la taula. Repartiment de garrotades i bombes. Insults i discursos grollers… Coses que està provadíssim que en política funcionen fantàsticament si saps una mica de què va tot plegat: no té massa secret.
Però encara hi ha més: Trump és una lliçó permanent que demostra la utilitat de la política en un món en el qual cada dia ens diuen i demostren que no serveix per a res.
Aquesta és la seva aportació fonamental. I tristament la menystenim, obsessionats per la seva estrambòtica figura. Política d’idees clares. Conceptes i paraules directes, que s’entenen. Visió estratègica a l’engròs, on no importa massa ficar i treure la pota, sinó el balanç final de pèrdues i guanys. Valentia i sentit de l’espectacle. Utilitzar la força bruta quan toca, desacomplexadament.
Són virtuts polítiques de traç gruixut. No entro ara a jutjar si són bones o dolentes, que és la trampa en la qual caiem fàcilment. En realitat, són eficaces al servei de qualsevol política, amb matisos i retocs. Però es basen en la claredat, en la força, en la valentia, en la proximitat, en saber cap a on vols anar i que tothom sàpiga de què vas. I després, si cal, ja vindrà la brotxa de la ideologia.
Però es tracta de virtuts que ja no es porten a Europa, que és el regne de l’embolica que fa fort. I ja no diguem a Catalunya, on res no és el que sembla, els discursos no signifiquen res i tothom vetlla per la seva paradeta i poca cosa més. Si ens fixem en alguns personatges que treuen el caparró arreu del continent europeu, van en aquesta línia trumpista. No cal que es posin gorres vermelles ni que imitin els numerets inimitables de l’home que està canviant el món i que es creu que pot fer-ho: cal que recordin per a què serveix la política.
Ull, és molt fàcil desacreditar-ho amb l’etiqueta del populisme, que serveix per a tot, sobretot per embrutar el paisatge i intoxicar cervells lliurepensadors, si és que en queden gaires.
No m’he fet trumpista ni hi ha perill que ho faci. Simplement, tenim una gran lliçó davant dels nostres nassos, si anem més enllà d’aquest ninot malcriat i barroer. Així es fa la política que canvia les societats, la que canvia els mapes, que remou els esquemes de poder i que enforteix les nacions (amb estat o no) davant dels seus enemics, la política que no s’arronsa. I el que no sigui això, a dreta o esquerra, és un fangar on potinegen tota mena d’ocellots que mai no volaran.
No ens preguntem més si és un ocell o un avió. SuperTrump travessa el cel, majestuosament vestit de superheroi de còmic. Però sota la capa i la disfressa s’hi amaga el futur de la política del segle XXI, una mena d’evangeli de mal pair. Faríem bé de prendre’ns-el seriosament, perquè no és cap broma, com estem veient…
