Per qualsevol feminista activa amb moltes dècades de militància, el panorama actual deu resultar desolador. Des del 1975, any Internacional de la Dona, els processos de convergència de drets civils i socials en el llarg camí de la igualtat entre sexes, les coses no semblen haver millorat com podria esperar-se. I en algunes regions –especialment al món islàmic– l’estatus social i legal de les dones ha patit retrocessos brutals. A occident, l’evolució es pot considerar erràtica, amb lleus millores de caràcter legal i professionals combinades amb grans decepcions. Ser feminista, com ser dona, resulta més dur, complicat i difícil que ser home. No és una opinió, és un fet.
Ara bé, si la lluita feminista ha estat font d’escasses satisfaccions i una muntanya de decepcions, en els darrers anys les coses han anat, objectivament, a molt pitjor. A tall anecdòtic, el passat 10 de maig, el col·lectiu Docents Feministes per la Coeducació (DoFemCo), un grup de caràcter acadèmic encapçalat per la doctora i professora d’antropologia de la UAB Sílvia Carrasco, va comparèixer davant del Consell Escolar de Catalunya per exposar les conclusions dels seus estudis sobre la infiltració de la ideologia transgenerista al sistema educatiu. Una intervenció, seva i d’altres companyes, rigorosa, informativa, acadèmica, i amb la virtut d’alertar dels perills (i desgràcies diverses) que impliquen l’assumpció de polítiques educatives que promouen la confusió i el tractament hormonal dels infants i adolescents), que va comptar amb els elogis i l’estupor dels representants dels diversos estaments de la comunitat educativa. Poques hores després, el mateix col·lectiu, a Sabadell va haver de rebre protecció policial en l’acte de presentació del llibre “La coeducació segrestada: crítica feminista a la penetració de les idees transgeneristes a l’educació”. Això de la protecció policial no ve de nou. Resulta ben habitual, no només contra el DoFemCo, sinó que grups d’activistes trans, amb actitud amenaçadora, s’han aficionat a la tàctica de sabotejar qualsevol acte en contra de la seva manera de pensar. Acusacions de feixisme contra feministes que sovint s’han passat més de mig segle desafiant el patriarcat i lluitant contra les rèmores de la dictadura resulta entre tràgic i esperpèntic. I les xarxes van amarades d’insults i sovint amenaces de mort, en contra de les feministes clàssiques (en denominació Queer, TERF, és a dir Trans-Exclusionary Radical Feminist), o a personatges que no combreguen amb la seva religió com J. K. Rowling, autora dels llibres de Harry Potter.
El feminisme clàssic té molts motius, no només per sentir-se amenaçat, sinó directament emprenyat. Tantes dècades, lluita de segles amb presó, repressió, morts, per trobar-se el moviment okupat directament per transactivistes que pretenen esborrar les dones. Tanta militància en condicions extremadament difícils, enfront l’hostilitat social i institucional, per ésser titllades de reaccionàries. Perquè, anem a pams, el feminisme ha estat un moviment històric per assolir igualtat de drets i obligacions, per acabar amb tota discriminació, per rebel·lar-se contra la violència estructural que sol funcionar en la majoria de societats per assegurar la preeminença pública dels homes i la submissió integral de les dones. Un moviment que ha refermat les dones com a éssers dignes de tots els drets i obligacions inherents a la condició humana, que s’ha rebel·lat contra el determinisme que implica el sexe, que fonamenta la seva cosmovisió en la dissolució de les desigualtats materials i existencials entre homes i dones. Com el moviment obrer, com els moviments d’emancipació nacional i colonial, com l’abolicionisme antiesclavista, com les lluites pels drets civils, el feminisme s’ha fonamentat en el principi de la igualtat. I ara han vingut uns okupes que vénen a dir que el sexe no importa, que es persegueix una cosmovisió segons la qual les persones assumeixen una identitat d’acord amb els vells i rancis estereotips de gènere. I en aquesta disputa segons la qual l’activisme transgènere s’ha apropiat de bona part del moviment, s’ha trencat amb la tradició racionalista i il·lustrada que caracteritza els moviments emancipatoris derivats de la tríada republicana de “llibertat, igualtat i fraternitat” per unes propostes teòriques irracionals, unes concepcions mil·lenaristes i unes estratègies sectàries. Ja no importa la igualtat, sinó una identitat tunejada. Ja no importa la ciència (el sexe és una realitat objectiva) sinó el wishful thinking dels nens amb vulva, les nenes amb penis i els éssers menstruants.
Si això fos una boutade, una provocació intel·lectual, tindria la seva gràcia. El problema greu és que aquesta proposta ideològica, forjada a les universitats nord-americanes, amb teòriques polèmiques com Judith Butler, ha entrat per la porta del darrere a escoles i instituts. Hi ha entitats privades, lobis, activistes que actualment estan fent tallers als nostres infants i adolescents, i, tot apropiant-se del concepte “coeducació” (una proposta que hauria de promoure la igualtat a tots els nivells a tota la comunitat educativa independentment del seu sexe), per unes propostes que busquen la confusió entre l’alumnat de les escoles de Catalunya. Davant qualsevol problema d’identitat en una etapa tan sensible (i on la normalitat consisteix a viure etapes de desconcert i angoixa existencial), la recepta és: “vius en el cos equivocat i t’has de canviar de sexe”. Això vol dir, fer creure que el gènere és una construcció social (Butler), que els dubtes normals sobre la sexualitat és fer creure que existeix “disfòria de gènere” (un fenomen que mèdicament no va més enllà del 0,14% de la població). Això vol dir que, després d’aquestes intervencions, complementades per transactivistes a les xarxes socials o la creació de productes culturals (sèries de televisió, música, personatges de l’star-system, estètica queer) que miren de normalitzar allò que històricament ha constituït una excepció molt excepcional. El resultat: que els serveis mèdics a Catalunya han passat d’atendre 366 casos el 2016 a 1.454 el 2021 (s’ha quadruplicat en cinc anys). Això vol dir, sovint, intervenció farmacològica amb interrupció de la pubertat (increment espectacular entre infants de 10 a 14 anys, que en deu anys, segons dades de DoFemCo, s’ha multiplicat per 5.700), i en casos cada vegada més freqüents, intervencions quirúrgiques irreversibles i esterilitzadores. La Llei Trans aprovada aquesta legislatura, no només afavoreix aquesta mena d’intervencions mèdiques, sinó que fins i tot preveu sancions i censura a qui no estigui d’acord amb aquesta mena de nova ortodòxia.
Els nous protocols vigents al sistema educatiu, a banda de desnaturalitzar la coeducació que havien tractat de transmetre’ns a les escoles de magisteri fa quatre dècades, tracta de coaccionar el professorat per mirar de detectar nens que juguen amb nines i nenes que juguen amb cotxes (com si això fos rellevant!) per tal de fer “consultes pertinents” a fi d’indagar si existeix aquesta “disfòria” (en un sentit intel·lectual no massa diferent del que segles enrere podria ser un indici d’embruixament o possessió demoníaca). La publicació d’alguns materials escolars per part d’aquestes entitats transgeneristes ja va generar alguna polèmica per la promoció de la masturbació o “l’exploració dels cossos” en infants d’educació infantil (cosa que, es miri com es miri, sembla una perillosa invasió de la privacitat). En resum, l’assumpció del transgenerisme ens ha col·locat en una perillosa deriva que pot trinxar irreversible les vides d’infants i adolescents, com denuncia l’equip de la doctora Sílvia Carrasco, probablement una de les persones més atacades i probablement amenaçades d’aquest país. (Per cert, detecto molta testosterona entre l’hostilitat trans contra el feminisme clàssic).
Com hem arribat fins aquí? Difícil entendre’n el procés. Bona part del feminisme considera que el Big Pharma, com a principal beneficiat, és al darrere d’aquest fenomen. Com a historiador, detecto que l’ensulsiada ideològica d’unes esquerres marxistes que es van quedar sense proletariat, van passar a l’addicció d’un postmodernisme, que al seu torn, van trobar en el relativisme cultural, el pensament decolonial i altres elements amb un punt friki, van decidir centrar-se en el tunejament de la identitat com a substitut del subjecte col·lectiu. Sense una classe social com a motor de la revolució, es va a passar a buscar en els marges una taxonomia de categories en una nihilista competició per establir qui està més oprimit (teoria de la interseccionalitat). En altres paraules, que les esquerres han comprat la moto que implica l’assumpció individualista de la subjectivitat com a categoria històrica. El filòsof italià Augusto del Noce podria haver explicat el fenomen com a exemple de sublimació política en un moment en què la secularització de la societat (i molt especialment de les esquerres) ha derivat en una orfandat espiritual de bona part dels activistes que assumeixen el que semblen idees polítiques, malgrat que en el fons resulten creences religioses, fet que explicaria la tendència al sectarisme d’aquesta mena de moviments. Per la seva banda, el comentarista conservador nord-americà Christopher Rufo considera que tots aquests espais el que busquen és adherir-se parasitàriament a les burocràcies educatives i universitàries com a fórmula de disposar de poder, especialment entre aquelles persones que han fet estudis de caràcter antropològic (com els de gènere) que tenen una nul·la sortida professional en el món real, fet que implicaria impulsar polítiques que justificarien la seva existència, ni que fos al preu de fer mal a tota una generació d’infants i adolescents que no tenen cap societat adulta que els defensi.
La qüestió preocupant, malgrat tot, i com exposen les feministes de tota la vida, és que el seu moviment ha estat objecte d’una okupació que implica deteriorar i parasitar la seva causa, que mira d’esborrar les dones, no només de l’espai públic, sinó de la pròpia esfera privada (una de les principals batalles ha estat apropiar-se fins i tot dels seus lavabos, ara ja “inclusius”) i els han pres la causa de la coeducació. Perquè, efectivament, els mateixos programes de coeducació de les escoles catalanes han quedat colonitzats per aquestes propostes d’ideòlogues com Judith Butler, que no oblidem, algunes autoritats del país li han atorgat el Premi Internacional Catalunya malgrat la inconsistència teòrica de les seves tesis.
9
6
