El ressort que ha activat de manera més efectiva l’atac d’Israel i els Estats Units contra l’Iran no ha estat l’afany de controlar-ne els recursos petroliers i gasístics. La lògica que mou Binyamín Netanyahu és estrictament militar i estratègica. Pretesament defensiva. El primer ministre d’Israel vol tancar la crisi i el conflicte que va obrir l’agressió de Hamàs el 7 d’octubre de 2023 al propi territori sense deixar cap peça solta que mantinga les possibilitats bèl·liques dels seus enemics més declarats.
A la cúspide d’aquesta piràmide maligna per als israelians hi ha l’Iran. El règim dels aiatol·làs ha alimentat en les darreres dècades tots els grups armats que, des dels països veïns –incloent-hi la Franja de Gaza–, han hostilitzat l’Estat d’Israel. La guerra que va obrir Netanyahu arran de l’atac de Hamàs no es pot tancar, segons el seu parer, en fals. No és l’economia –diguen el que diguen les preteses anàlisis més frívoles– el factor desencadenant de l’atac a l’Iran.
Com que els israelians estaven decidits a encendre aquest nou front, el més decisiu de tots, els Estats Units han entès que no els interessava quedar-ne al marge. Per raons també estratègiques, que no exclouen necessàriament les motivacions econòmiques. Però no falta una certa raó als assessors de Donald Trump quan afirmen que l’atac israelià sense cap altre suport hauria provocat igualment la reacció de l’Iran contra les bases dels Estats Units en territoris pròxims i contra els seus interessos.
L’atac contra el govern dels iatol·làs obri moltes incògnites. Preguntes sobre la impotència del dret i la diplomàcia internacionals a aquestes alçades del segle XXI; sobre el paper galdós de les Nacions Unides; sobre la solidesa del govern iranià actual, després de l’assassinat d’Ali Khamenei; sobre la força real dels seus opositors, que en els darrers mesos s’han manifestat una vegada i una altra contra el règim amb un cost altíssim en vides humanes; sobre la dimensió de la reacció social que s’ha despertat en suport del règim activada per l’agressió externa… En tot cas, el que sembla clar, com s’ha vist aquests dies, és que el règim manté indemne el control de les forces armades i que l’exèrcit iranià té una certa capacitat operativa ofensiva.
Tot això combinat ompli d’incertesa la durada del conflicte que s’ha obert i que afecta tots els Estats de la zona. L’atac a la principal refineria d’Aràbia Saudita i el control de l’Estret d’Ormuz –la incertesa que necessàriament se’n deriva– justifiquen la pujada de preus del petroli i del gas als mercats internacionals. Òbviament, aquest augment pot incidir també, en diferents graus, en l’increment de la inflació a les economies occidentals.
No cal dir que el control dels dos grans recursos iranians –petroli i gas– dependrà del final del conflicte que ara s’ha obert. I aquí hi ha la gran paradoxa. La Unió Europea no ha tingut cap incidència en l’operació Fúria Èpica –l’arrogància lèxica és de premi–, tot i que les principals potències del continent s’han alineat sense gaires reserves al costat d’Israel i els Estats Units.
La UE no toca ni els ferrets al concert mundial actual, com és obscenament i recurrentment constatable des de l’arribada de Trump a la presidència, però, per contra i paradoxalment, el final del conflicte podria afavorir l’economia d’Estats com Alemanya, en crisi per l’enorme dependència energètica que la lligava a Rússia. L’economia alemanya es podria veure molt beneficiada pel canvi de règim a l’Iran, amb un nou proveïment gasístic a l’abast, tot i que la Unió Europea no té cap incidència efectiva en els canvis geopolítics que afecten el món en aquesta dècada sense prodigis però amb convulsions.
Les boníssimes intencions que caracteritzen totes les intervencions públiques de Pedro Sánchez –un dard ara en l’escena mundial– són l’orgull de deontòlegs i pacifistes, però la realpolitik és una altra cosa. Sense la locomotora alemanya, la Unió Europea pot acabar sent un balneari amb tants bons desigs com es vulga, però amb una incidència real en el món ben magra i amb una qualitat de vida dels seus habitants molt més precària.
