Les relacions comercials entre la Xina i la UE són complexes i caracteritzades per una interdependència econòmica creixent. La Xina és el tercer soci comercial més gran de la UE, mentre que la UE és el primer soci per a la Xina. Aquestes relacions han permès un augment significatiu del comerç bilateral, però també han portat a tensions sobre qüestions com el desequilibri comercial i la competència deslleial en sectors clau com l’automoció i la manufactura de les tecnologies necessàries per la transició energètica, factors que han acabat esdevenint una font de potencial vulnerabilitat estratègica.
El patró d’especialització comercial de la Xina s’ha transformat de manera dràstica al llarg dels darrers anys. Inicialment, la Xina es dedicava a exportar béns intermedis que s’acabaven incorporant en béns finals exportats posteriorment per la UE, mentre que ara es dedica a exportar béns finals. Al seu torn, la composició dels béns finals també ha canviat, i ha passat de centrar-se en el sector tèxtil o els plàstics a fer-ho en sectors d’alt valor afegit, com els esmentats anteriorment. Aquest factor és coincident en el temps amb la caiguda de la participació de l’Eurozona en les exportacions globals – 11 punts des de principis de segle – i el vertiginós augment del gegant asiàtic. D’altra banda, això també és conseqüència directa de la progressiva transició de la UE del sector manufacturer a una economia més orientada als serveis, i la creixent integració de la Xina i altres actors al mercat global. L’evidència mostra com les pèrdues recents de competitivitat en preus de la UE estan especialment vinculades a la competència de la Xina.
Els esforços de la UE per reduir aquesta dependència han fet que la Xina percebi aquestes polítiques com a un retrocés proteccionista. Això ha empitjorat les tensions, amb accions recents com les revisions de seguretat per part de la Xina sobre empreses tecnològiques europees i les investigacions de la UE sobre les pràctiques comercials xineses en sectors com el dels vehicles elèctrics. La UE s’ha dotat recentment d’un mecanisme de control d’ajudes estrangeres, similar al ja existent per les ajudes d’Estat al mercat interior, per a reforçar el terreny de joc anivellat dins de la UE i minimitzar l’impacte de les eventuals distorsions provocades per fortes ajudes públiques per part de tercers estats. Fins i tot sembla que s’estaria debatent la introdució de mecanismes adicionals per tal combatre l’amenaça que suposen les importacions xineses, però el disseny institucional de la UE podria dificultar-ne la implantació funcional.
El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca i el més que probable establiment de nous aranzels a les importacions xineses a través d’ordres executives podria agreujar la situació, ja que tots aquells béns que no s’acabin col·locant als Estats Units hauran de reubicar-se en altres geografies per a mitigar l’impacte d’aquesta sobrecapacitat. Addicionalment, la Xina també està duent a terme importants esforços inversors per augmentar la seva capacitat exportadora mitjançant embarcacions, circumstància que potenciarà encara més la distribució global dels seus vehicles elèctrics. Això contrasta amb els greus problemes que està travessant el sector europeu de l’automoció, amb l’anunci del tancament de diverses plantes de producció i acomiadaments massius al sector davant la incapacitat de competir a escala global i adaptar-se a les noves circumstàncies tecnològiques i geopolítiques.
