TV3 va voler projectar sobre la càndida audiència en algun moment una imatge de copropietat col·lectiva amb el lema “la teva”. En part ho va aconseguir i en part la pretensió se li va girar en contra. Rodalies Renfe s’ha situat als antípodes d’una pretensió tan pública i el ministeri de Transports i una bona part de la plantilla es deixen vida i pèl de fa dècades -potser de sempre- perquè els usuaris entenguen que és el servei és d’ells. Del ministeri, dels directius i de la plantilla. La pretensió és ben lògica. Si el ministeri, Renfe i Adif hagueren buscat en algun moment de la història que les víctimes que els pateixen cada dia sentiren aquestes empreses com a pròpies, la conseqüència que se’n derivaria seria d’una frustració total. Els l’haurien tornat ràpidament. Perquè, encara que ells siguen sàdics, els usuaris no són masoquistes. Ningú pot voler aquest servei tan poc servicial.
La maquinària macabra en què s’han convertit aquestes dues empreses després de dècades de desinversió i de displicència prepotent en el tracte amb els clients situen Renfe i Adif en els primers llocs del rànquing de les causes que provoquen més pèrdues a les empreses i els treballadors. Resulta una contradicció insuportable apel·lar a la baixa productivitat quan qui ho fa -el govern de l’Estat, per exemple- n’és un dels principals responsables. Algú que visca en alguna localitat de l’entorn i treballe a Barcelona sap que o compta amb vehicle propi o arribarà tard a la faena. Quantes hores de treball han perdut els catalans en la darrera dècada per culpa dels retards sistemàtics de Renfe?
La situació dramàtica a què s’hi ha arribat s’entén després de dècades de desinversió en rodalies i d’inversió i despesa injustificades en una xarxa centrípeta d’alta velocitat que té com a objectiu convertir el centre peninsular en el melic polític, econòmic i cultural d’Espanya. Aquí, sí. Aquí Renfe sí que se sent capaç d’assumir un compromís de puntualitat consistent a tornar una part del bitllet en els casos de retard, això sí, adjudicats a la companyia de transport. Si és Adif qui en té la culpa, ningú en vol saber res.
Si Renfe aplicara el mateix compromís de puntualitat vigent a la llarga distància i l’alta velocitat al seu servei de rodalies, la companyia hauria fet fallida fa dècades.
Aquests dies, el govern de la Generalitat, l’espanyol, el PSC i Esquerra es feliciten perquè han arribat a un acord en el traspàs de les maleïdes rodalies. Un pacte que comportarà la creació d’una nova empresa mixta paritària en la qual la decisió, en cas d’empat, correspondrà a la presidència, que quedarà en mans de la Generalitat. Malgrat l’eufòria desbocada -sobretot, per la part catalana-, entre els usuaris la reacció és freda, escèptica i desconfiada.
Només cal fer un repàs breu a la història recent per entendre’n el perquè. L’any 2007 el president Montilla va exigir el traspàs del servei de rodalies a Catalunya al govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Després de més i més negociacions, els dos governs van acordar-ne la transferència el 2008 amb el compromís per la part estatal de transferir una quantitat que poguera pal·liar l’abandonament dels darrers anys. Aquest compromís no es va complir mai i va passar a l’arxiu de bones intencions alienes quan el PP va guanyar les eleccions.
José Montilla ja havia advertit, una vegada i una altra, la prevenció que ara fan seua tant el PSC com Esquerra: “És molt difícil aquest traspàs”. Tan “difícil”, que, després de quasi dues dècades, mai s’ha concretat de debò. Perquè Renfe i Adif, tant se val que es tracte d’un servei tan territorialment inofensiu com rodalies, són considerades per l’Estat com una unidad del destino en lo radial. El traspàs de Zapatero a Montilla va ser una enviscada més.
Qui més qui menys es recorda del trasllat a Barcelona de la seu de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, que va arribar a Madrid el 2010 i se n’hi va tornar després de tres anys de resistències i renecs. D’on no n’hi ha no en raja i, a més, no se’n pot traure.
La xarxa de rodalies Renfe a Catalunya és un clot de deixadesa i despropòsits. Abandonada per l’Estat durant tres dècades, el suport parlamentari que necessita el PSC a Barcelona i el PSOE a Madrid l’ha recuperat per a la inversió pública. Les obres que ara l’afecten entorpeixen el trànsit penat habitual, situació que s’agreuja encara més amb les que miren d’estendre un tercer fil per al transport de mercaderies ràpid en allò que els sàdics denominen “Corredor Mediterrani”. PSC i Esquerra celebren ara que tot aquest caos serà traspassat a la Generalitat “gradualment”. Qualsevol desconfiança és justa i necessària.
