Segons el diccionari alma mater -nutrícia i benefactora- dels nostres escrits -és a dir, el de l’Institut d’Estudis Catalans-, un òmnibus és un “vehicle públic o privat que té capacitat per a transportar més de nou viatgers”. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana, però, n’adjunta una altra accepció: “Dit de l’aparell o dispositiu elèctric que té diversos usos en una instal·lació elèctrica”. I finalment, per acabar d’arredonir el pas de comèdia, el de l’Enciclopèdia n’afegeix un de tercer que ens situa en una dimensió més pròxima a la política nostra de cada dia: “Programa de llarga durada que inclou diferents gèneres, d’entre els quals els més freqüents són l’entrevista, la conversa, les actuacions musicals i humorístiques i petites seccions fixes”.
No se sap exactament en quina accepció podia pensar Pedro Sánchez quan va decidir agrupar, com en un calaix de sastre, diferents mesures dins un decret que considera “òmnibus”. Potser la del programa de llarga durada li resulta el més adient, perquè políticament la seua tramitació parlamentària ha estat exactament això. No hi han faltat converses, entrevistes, les seccions fixes habituals i fins i tot actuacions musicals i algun toc d’humor macabre.
Encara a aquestes alçades és del tot interpretable perquè el president del govern espanyol va decidir no pactar-ne el contingut prèviament -sobretot, amb Junts, perquè el PP personifica un altre front de batalla, més hostil-, portar-lo al Congrés i patir una derrota previsible que ha pogut escenificar encara amb més rotunditat la debilitat i la fragilitat parlamentari de l’eix PSOE-Junts.
És possible que Pedro Sánchez es considere ungit amb una pomada divina que li assegura l’èxit sempre en darrer extrem. I que s’ho crega de debò. De més verdes n’han madurat. També pot ser es considera tan hàbil en la dialèctica de la negociació parlamentària de risc, que es pensava que podria girar la truita en el darrer moment. O potser creia que -malgrat els avisos reiterats -Junts no s’atreviria a votar en contra d’un paquet de mesures que incloïen per exemple, congelar l’augment de les pensions almenys durant el mes de febrer.
Finalment, pot ser més plausible la idea que Sánchez considerava que la negativa de Junts deixava el partit que presideix Carles Puigdemont en una horrorosa evidència davant el seu electorat potencial. Una evidència que pot desgastar-lo políticament. . A Catalunya -i arreu- vota més la gent més gran. Sánchez sempre llisca per període preelectoral. Ni ell mateix sap quan acabarà convocant eleccions i, per tant, el desgast de l’adversari ha de ser metòdic i contumaç. És el mateix exercici que perpetra el Partit Popular. Govern i oposició a Espanya juguen amb les mateixes cartes marcades.
Siga com siga, i amb l’ajuda de la premsa minoritària a Madrid i majoritària a Barcelona, durant tots aquests dies Junts ha patit una forta pressió que al remat l’ha portat a abandonar posicions maximalistes i a pactar l’aprovació d’un microbús que inclou la revalorització de les pensions, les bonificacions al transport públic, les ajudes per la DANA, les mesures per garantir els subministraments domèstics bàsics i una compensació per als propietaris de pisos ocupats per famílies vulnerables que no es puguin desnonar.
Els jubilats, els pensionistes i els usuaris dels transports públics ja poden baixar la guàrdia. Durant dies i dies hem vist desfilar pels informatius televisius i radiofònics gent gran indignada i víctimes de la RENFE alterats, no pels retards i els drames habituals en aquest servei impúblic, sinó per l’augment desbocat dels bons mensuals. Ja no han de patir més. Potser, però, en el fons, no patien gens. Només els profundament despistats es temien que la congelació de les pensions o l’augment de les tarifes ferroviàries serien irreversibles. Els més espavilats ja donaven per segur un acord que afavoreix les formacions polítiques que l’han subscrit.
A canvi del pacte, el grup parlamentari socialista permetrà la tramitació de la qüestió de confiança que Junts va presentar al Congrés. Com a actuació humorística i secció fixa del microbús, Sánchez s’ha afanyat a confirmar que no se sotmetrà a aquesta qüestió -aquesta és una potestat del president del govern-, perquè no considera “necessari fer-ho”.
La sensació amb què es poden haver quedat els dirigents de Junts és que, una vegada més, els han pres el pèl, perquè abans ja els han pres la mida. Hi ha una altra constatació amarga: encara que et penses que tens la raó, remar a contracorrent de la majoria dels mitjans de comunicació -privats i públics- que consumeixen els teus electors és, a més d’una temeritat, un greu error.
