Una de les interpretacions que es poden derivar de l’elecció dels components de la mesa del Parlament -una interpretació excessiva- és que Esquerra ja ha decidit el sentit del vot en la investidura de Salvador Illa. Un sentit que no beneficiaria el candidat socialista, perquè la unitat independentista s’hauria recompost amb la primera votació de la cambra. Aquesta interpretació és excessiva perquè, més enllà d’especulacions i càlculs interessats, els dirigents republicans insisteixen una vegada i una altra que el suport a Illa depèn de l’acceptació d’una sèrie de consideracions que ells consideren prioritàries.
Ara com ara i considerant, a més, que la decisió final d’Esquerra dependrà al remat de l’opinió de la majoria dels seus militants, és molt arriscat determinar si el candidat del PSC serà investit o si acabarà activant-se el mecanisme automàtic de convocatòria d’eleccions. En tot cas, el que sembla innegable és que la decisió en un sentit o un altre correspon als republicans, perquè ni els diputats socialistes s’abstindrien en una hipotètica investidura de Carles Puigdemont ni Salvador Illa pot comptar amb l’abstenció o el vot favorable dels diputats de Vox en la seua.
La possibilitat de repetir eleccions -oberta des del mateix moment en què es van saber els resultats de les darreres- ha inquietat i ha activat -a part els periodistes que més s’identifiquen amb el PSC o amb Sumar-Comuns o Podem- totes les instàncies empresarials i una bona part de les sindicals a Catalunya. Des de Foment del Treball Nacional fins a la UGT. Empresaris i dirigents sindicals coincideixen en la conclusió que Catalunya “no es pot permetre anar a urnes una altra vegada”.
Se sap de sempre que els diners són porucs i que són les borses les que més reflecteixen les incerteses polítiques, però, en tot cas, les pressions sempre van dirigides cap als mateixos.
En el cas dels sindicats majoritaris -UGT i CCOO- haurien d’haver estat molt més incisius quan els Comuns van decidir que no votarien els pressuposts que havia presentat el president Aragonès. Uns pressuposts, a més, que el govern també havia negociat amb ells. Si el que volen és estabilitat i un govern progressista, aquella era la gran oportunitat per convèncer la tropa d’Ada Colau i de Jésica Albiach que el “progressisme” és de doble direcció, i no només es concreta quan interessa als Comuns. L’“estabilitat necessària” no es pot decretar en funció dels interessos d’una part.
Pel que fa a les organitzacions empresarials -i més concretament, a Foment-, òbviament poden desitjar i expressar que hi haja un govern amb Salvador Illa com a president, però les declaracions i les maniobres que busquen pressionar els dirigents d’Esquerra són d’un cinisme exagerat. Els demanen, en definitiva, que renuncien a qualsevol pretensió que vaja més enllà del límit estricte que marca la interpretació que els jutges espanyols fan de la Constitució.
Si sindicats i organitzacions empresarials volen un govern presidit per Salvador i Illa i estalviar-se una nova convocatòria electoral, haurien de dirigir les pressions cap al PSC i el PSOE. Per a què volen un govern “estable” sense capacitat d’acció, sempre castrat per un finançament autonòmic que no permet cap política seriosa des de la Generalitat? Ben segur que,si els socialistes es comprometeren en aquest sentit, Salvador Illa tindria moltes més probabilitats de ser president de la Generalitat i el seu govern podria dur a cap polítiques que afavoririen tots els sectors econòmics i socials.
2 
