La intervenció d’Alberto Núñez Feijóo en la penúltima de les Jornades d’enguany, impulsades pel Cercle d’Economia, va sorprendre i indignar molts dels seus membres. El Cercle lidera des de les instàncies -altes instàncies- econòmiques catalanes allò que Pedro Sánchez ha volgut denominar “reconciliació” i que el PSC conceptualitza com “passar full”. Una “reconciliació” i un nou full que no deixen de ser un funeral per a l’independentisme català.
Tant el PSOE com el PSC afirmen que han acceptat una llei d’amnistia amb el propòsit exclusiu d’entrar en una “nova etapa”. No és aquesta, òbviament, la intenció dels partits independentistes. Tant Junts com Esquerra no accepten cap “reconciliació”, sinó que han acceptat la iniciativa -compartida amb Sánchez- com una reparació necessària després de tants anys de represàlies de l’estat arran del referèndum de l’1 d’octubre i de tota l’estratègia política del procés independentista. No cal dir que els actuals membres de l’estaf del Cercle d’Economia no ho veuen així i que s’adscriuen majoritàriament a la necessitat que han fet seua tant el PSOE com el PSC.
La història de l’entitat contempla i va incloure una sèrie de presidents que no podríem considerar precisament “socialistes”. Ni de bon tros. Des del primer president, Carles Ferrer Salat, fins a l’actual, passant per Josep Piqué, Pedro Fontana, Artur Suqué, Antoni Brufau, Joan Molins, José Manuel Lara Bosch o Salvador Alemany.
Hi ha hagut en la història de l’entitat uns empresaris o uns executius al davant, més o menys moderats, que es podrien identificar amb la dreta espanyola o amb el catalanisme suau i conservador. Però ara no, ara no és el cas, perquè, descartada del tot l’opció independentista, són els socialistes els únics que els ofereixen moderació sense transgredir ni un pèl el marc constitucional espanyol. I si algú en dubtava, la darrera intervenció del líder del Partit Popular els deu haver convençut del tot.
Alberto Núñez Feijóo va amollar al assistents a la seua conferència un torrent d’intransigència. D’un costat, va rebutjar frontalment l’oportunitat d’aprofitar la victòria electoral de Salvador Illa, perquè considera que els socialistes d’allà i d’ací són els més interessats a no tancar el procés independentista, al qual els populars han cantat les absoltes a trompades. És a dir que, a parer de Feijóo, si l’independentisme encara és viu, és perquè Pedro Sánchez el necessita i l’alimenta.
De l’altre costat, el líder del PP no va oferir cap alternativa als problemes que arrossega Catalunya, des de les inversions de l’Estat, passant per les infraestructures, fins al model de finançament. Feijóo no n’hi detecta cap, de problema, més enllà de l’existència d’un separatisme que cal rematar i extirpar.
El missatge i el to agre que el va embolcallar van indignar alguns dels presents. Però, si es van inquietar, és perquè abans s’havien aquietat. És difícil explicar-ne el perquè. En quin món viuen, aquests senyors de les elits empresarials catalanes? Des de la segona legislatura de José María Aznar fins a l’actual oposició d’Alberto Núñez Feijóo el PP no ha donat cap senyal que permeta deduir que té una política pròpia per a Catalunya més enllà de l’espoli fiscal i de la repressió policial, política i judicial.
El Partit Popular no suposa cap alternativa sensata per a Catalunya -per a l’unionisme a Catalunya-, perquè només ofereix fel i ira. Alberto Núñez Feijóo ha curtcircuitat les bones intencions del Cercle, que s’ha quedat amb un únic referent polític vàlid integrat pel PSC i el PSOE.
El problema -el problema per al Cercle- és que el PSC no pot aconseguir majories estables al Parlament que falquen l’etapa d’estabilitat que demana el seu president, Jaume Guardiola. I que a Madrid les polítiques del PSOE amb Sumar tampoc no els deuen fer el pes. A part demanar als independentismes que facen bondat, sacrifiquen ideals i projecte polític i proporcionen a Salvador Illa aquest suport que li és vital, què més pot fer-hi el Cercle? Res.
