L’OPA que ha llançat el BBVA contra Banc Sabadell podria haver prosperat en un altre moment. Malgrat el rebuig de l’entitat agredida i la sensació general -general a Catalunya, val a dir-ho- que aquesta absorció deixaria desvalguts bona part dels actuals clients del Sabadell, que són les petites i les mitjanes empreses, l’operació podria haver estat un èxit en unes altres circumstàncies.
Però els moments són els que són i allò que fins ara havia estat advers per a l’economia catalana ara ha esdevingut propici. Totes les institucions de l’Estat es van conjurar per fer naufragar el procés a Catalunya i un dels punts on van concentrar el foc intens va ser el món de l’empresa. Calia demostrar a la societat catalana, com ja s’havia concretat en el cas del referèndum -aquest, tolerat- del Quebec, que l’intent passaria una factura amarga per als fonaments econòmics del país.
En aquest sentit, hi va haver moviments borsaris -impulsats des de les institucions financeres i governamentals- perquè la gran empresa catalana traslladara les seus socials fora de Catalunya. Una estratègia que es va fer servir també d’una crossa igualment efectiva: les pressions directes tant del govern com d’altres altes instàncies polítiques de l’Estat.
Aquell moment, però, ja és passat. I no només perquè a Catalunya l’actual govern de la Generalitat -finalment, en mans “lleials”- necessita donar la sensació de normalitat i recuperació, sinó també perquè tant ell com el mateix govern de l’Estat depenen de majories parlamentàries en mans de partits independentistes, que no permeten que tot siga tan descarat.
L’OPA del BBVA contra el Sabadell ha inquietat moltíssim quasi tots els àmbits de decisió econòmica i social del país. No només pels efectes que l’operació pot tenir sobre el teixit de la petita i mitjana empresa, sinó com un senyal més de provincianització -la sucursalització- de l’economia catalana, en mans d’unes tendències de mercat globalitzadores i, sobretot, d’unes institucions -les de l’Estat- que, governe qui governe, fa quasi tres dècades es van decantar sense escrúpols pel moviment centrípet. És a dir, per fer convergir a Madrid tots els sectors econòmics i financers perifèrics.
És veritat que aquest neguit no és compartit de la mateixa manera per tots els agents econòmics i socials a Catalunya. No pateixen per aquesta centripetació de la mateixa manera el Círculo Ecuestre i FemCat, per exemple. O el Círculo del Liceo i Pimec. Però, en tot cas, la sensació general de mirar d’evitar aquest moviment que no seria pendular hi és ben escampat.
L’OPA del BBVA, doncs, és percebuda com més hostil que qualsevol altra d’anterior. El context polític en què ens movem l’ha feta, encara, més indesitjable. Els seus detractors -començant pels responsables de Banc Sabadell-, però, saben que justificar el rebuig a les condicions que els ha plantejat la direcció del BBVA no els ajudaria a frenar-la. Per això han centrat les crítiques en l’excessiva concentració bancària que suposaria l’absorció a Espanya, i, sobretot, en els efectes que tindria per al teixit empresarial a Catalunya. La jugada ha estat precisa i ha tingut els efectes que buscava entre l’opinió pública i en els reguladors. Uns reguladors, no cal dir-ho, induïts per necessitats governamentals palpables.
A l’altre costat no hi ha hagut tant d’encert. Contra la denúncia d’excessiva concentració, de disminució de la competència i d’efectes perniciosos per a la petita i mitjana empresa, el BBVA hi ha desplegat una campanya publicitària que pretén debades ser efectista i que no és gens efectiva. Una campanya en què uns accionistes ficticis del banc gran pretenen convèncer els dels banc petit que els convé l’absorció en base a arguments tan lleugers com el volum que definiria l’entitat resultant, que no seria una altra que un BBVA més robust. De manual de primer curs fallit de comunicació corporativa.
L’OPA del BBVA no només és hostil, sinó que ha estat justificada de manera barroerament maldestra.
