La maquinària electoral a les cambres de comerç ha començat a grinyolar. Amb una cita a urnes encara indeterminada. Qui l’ha de fixar? El departament d’Empresa i Treball, que ho haurà de fer els pròxims mesos, però que encara desfulla ves a saber quines margarides. En tot cas, els equips que les governen i els que aspiren a fer-ho ja tenen gairebé definits els candidats que presentaran a cada un dels sovint complicats epígrafs que en alguns casos defineixen oficis d’arrel quasi gremial.
Al centre de la tempesta hi ha la Cambra de Comerç de Barcelona. En les passades eleccions, contra pronòstic, contra la lògica habitual de les coses i els cossos en aquells moments, la candidatura guanyadora va que ser la que auspiciava l’Assemblea Nacional Catalana, que va guanyar perquè els seus oponents es van dividir i perquè ningú no donava per ells ni un euro.
Ara ja no tornarà a passar. No la victòria, que encara està per concretar, sinó la sorpresa. L’establishment -ai!- de la ciutat i àrea d’influència directa s’ha mobilitzat. Potser aquesta vegada -és improbable- els grans poders de la capital es conjuraran perquè enfront de l’equip de govern actual de la cambra hi haja una candidatura unitària. Sembla que no. Que n’hi haurà dues.
Tot això és lògic i acceptable. Hi ha hagut una victòria mal païda pels centres de poder habituals i ara hi haurà una reacció que intentarà tornar l’estat de coses que aquests poders -els tres Cercles, per exemple- consideren convenients i de bon pair. Allò que no és tan lògic ni acceptable és que alguns d’aquests senyors proclamen, enfront d’opcions que es defineixen com a independentistes, que ells no en tenen, d’ideologia nacional. Que ells són “normals”. I no. Perquè tan “normals” -prenent l’accepció al peu de la lletra- són els uns com els altres. Tan normal és que hi haja gent que aspire a defensar un teixit productiu dins una Catalunya que no vol encaixar amb Espanya com qui aspire exactament al contrari. A mantenir aquesta estructura productiva dins els condicionants resultants de l’Espanya tal com l’entén qui hi mana.
A la Cambra de Barcelona hi ha un equip de govern que es proclama independentista i que actua en defensa de totes les empreses i els autònoms inclosos dins la seua àrea d’influència. I ara hi haurà una o més alternatives. Una o més alternatives que seran tan “normals” com la que pretenen desbancar. I no ho faran, òbviament des de l’asèpsia. Ho faran des d’uns interessos de diferent definició -que caldrà calibrar quan se’n coneguen formalment la o les candidatures. Podran ser espanyolistes sense complexos, autonomistes tebis o més o menys sobiranistes. I no passa res. Això ja forma part de la realitat d’aquest país.
Només cal demanar-los que no es definesquen com “normals”, que és tant com quan durant el franquisme algú es definia com “apolític”. Ací tothom té una ideologia i una nació. Qui es considera “normal” ho fa des d’una falsa adscripció. Pretén enganyar des del nacionalisme banal habitual. I no.
