La sessió maratoniana que la Comissió d’Hisenda del Congrés ha hagut de fer per desencallar la taxa del 15 per cent per a les empreses multinacionals que exigeix la Comissió Europea als estats membres ha estat un exemple més del viacrucis d’equilibris que ha d’afrontar cada dia Pedro Sánchez. Amb l’habilitat anguíl·lida que el defineix, el president del govern espanyol ha pretès aprofitar l’avinentesa per incloure-hi una pila de mesures fiscals d’intenció i abast diversos.
La prioritat -la prioritat absoluta i necessària- en aquest cas era la taxa que determinarà a partir d’ara que el mínim corresponent a l’impost de societats d’aquestes empreses serà del 15 per cent a Espanya, tal com demanava Brussel·les. Aquesta directriu comunitària havia d’haver entrar en vigor el passat 31 de desembre. Com que el Congrés espanyol no l’havia aprovat, la Comissió va portar Espanya davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Tot plegat posava en perill el lliurament d’11.000 milions d’euros corresponents a diversos fons.
Si la situació política a Espanya fora normal i d’obligada civilització, el PSOE i el Partit Popular s’hi haurien posat d’acord. No és raonable considerar que els dos partits sistèmics i que s’alternen en la governabilitat de l’Estat estan per la desobediència política a les directrius comunitàries. Ni que renuncien als fons europeus que tant necessita Espanya per intentar equilibrar els seus pressuposts cada any. Tant se val qui governe. Ara ho fan els socialistes, però quan ho facen els populars les ajudes de la Unió Europea seran tan vàlides i necessàries com ara. Hauria de ser lògic que el dos grans partits espanyols foren capaços de posar-se d’acord en qüestions elementals d’interès general. Però a Espanya no hi ha lògica. Tot és il·lògica.
La guerra oberta entre el PSOE i el PP debilita totes les institucions de l’Estat. Darrerament, a més, aquesta brega exaltada perjudica la projecció espanyola a l’exterior i a les institucions europees, on és el pa nostre de cada dia. Des que Alberto Núñez Feijóo va guanyar les eleccions i Pedro Sánchez va aconseguir la majoria parlamentària que el va permetre ser investit president, la ira del candidat popular s’ha desbocat i el seu partit s’ha convertit exclusivament en una arma de guerra que té una única obsessió: acabar amb el govern socialista. Al preu que coste i sense considerar cap de les calamitats que se’n deriven.
Per a aprovar aquesta taxa fiscal, doncs, Pedro Sánchez només podia comptar amb l’encisam de totes les herbes que li permet arribar a la majoria parlamentària. Sense considerar les característiques que separen i fins i tot enfronten els partits d’aquesta melassa, el president del govern espanyol ha volgut introduir en l’aprovació de la taxa una allau de mesures fiscals -una autèntica reforma fiscal- que els ha acabat enfrontant a tots. Es fa molt difícil d’entendre com Pedro Sánchez pretén acontentar les exigències de Sumar i fer-les compatibles alhora amb la sensibilitat del Partit Nacionalista Basc o de Junts per Catalunya.
Aquest grau d’inconsciència no s’entén. O potser sí, si acceptem que Pedro Sánchez és un optimista radical amb una fe tan immensa en ell mateix, que sovint perd la percepció de la realitat. Després d’una jornada aspra, complicada i llarga de la Comissió d’Hisenda, els socialistes van aconseguir dimarts a la matinada l’aprovació de la taxa. És difícil ara mateix determinar -fins que el dictamen no passe pel Congrés- què més hi van obtenir. Si s’inclourà el manteniment de l’impost a les empreses energètiques o el de la banca. Les interpretacions que en fan els uns i els altres són contradictòries.
En tot cas, allò que ha tornat a quedar clar és que la guerra entre PP i PSOE és incompatible amb el bon govern de l’Estat. Amb els seus interessos més bàsics. I també que Pedro Sánchez juga sempre amb foc. Aquesta vegada se n’ha sortit amb un acord de mínims, però el preu a pagar sempre és la sensació general que “els polítics” -així, en genèric- van a la seua i que no consideren gens les necessitats dels contribuents. I això a qui beneficia?
Coda: Els dirigents del PP han acusat Pedro Sánchez d’haver “segrestat” els seus diputats a la Comissió. Per una vegada que allarguen la jornada laboral com fan tots els treballadors…
