En economia més o menys tradicional la riquesa del país -que sempre s’ha considerat una virtut i no pas un defecte- s’ha pres des de diferents indicadors, com ara el PIB. D’aquesta manera, una economia funciona i és efectiva si el creix el PIB. En sistemes totalitaris, com ara mateix el xinès, l’augment persistent del producte interior brut ha estat decisiu a l’hora de comprovar que tot anava bé.
Aquest esquema, però, ha estat qüestionat per les noves -o velles- doctrines que tenen en compte uns altres factors tan decisius com la redistribució de la riquesa entre les diferents capes socials o la destrucció del medi ambient. Són punts de vista importants, no es pot negar. Si només considerem el PIB per calcular la vitalitat de l’economia, es pot caure en errors tan palmaris com quan, des d’una òptica simplista, s’anuncia quines són les poblacions més “riques” d’un país. En nuclis petits el patrimoni d’una família -fins i tot d’una persona- pot distorsionar les xifres generals. Excessivament i d’una manera grotesca. Nuclis industrialment potents i contaminants, a més, poden presentar una visió quasi tan optimista com suïcida del progrés social local.
Ara, una cosa és plantejar la riquesa d’una societat des de perspectives necessàriament més àmplies i una altra de ben diferent proposar el decreixement econòmic com la panacea ideal. Així fan exactament algunes opcions polítiques. Concretant-ho, això fa ara mateix el partit que governa a Barcelona. Amb el suport, indeterminat però cridaner d’una part de la societat. Des d’aquesta perspectiva, per exemple, l’ampliació de l’aeroport del Prat és un greu error, que, si es portara a terme, perjudicaria la ciutat amb efectes tan nocius com l’augment del turisme o la destrucció total de l’ecosistema proper a la instal·lació.
Els dirigents de Barcelona en Comú apel·laven al començament de la seua trajectòria política al canvi de model econòmic basat en un creixement “verd i sostenible”. A poc a poc, aquesta posició s’ha anat decantant cap a una actitud que proposa obertament el decreixement com un model ideal de justícia social i d’equilibri amb el medi.
Si l’opció que propugnen aquestes forces polítiques és el decreixement, haurien d’explicar clarament a la societat com es pot mantenir el nivell d’assistència actual. Només dos petits detalls: amb menys recaptació fiscal com es poden ampliar les prestacions socials? Amb menys cotització dels treballadors qui assegurarà en un futur immediat el nivell de subsidis i jubilacions vigent?
