Alguns presumptes entesos en esports de vela n’estan pagadíssims. Asseguren que la darrera edició de la Louis Vuitton Copa Amèrica es pot considerar brillant per “les noves prestacions dels velers de darrera generació”. Aquesta eufòria, més pròpia de calafats, segons sembla ha estat compartida per uns centenars d’embarcacions que van seguir a peu d’ona la jornada final de la competició i per alguns milers més, que es van acostar a la platges de Barcelona per veure si eren capaços de distingir unes veles de les altres.
Tot i que l’equip guanyador -per segona vegada consecutiva, el Team New Zealand- va derrotar l’aspirant britànic per un contundent 7 a 2, els mateixos entesos consideren i celebren que la pugna final entre els campions i els finalistes va ser “emocionant”. Hi ha gent que, quasi una setmana després, encara no dorm de l’emoció.
Entre els pedestres -els pedestres de Barcelona- la notícia del final de la Copa va ser una altra: l’actuació del tenor Josep Carreras i la balladora Sara Baras al passeig de Gràcia, que sí que va aplegar una gentada. Una enorme part dels congregats no sabien exactament a què es devia la festa, en què ha consistit la Regata Cultural i què és la Copa Amèrica -o de l’America, en la denominació oficial-, però van coincidir en la impressió que Carreras manté una força interpretativa impressionant.
Si la Copa Amèrica havia de ser això -un final de festa encertat i multitudinari-, la conclusió és diàfana: ha valgut la pena. Però, òbviament, la Copa Amèrica no és això. Ni tampoc una competició d’elits que borinotegen pel món entre onades, vents i còctels. Quan l’equip de govern municipal anterior va definir-ne l’impacte, la va considerar com “una oportunitat per a la ciutat”. Com que es tracta -s’ha de de tractar- de justificar si han pagat l’esforç els 50 milions d’euros que les diferents administracions públiques hi han abocat, la conclusió no pot ser frívola. Perquè aquest és un país amb dèficits palpables en equipaments públics, en sanitat, en infraestructures, en educació i en cultura. Un país que ja paga un cànon anual per mantenir en funcionament del Circuit de Catalunya. Si cal augmentar la inversió en cites esportives més o menys populars, el rendiment que n’ha de traure la societat ha de ser transparent i inqüestionable.
Quan la competició es va celebrar a València durant dues edicions consecutives va quedar clar que els únics que van aprofitar-la per mudar-se i lluir-se en públic van ser les autoritats municipals i autonòmiques. La resposta social i la constatació de l’exageració en els suposats beneficis han estat molt més crítiques i amargues. I encara les dades que permetrien fer-se’n una idea precisa continuen sent opaques.
Aquest és el gran retret que es pot presentar com a balanç final de la celebració de la Copa Amèrica de Vela a Barcelona. Ningú pot proclamar que ha estat “positiva” perquè l’administració pública que n’ha suportat la càrrega més feixuga -el govern municipal- no ha facilitat les dades que poden justificar-ho. Ni en l’apartat de despeses ni en els de suposats beneficis. Si els patrocinadors privats hi han aportat 30 milions d’euros, hi tenen tot el dret i ja s’ho faran. Però si les administracions no justifiquen la inversió pública ni els beneficis fiscals futurs que n’obtindran els patrocinadors privats, això és una altra cosa.
Per justificar aquella opció -la de celebrar la Copa a Barcelona- el govern d’Ada Colau va exhibir una sèrie de beneficis futurs que ara des de l’oposició descarta. No sembla que aquesta actitud siga precisament exemplar. Però per desmentir-la, si és certa, l’actual govern de Jaume Collboni, a més de criticar-ne els arguments, ha de demostrar que no tenen cap fonament. I ho ha de fer per responsabilitat institucional i en un termini de temps raonable.
És de debò que la competició ha portat a Barcelona milers de turistes afegits als habituals? Com es pot calibrar l’impacte en al projecció internacional de la ciutat que ha suposat la Copa Amèrica? Quines transformacions urbanes concretes han abordat les diferents administracions animades per la competició?
Més enllà d’alguns establiments hotelers concrets, no sembla que la repercussió de la Copa Amèrica haja salvat la temporada, que, d’altra banda, no necessitava salvar-se. Això sí, es pot constatar que el preu de tots els hotels de la ciutat se n’ha beneficiat. Que el sector ha pres la cita com a excusa per disparar-los encara més. Aquest és un benefici de dubtosa eficàcia a la curta. Pel que fa a la projecció mundial de Barcelona, realment la capital de Catalunya necessita en aquests moments un punt de suport tan efímer com aquesta competició? Quant als equipaments, adduir en el saldo de la Copa projectes futurs de “l’economia blava”, com ara el Parc de Tecnologia Marina o el Barcelona Mar de Ciència, és una fal·làcia, una trampa massa evident perquè puga servir com a excusa. I encara, afirmar que la celebració “ha accelerat” la renovació del Port Olímpic o la nova Llotja de Pescadors fa riure perquè l’engany és massa evident.
Catalunya i Barcelona són el país i la capital mundials del “No al meu jardí” ( la versió autòctona del Not in my back yard anglès). La societat catalana és una de les més motivades i més activades per frenar qualsevol iniciativa que comporte alguna afectació ambiental. Això ha frenat projectes de gran impacte, com l’ampliació de l’aeroport del Prat, però també la instal·lació de parcs eòlics o fotovoltaics que precisament busquen reduir la contaminació que produeix la combustió de les energies fòssils. Les protestes, en aquest cas, tenen dues cares.
La coïssor d’una part significativa de la societat catalana es concreta en el propi país, però que és capaç de comboiar-se per una bona causa en qualsevol punt del planeta. La part alíquota barcelonina s’ha mobilitzat aquestes darreres setmanes contra l’impacte urbà de la Copa Amèrica. Potser la competició no és tan nefasta com proclamaven els concentrats o els manifestants, però, en tot cas, potser és del tot prescindible. I encara més, potser, en lloc de “positiva”, és negativa, a més d’estúpidament elitista. Raó de més perquè l’ajuntament faça públiques les xifres que permeten constatar si organitzar-ne aquesta darrera edició ha estat un encert o un error. I que justifique l’acceptació o el rebuig de la proposta que pot tornar a presentar l’equip guanyador. Això no aquietarà els detractors de la competició, però sí que servirà almenys perquè els barcelonins no se senten víctimes d’una novíssima presa de pèl.
