El nom amb què Esquerra Republicana ha definit la part fiscal de l’acord que podria permetre investir com a president Salvador Illa -“concert solidari”- recorda a una iniciativa musical de col·laboració filantròpica. L’intent, més enllà de la referència irònica, remet a la fórmula -aquesta sí, recollida per la constitució- amb què el País Basc i Navarra es relacionen fiscalment amb l’estat.
El matís “solidari” -gran matís- podria amagar el rovell de l’ou, perquè, mentre no se’n facen públics tots els detalls, queda per saber qui establirà aquesta quota de “solidaritat” i quin percentatge representarà. Si al remat la “solidaritat” s’acosta a l’actual, per molt que l’Agència Tributària Catalana recapti els imposts, el benefici del saldo que se’n derivaria seria ben magre. En tot cas, l’anunci implica un canvi absolut en la relació de fiscal de Catalunya amb l’estat i, de retop, altera el model autonòmic general.
Més enllà de les valoracions polítiques que comporta la decisió d’Esquerra i de les conseqüències que se’n derivaran per a l’estratègia independentista general, el canvi de model de finançament -si es confirma en els termes en què l’han anunciat els republicans- estableix un punt d’inflexió. Un punt d’inflexió en aquest cas -a diferència de la llei d’amnistia, que té un caràcter puntual- que afectaria de manera permanent l’estructura de l’estat tal com es va definir des de la Transició.
No cal dir que si es confirma aquest primer anunci, la reacció de les altres comunitats autònomes serà fulminant i desbocada. Ho seria encara que no estigueren governades pel Partit Popular. La Generalitat valenciana i el govern balear porten anys exigint un canvi en el model que els perjudica en una mesura semblant a la que pateix Catalunya. L’“espoli” no afecta només els catalans. Els balears i els valencians amb un mínim de contacte en realitat no deuen haver rebut la notícia amb goig i alegria. Òbviament, el Partit Popular clamarà al cel encara més -molt més- que amb la tramitació parlamentària de l’amnistia, perquè el que hi ha en joc ara és l’equilibri -més aviat, el desequilibri- fiscal que ha definit la realitat fins ara. La resistència no vindrà només del PP i dels altres governs autònoms, sinó que es pot escampar a totes les instàncies administratives del sistema fiscal espanyol.
Fins ara ens havien fet creure que el model de finançament era intocable perquè l’aportació catalana era determinant en els comptes públics del conjunt de l’estat, al contrari de la basca. Una vegada i una altra, tant el Partit Popular com el PSOE havien avisat que el concert basc aplicat a Catalunya faria inviable les finances de l’estat, el model actual amb què es basen els serveis i les prestacions públiques a Espanya. O tot això era fals o la quota de “solidaritat” que amaga l’acord a què han arribat els socialistes -només el PSC o també el PSOE?- pot arribar a deixar-ho tot més o menys com ara, amb l’única novetat -una novetat que tampoc cal menystenir- que serà la Generalitat qui recaptarà els impostos en primer instància.
És lògic que la direcció actual d’Esquerra Republicana haja volgut vendre l’acord actual com el millor de la història. Ha de superar moltes i dures reticències, començant per les de la pròpia militància. Però la història recent de Catalunya n’és plena, d’aquests millors. Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla en van ser víctimes. Antoni Castells es pensava que havia resolt definitivament la qüestió i Andreu Mas-Culell va haver de reconèixer que totes les cessions d’impostos i totes les cistelles i paneres que havia assumit la Generalitat no havien servit per a res perquè, al remat, era sempre el govern de l’estat qui decidia cada aportació en funció dels seus exclusius interessos.
2 
