Des que Ferrovial va prendre la decisió anunciada de traslladar la seu social als Països Baixos les pressions -públiques i privades- que ha rebut del govern que presideix Pedro Sánchez han estat contínues i intenses. Les més coactives han estat les del ministeri d’Hisenda, a través de l’Agència Tributària, concretades en un intercanvi epistolar del qual només s’ha filtrat una part. La part que no se’n coneix deu ser encara més intimidatòria.
Les formes -almenys les aparents- d’un govern socialista no són exactament les d’un govern del Partit Popular, però els socialistes espanyols tampoc han despuntat mai per la bonhomia i la humilitat. La ministra d’Afers Econòmics, Nadia Calviño, i la mateixa titular d’Hisenda, María Jesús Montero, ni tan sols s’han molestat a amagar l’agror en aquest episodi. Fins i tot el mateix Pedro Sánchez ha al·ludit directament al president de Ferrovial, Rafael del Pino, afirmant que s’ha enriquit “en bona part gràcies als espanyols”. El president del govern encara ha estat més incisiu: “La pàtria no és només fer patrimoni. És ser solidari, fer costat i ajudar quan el teu país en té necessitat. Estem parlant de la tercera fortuna d’Espanya”.
Queda clar, doncs, i per si algú encara no se n’havia adonat, que la “pàtria” de Pedro Sánchez és la mateixa de sempre. I que el patriotisme europeu és només un recurs útil per als discursos institucionals en instàncies comunitàries o per a retraure als independentistes catalans el “vol gallinaci i antisolidari” que els caracteritza des de l’òptica del PSOE. El fet que els Països Baixos siguen un Estat de la Unió no canvia ni un mil·límetre la percepció de traïció -nacional, no social- que els socialistes espanyols tenen respecte al canvi de seu social de Ferrovial.
Aquesta alteració té un punt de sentit quan es constata de què viuen la majoria de les empreses de l’Ibex-35, la relació viciosa que han establert amb els successius governs de l’Estat i els privilegis que han obtingut a còpia de concurs i adjudicació públics. Aquests governs -tots- han enfortit les grans companyies i els grans bancs amb una perspectiva patriòtica autàrquica i sovint burlant les regles de lliure competència fixades per la normativa europea.
En aquest sentit, també crida l’atenció la resposta del Partit Popular i de la premsa de la corneta i el tambor -que a Madrid fa majoria absoluta- davant la decisió de Rafael del Pino. Han insistit una vegada i una altra en la idea que Ferrovial “se’n va de Pedro Sánchez, no d’Espanya”, i han defensat amb ardor guerrer la pretensió de l’empresa. Uns dirigents i uns mitjans caracteritzats per un discurs patriòtic ultramuntà ara reivindiquen el canvi de seu social de l’empresa “perquè vol ser més competitiva i créixer buscant cotitzar en la Borsa dels Estats Units abans que no acabe el 2023. Aquest és el clar i legítim desig de la companyia”. Segur que és això. El que podria cridar l’atenció a algun ingenu és l’aplicació de criteris financers estrictes en una qüestió que la dreta a Espanya sol entomar des de les vísceres nacionals més alterades. Òbviament, l’actitud només té sentit com a maniobra de desgast dirigida contra Sánchez i el PSOE.
El cas Ferrovial ha alterat els papers dels dos fronts ideològics a Espanya. Al final han estat les autoritats europees les que han hagut de recordar al govern espanyol què significa ser membre de la UE. La Comissió Europea ha obert un nou expedient sancionador a Espanya per haver superat el termini marcat per adequar la legislació interna a la norma comunitària que harmonitza els trasllats, les fusions i les divisions d’empreses.
