El president de Criteria, Isidre Fainé, i el conseller delegat, Àngel Simon, acaben d’anunciar el pla estratègic de Criteria per als pròxims cinc anys. El hòlding inversor de la Fundació La Caixa ha canviat de criteri respecte als darrers anys. Si en un moment concret, Criteria va decidir vendre’s una part important de les accions en empreses participades -per exemple, a Agbar-, la política actual del hòlding seria exactament la contrària: augmentar el pes accionarial en empreses que consideren punteres, com Telefónica, ACS o Colonial, a banda de la mateixa Caixabank. Aquesta intenció pot explicar també el fixatge recent d’Àngel Simon.
Isidre Fainé sempre ha negat que pretenguera renunciar a la presència efectiva en grans empreses, que en un moment determinat va convertir Barcelona en el centre de seus socials de companyies importants de l’Ibex 35. Aquestes declaracions, però, no amagaven una estratègia real diferent, que se centrava més en les vendes i en l’aposta per fons d’inversions que garantien un dividend més aparentment suculent per a la Fundació.
En aquest sentit Fainé no ha canviat mai d’opinió. El seu principal objectiu continua sent aconseguir que aquest dividend augmente. Concretament, dels 400 milions anuals als 700 que el president de Criteria aspira a obtenir al final del cicle 2025-2030.
Isidre Fainé considera que un dels màxims encerts de la seua trajectòria professional ha estat l’obra social, abans de La Caixa i ara de la Fundació que presideix. Fainé s’enorgulleix quan detalla les aportacions de l’entitat a projecte solidaris que contribueixen a fer la vida de la gent menys aspra. Una vocació que defineix la Fundació que controla la majoria d’accions de Caixabank i que no és compartida pels altres grans bancs de l’estat.
Però és lògic que les conseqüències de l’estratègia que Criteria defineix per augmentar el seu dividend tinguen altres derivades i conseqüències. Per exemple, el vigor empresarial de Catalunya. Un vigor que s’expressa en la presència, no ja de les seus socials, que va com va, sinó en la dels centres operatius de grans empreses o en el control de la presa de decisió. La vocació centrípeta dels governs i totes les institucions de l’estat centrada a Madrid ha residualitzat Barcelona. La intenció d’aquests governs -almenys fins ara- i de totes aquestes institucions -encara ara- ha estat i és adoptar el model francès: convertir Madrid en l’únic centre d’activitat empresarial, financera, institucional i cultural de l’estat. L’Espanya vaciada no és només un malèvol concepte que perjudica Terol o Burgos. És una tendència perversa que explica polítiques tan bèsties com el nou model radial que defineix l’AVE.
Les intencions confessades per Isidre Fainé i Àngel Simón són un reactiu que pot compensar aquesta intenció.
