L’arribada descontrolada de menors estrangers no acompanyats ha desbordat aquest estiu el govern de les Illes Canàries i ha destarotat els equilibris -que fins ara semblaven sòlids- entre el PP i Vox, que finalment ha trencat l’acord autonòmic que el lligava al partit que lidera Alberto Núñez Feijóo. La ultradreta espanyola òbviament exigeix la repatriació de tots aquests menors sense considerar les dificultats administratives, diplomàtiques i polítiques que comporta una decisió semblant, una exigència que defineix l’essència de Vox i que és un dels punts que més el singularitza davant el PP. Aquest reajustament d’aliances viurà avui un altre moment crític amb la tramitació parlamentària de la nova llei d’estrangeria espanyola.
L’episodi dels menors no acompanyats ha recuperat i actualitzat l’argumentari de la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Elma Saiz, que manté el discurs del seu predecessor, José Luis Escrivá. L’exministre va repetir una vegada i una altra que la immigració no representava només “una qüestió humanitària”, sinó que suposava “una oportunitat per al nostre creixement i la solidaritat de les pensions”. Saiz ha quantitat aquesta “necessitat”. Segons l’actual ministra, amb dades que contrasta amb diversos informes europeus i internacionals, “necessitem entre 200.000 i 250.000 immigrants a l’any al nostre mercat laboral per a mantenir el sistema de benestar espanyol”.
Els arguments de la ministra, militant del PSOE, representen una de les dues cares amb què l’esquerra en general -espanyola, catalana i, amb excepcions notables, europea- justifica la política d’acollida -els efectes crida- respecte a la immigració tan africana com extracomunitària. La primera cara -que les forces més a l’esquerra dels socialistes consideren prioritària o única- insisteix exclusivament en la solidaritat i la humanitat. La segona és molt més pragmàtica i demana fixar-se en les feines que fa una gran part d’aquesta immigració i que rebutgen els autòctons. No cal tenir gaires dits de front per constatar quina és la procedència de quasi la totalitat dels treballadors i les treballadores que es dediquen a l’assistència domèstica, a l’atenció de les persones grans, al sector del taxi, a la distribució de mercaderies en les empreses de transport ràpid urbà, a la collita de la fruita, etcètera i més etcètera encara.
Malgrat que les xifres d’atur a Espanya són endèmiques i que situen l’estat a la cua dels que tenen el seu mateix nivell de desenvolupament, hi ha molta demanda en aquests sectors de baixa remuneració i escassíssima oferta nacional. És a dir, sense l’aportació d’aquesta mà d’obra estrangera, habitualment mal remunerada, el dèficit en aquests àmbits seria insuportable per al nostre estat del benestar actual. I això sense entrar en les necessitats del sistema de pensions tant ara mateix mateix com el futur immediat. Fer front a aquesta realitat estructural amb alternatives més complexes comportaria revisar profundament tot el sistema en conjunt -tots els nostres hàbits tan laborals com personals i socials-, una eventualitat que la majoria de la població no està disposada a assumir.
La necessitat que detecta la ministra Saiz -tot i que l’extrema dreta la rebutge apel·lant a sistemes de control que semblen utòpics i que reforçarien l’autoritarisme fins a límits insuportables- és exactament pragmàtica. Per molt que l’esquerra més “conseqüent” insistesca en les obligacions solidàries i humanitàries que ens pertoquen -i que és incapaç de delimitar en xifres i en capacitat d’assimilació social-, les relacions humanes s’han basat històricament més en l’interès que en la filantropia. La societat de classes que van convertir en catecisme Marx i Engels no entenia les relacions productives -l’únic eix social- d’una manera filantròpica. Tampoc ara ho fan els sindicats denominats “de classe”. Ni els empresaris, que assumeixen, en part, les tesis de la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. És l’interès -tan compensat com es vulga amb la solidaritat i la germanor- allò que mou les relacions humanes. I la pregunta exacta és si Elma Saiz i el govern de Pedro Sánchez -com tots els que l’han precedit, del PSOE o del PP- han calibrat i han regulat bé aquest interès polític, econòmic i social.
Perquè, treballant més a fons aquesta “necessitat”, caldria definir eficaçment quants treballadors requereix a cada sector. Caldria fonamentar-la en una quantificació de mancances i en la definició d’una política econòmica i laboral ben pensada i aplicada. Pactada transversalment -si això és possible a Espanya- per sumar majories parlamentàries sòlides en un àmbit tan fràgil i estratègic. Tant dins l’estat com a la majoria de la Unió Europea. I no. Les polítiques migratòries a Espanya -i a la UE- s’improvisen com a respostes sovint impotents davant les allaus humanes que defineixen la nostra època. Aquesta definició no hauria d’ocupar-se només dels llocs de treball més indesitjats, menys retribuïts, sinó que hauria de ser general. És utòpic pensar que tot es pot encaixar i resoldre, però almenys caldria fer-hi esforços. Amb la definició de polítiques econòmiques i socials pròpies i amb l’establiment de les aliances exteriors necessàries.
Mentre l’esquerra apel·la a aquesta línia pragmàtica per assegurar el nostre “estat del benestar”, que el PP assumeix amb els fets, l’extrema dreta insisteix que precisament aquesta tolerància serà l’element que l’acabarà dinamitant. Com que les aparences sovint li donen la raó, les urnes se’n ressenten en tot el primer món. I el mercat laboral consolida els papers històrics de pàries nouvinguts i autòctons opulents.
