Els sindicats que es proclamen “de classe” –tant de classe com vulguen, però minoritaris en xifres totals– han convocat aquest dijous 29 una vaga general al País Valencià. S’hi han sumat la CNT, la CGT, la Intersindical i Coordinació Obrera Sindical, unes forces inquietes i actives, tot i que només representen una part molt concreta –motivada o sectorial– dels treballadors valencians. Els convocants exigeixen “responsabilitats polítiques i penals per la gestió de la dana” i amplien la protesta a la denúncia de “les condicions laborals precàries, les retallades en els serveis públics i l’accés a l’habitatge”.
La falta de suport dels dos grans sindicats –CCOO i UGT– resta força i efectivitat a la protesta. Comissions Obreres del País València n’ha explicat els motius en un comunicat, en el qual afirma que “la vaga no és el mecanisme adequat per a aquest objectiu” i que, en tot cas, “una convocatòria d’aquesta mena ha d’estar molt treballada prèviament”. Darrere uns arguments tan discutibles arriba la causa real de l’absència de la primera força sindical valenciana: “ens han convocat a sumar-nos-hi tard, quan tot el peix estava venut”. Malgrat tot, Comissions afirma que “comparteix les raons” de la mobilització.
La divisió sindical, doncs, afeblirà ben segur la protesta. Hi ha uns sindicats actius, activats i activistes, amb força en les protestes i en sectors laborals més concrets, però n’hi ha també uns de professionals, amb una experiència contrastada en aquestes convocatòries i uns engranatges organitzatius que es despleguen eficaçment cada vegada que cal.
Els convocants saben que un dels factors que serà determinat en l’èxit –almenys relatiu– de la seua crida serà –com sol passar– el control dels transports públics, que articulen arreu l’activitat laboral, i la resposta de la funció pública, un àmbit, aquest darrer, que ara torna a controlar el PP. Els treballadors públics es dividiran entre els que rebutgen tant la gestió del govern de Carlos Mazón durant i arran de la barrancada com la política general del Partit Popular i aquells que o bé per identificació política o bé per prudència se’n mantindran al marge.
Un altre dels elements que poden incidir en el resultat final de la protesta és el relatiu seguiment que ha caracteritzat els sectors laborals valencians cada vegada que els gran sindicats estatals han convocat una vaga general en comparació amb altres zones. No és actualment el País Valencià un territori sembrat per a les grans ofensives de classe. De tota manera, les característiques úniques de l’ocasió no fan fàcil avançar-ne de manera taxativa el seguiment. Hi ha un clima general de rebuig a l’actual govern valencià, tot i que quede matisat amb el frontisme que caracteritza la situació política tan crispada entre el PP i el PSOE. Molta gent que rebutja clarament la ineficàcia homicida del govern de Mazón es retrau a l’hora d’expressar-la perquè creu que són “els altres” –els altres partits a l’oposició– els que instiguen les protestes i els que en trauen profit.
El que sí que es pot dir abans és que, com sol passar, els organitzadors anunciaran al final de la jornada uns resultats molt més optimistes que les xifres que farà públiques la Generalitat, que seran grotesques i que en reduiran l’abast fins a l’anècdota.
Els sindicats valencians més actius, més radicals en els plantejaments laborals i socials, intentaran avui que la resposta a la convocatòria de vaga general els consolide com els autèntics representants dels interessos dels treballadors. Una pretensió que no sol funcionar en les relacions laborals habituals, en les eleccions en cada sector. En tot cas –això, segur–, per molt que Mazón avui intente interpretar el relatiu fracàs de la convocatòria com un plebiscit que avale la seua gestió, la taca del malestar –de la justa indignació– al País Valencià està ben estesa.
