La setmana passada apuntàvem que un dels grans reptes pendents de la Unió Europea és avançar cap a una veritable Unió de Mercats de Capitals. L’objectiu no és menor: mobilitzar l’enorme estalvi privat europeu, canalitzar-lo cap a projectes productius i innovadors, i reduir la dependència del finançament bancari. Però hi ha un obstacle estructural que sovint passa desapercebut: la fragmentació dels règims d’insolvència als estats membres.
Avui, cada país té les seves pròpies regles sobre com es gestiona una empresa insolvent, quins drets tenen els creditors, com es protegeix l’activitat viable i en quin ordre es reparteixen les pèrdues. El resultat és un mosaic jurídic que genera incertesa i costos elevats per als inversors. Una empresa d’un país de la Unió pot afrontar un procés llarg i poc predictible, mentre que en una altra jurisdicció el marc pot ser més àgil i orientat a la reestructuració. Aquesta disparitat no és un problema menor: dissuadeix els inversors transfronterers, eleva el cost del capital i limita la integració financera.
No és estrany, doncs, que la Comissió Europea proposés el 2022 una Directiva sobre l’harmonització de certs aspectes del dret d’insolvència. El text busca establir estàndards comuns en tres àmbits: recuperar millor els actius del patrimoni insolvent; fer els procediments més eficients, incloent una venda preparada del negoci per preservar valor i llocs de treball; i assegurar una distribució previsible i justa del valor recuperat. La importància d’aquesta reforma ha estat destacada de manera reiterada per diverses institucions, com diversos bancs centrals o els serveis de recerca del Parlament Europeu: una harmonització més gran podria reduir significativament el cost del capital per a les empreses, en particular les pimes, i fer més atractius els mercats europeus per a inversors globals. A més, facilitaria les inversions transfrontereres de fons de deute i de capital risc, que avui han de navegar per un laberint normatiu que encareix les operacions.
Ara bé, el camí polític no és senzill. El 13 de desembre de 2024, el Consell va acordar la seva posició, després de llargues negociacions entre els estats membres. Alguns països temen perdre sobirania en una matèria molt sensible, vinculada a tradicions jurídiques i a la relació entre creditors i deutors. Altres volen preservar mecanismes nacionals que consideren exitosos. El resultat, previsiblement, serà un text de mínims que harmonitzarà només alguns aspectes essencials. El Parlament, per la seva banda, haurà de defensar un enfocament més ambiciós si vol que la directiva tingui un impacte real.
Hi ha també un element de justícia econòmica en joc. Els ciutadans i les petites empreses han de saber que, davant una insolvència, les regles del joc són clares, transparents i comparables a tot arreu de la Unió. La manca d’harmonització crea desigualtats: un proveïdor a França pot tenir més garanties de cobrar que un a Itàlia, simplement per la diferència de legislació. Això erosiona la confiança en el mercat únic i alimenta la percepció que la integració europea no beneficia tothom per igual.
És evident que una directiva d’harmonització no resoldrà tots els problemes. La durada dels processos depèn també de la capacitat dels jutjats, dels recursos administratius i de la cultura empresarial respecte al fracàs. Però establir unes regles bàsiques comunes, com la classificació dels creditors, l’accés a la informació i uns procediments d’insolvència més eficients i previsibles, és un pas indispensable. La crisi financera del 2008 ja va mostrar fins a quin punt els marcs d’insolvència divergents poden amplificar els xocs econòmics. I més recentment, la pandèmia i l’augment dels tipus d’interès han posat de nou a prova la resiliència de moltes empreses europees. Sense un sistema eficient i harmonitzat, hi ha un elevat risc que les fallides empresarials tinguin efectes desproporcionats i fragmentin encara més el mercat interior.
En definitiva, si la Unió Europea vol que la Unió de Mercats de Capitals sigui alguna cosa més que un lema, ha d’atorgar prioritat a l’harmonització del dret d’insolvències. No es tracta d’un debat tècnic per a juristes, sinó una qüestió central per al creixement, la innovació i la competitivitat del continent. Avançar en aquesta direcció enviarà un senyal clar als inversors que Europa és un espai segur i predictible per fer negocis. I al mateix temps, donarà als ciutadans i a les pimes la certesa que, si les coses van mal dades, les regles seran justes i comparables arreu de la Unió.
