Resumint un dels serials que hem hagut de patir aquest estiu, l’expresident de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i la nova presidenta del Congrés, Francina Armengol, han acordat una sola denominació, “català-valencià”, que permetrà fondre en aquesta cambra les dues versions que fins ara distorsionaven la unitat de la llengua catalana. Dues versions vigents en molts àmbits privats i oficials, que presenten dues opcions separades, “valencià” i “català”, tot i que totes dues siguen respectuoses amb la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Dues opcions que faciliten, doncs, la percepció, ni que siga falsa, de dues realitats lingüístiques diferents.
La iniciativa ha suscitat crítiques i adhesions. Les adhesions dels qui consideren que significa un pas endavant precisament en el reconeixement de la unitat de l’idioma. Un pas, a més, que té en compte la realitat política, institucional i sociològica valenciana. Crítiques procedents de dos sectors als antípodes ideològics. Les del catalanisme -o l’independentisme- que considera aquesta solució com un greu retrocés per a la unitat de la llengua i la dels partidaris de la singularitat d’una “llengua valenciana” diferent de la catalana, que la denuncien com una “traïció” més en el saldo “separatista”.
Aquest debat, però, es mou en els àmbits estrictament polítics. N’hi ha un altre, d’àmbit, que n’hauria de prescindir. Perquè, més enllà de l’encert o l’error de les formes, el fons és indiscutible. Hi ha una llengua compartida de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Una llengua que comprén territoris de quatre Estats -França, Andorra, Espanya i Itàlia- i, dins l’espanyol, de cinc territoris amb autonomia pròpia: Aragó, Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Múrcia.
La majoria dels parlants de tot aquest domini i les seues autoritats polítiques actuen al marge dels altres. En el cas dels representants institucionals, a més, el color polític condiciona fins i tot el rebuig a aquesta evidència i accions públiques encaminades a fragmentar, sucursalitzar, folkloritzar i debilitar aquesta llengua compartida. Hi ha influït molt, paradoxalment, la definició i la consolidació de l’estructura autonòmica de l’Estat, que ha assumit dòcilment la sentència constitucional segons la qual “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”. La Constitució espanyola, doncs, sacralitza un idioma comú i compartit -el castellà- i uns altres que pretén que responguen a esquemes estrictament “autonòmics”.
La vitalitat de la llengua catalana ha patit aquest esquema mental. El català s’ha vist fragmentat en les iniciatives culturals, sobretot les públiques. Les privades s’hi han deixat arrossegar. Aquesta inèrcia -suïcida per a la vitalitat d’una llengua minoritzada- perjudica també les empreses del sector. La indústria de l’audiovisual, l’editorial, els mitjans de comunicació, la discogràfica, el teatre… qualsevol iniciativa que s’articule a partir de la llengua té menys possibilitats, menys vitalitat, sinó contempla un marc de referència ultraautonòmic, en uns territoris, a més, contigus geogràficament.
Amb dos exemples senzills n’hi ha prou per a entendre l’abast d’aquesta limitació. Una versió única en els doblatges finançada per les tres televisions públiques que tenen el català com a llengua pròpia seria molt més viable econòmicament que tres doblatges separats. Una distribució efectiva dels llibres en català que considerada tots els territoris en què es parla afavoriria sense cap mena de dubte la potència del mercat editorial.
No es tracta, doncs, només de constatar l’altíssima necessitat que té el català de comptar amb la força de tots els seus parlants per a sobreviure en un món d’hostilitats flagrants dels tres idiomes -francès, espanyol i anglès- que hi competeixen, sinó també de no renunciar a cap de les possibilitats que ofereix a les indústries culturals. En són conscients els seus responsables? La renúncia, que, paradoxalment, ha pres més volada des de la consolidació de les realitats dites autonòmiques, és un fet innegable.
