L’entrevista a Josep Maria Albet, propietari del celler Albert i Noya, aclareix tots els punts dèbils que ha anat acumulant el sector del vi escumós a Catalunya de fa dècades. En síntesi, Albet denuncia que l’hegemonia de les grans marques -bàsicament, dues, Codorniu i Freixenet- ha anat acumulant un rosari de defectes que han desgastat el prestigi del cava català, una denominació que va fer fortuna quan els elaboradors francesos van impedir que es poguera fer servir xampany com a epítet d’origen fora de la zona d’origen estricta.
La visió de Josep Maria Albet és, lògicament, una interpretació de part. D’una part implicada, molt més humil pel que fa a la producció, que de fa temps es va decantar per treballar la qualitat del producte amb l’especialització en diversos punts de l’elaboració: des del treball ecològic fins a la selecció o la recuperació de les varietats autòctones de la vinya.
També hi ha, no cal dir-ho, la visió dels grans cellers, que, a part del producte més de batalla, treballen igualment en marques pròpies selectes de preu més alt. Però, en tot cas, aquestes empreses s’han identificat amb un cava més barat, que integra la majoria de les seues vendes i que n’accelera el procés de producció i el simplifica per poder oferir un producte a uns preus molt assequibles. Tan assequibles, que han forçat unes tarifes del raïm que resulten oprobioses per als pagesos. Les comparacions amb altres zones vitivinícoles resulten ofensives, i tot el procés se’n ressent al remat.
Aquesta és la raó per la qual algunes marques van començar a buscar-hi alternatives: per evitar que els seus productes arribaren al mercat amb una denominació -cava- que consideren perjudicial per al seu prestigi. I això explica el naixement i la difusió de les altres dues denominacions del producte a Catalunya: Corpinnat i Clàssic Penedès. Els tres noms han generat confusió entre els consumidors i eviten un esforç conjunt amb resultats de projecció de marca més òptims, però el mal no té un remei fàcil, perquè la identificació de cava amb un producte barat i de consum gens exigent és difícil de revertir.
Per si amb tot això no n’hi haguera prou, els elaboradors d’escumosos a Catalunya han hagut de patir un boicot ben perceptible a Espanya, que s’ha accentuat cada vegada que hi ha hagut un punt d’inflexió en l’enfrontament polític entre el catalanisme o l’independentisme i les institucions de l’Estat. Apel·lar al boicot del cava -un producte molt més significat i fàcil de substituir en el consum que molts altres- s’ha convertit en una divisa recurrent, fins al punt que ha canviat les estratègies comercials de la majoria dels elaboradors, decantats cap al consumidor català o a l’exportació fora de l’estat.
Les discrepàncies entre els grans elaboradors i els petits i l’aparició de noves denominacions per al producte que la constata té, però, altres conseqüències que van més enllà de les opcions de cada celler. Un dels problemes més greus que ara han d’enfrontar els elaboradors de vi escumós -com el dels altres vins- és la sequera -amb registres inèdits en la història recent- i les conseqüències del canvi climàtic, que a la curta podria obligar a abandonar algunes zones de cultiu i substituir-les per altres més cap al nord. No són problemes fàcils i haurien d’exigir la col·laboració -per ara poc efectiva- de tot el sector i l’administració.
Aquesta cooperació ha estat fins ara utòpica. Encara que l’administració pública hi posara la intenció i l’eficàcia, el resultat final dependria de la feina conjunta dels elaboradors, que busquen sempre alternatives per separat. L’estructura familiars de les dues grans empreses –Codorniu i Freixenet– impedien solucions pactades dins el sector. La fragmentació successiva de la propietat en noves generacions familiars feia disminuir el benefici i les dues marques mantenien el preu barat del producte com l’única estratègia de marca. Al final, aquest recurs es va enverinar tant, que era quasi impossible obtenir-ne benefici i les dues famílies es van vendre la propietat dels cellers. Aquell mal es menjava la cua, però ara la irrupció d’una nova propietat podria facilitar que aquestes dues empreses acceptaren uns plantejaments molt més ambiciosos que el fet de mantenir el preu rebentat dels seus productes. És un camí que cal desbrossar amb la mateixa administració, que hauria de definir, si el sector és incapaç de fer-ho, alternatives i solucions conjuntes.
Perquè el cava és cultura pròpia, una tradició que cal reivindicar a Catalunya i que hauria de tenir més futur que passat. Com passa amb les restants varietats vitivinícoles.
