Abans de l’OPA que el BBVA ha llançat contra el Banc Sabadell, l’entitat vallesana havia anat entrant una espiral d’incomoditat nacional. Incomoditat, des del punt de vista català, no des de la unitat de mercat constitucional que ens pretén emparar a tots vulgues no vulgues. Els directius del Sabadell havien anat prenent una sèrie de decisions que cada vegada marcaven més com a epicentre de l’entitat la capital de l’Estat. Aquesta deriva no es va concretar del matí a la nit. Va anar forjant-se amb el pas dels mesos i dels anys. Al remat, els dits professionals de la informació, que no sempre tenen consciència nacional, però que sí que exhibeixen uns bons sensors, van anar comprovant que per aconseguir informació qui els la podia administrar tenia despatx a Madrid. Qui diu informació diu també campanyes de publicitat i comunicació o decisions estratègiques. Banc Sabadell havia anat assemblant-se cada vegada més al rival que ara pretén absorbir-lo.
L’OPA, però, ha anat canviant relativament aquesta presa de posició. El gran argument per als detractors d’aquesta operació ha estat la defensa dels interessos de la petita i mitjana empresa –sobretot, catalana–, que perdria una referència creditícia important amb la dissolució del Sabadell. També la mateixa entitat que presideix Josep Oliu, la Generalitat i el govern de l’estat han fet servit aquest ariet per rebutjar l’OPA o per a matisar-la. Igualment, la majoria dels agents econòmics catalans –patronals, cambres, sindicats– han apel·lat a la necessitat de mantenir viu el banc per afavorir la competència i l’atenció que els clients reben ara del Sabadell, especialitzat en les empreses d’aquestes dimensions.
Quasi tothom sap, però, tot i que no es diga en veu alta, que tan important o més que assegurar-se el tracte als clients hi ha la catalanitat del banc. Quasi tothom amb un mínim de vergonya. És a dir, cal assegurar el manteniment d’una estructura financera de país que va rebre un colp de destral quan les caixes van ser absorbides per les grans entitats bancàries. Sí, és important que hi haja bancs catalans, que prenguen les decisions des d’aquest país, encara que el seu àmbit d’actuació s’escampe per tot l’Estat o fins i tot per l’estranger. Tan important com que hi haja fundacions –socials i culturals– que en depenguen amb un centre de decisions que entenga la realitat catalana.
És obvi que aquesta catalanitat queda molt determinada pel marc referencial espanyol i pel control que les autoritats estatals o comunitàries exerceixen sobre les entitats financeres, un control que en el cas espanyol frega sovint l’intervencionisme més descarat. Però, malgrat això, és important. Si hi és, Catalunya és menys provinciana, menys dependent, menys subalterna.
Aquesta convicció no la defensa quasi ningú obertament en el cas del Sabadell. Ni tan sols els partits polítics que es presenten com a independentistes. Però és molt important per a la salut econòmica del país. Sovint els qui critiquen aquestes reflexions en nom de l’europeisme o de la internacionalització de l’economia fan trampa. Neguen als altres els avantatges de què gaudeixen ells.
Tot sembla indicar que l’OPA del BBVA pot fracassar. Només pot impedir-ho la tossuderia del seu president, Carlos Torres, i del seu equip. Torres no accepta que un desafiament provincià li apagui les espelmes de la festa. En tot cas, si l’equip responsable del Sabadell se’n surt, convindria que fora conscient que aquesta victòria també es deu en part a una consciència del país que l’entitat hauria de recuperar, almenys en part, a partir d’ara.
4 
