Tot just fa uns dies, el govern espanyol anunciava un paquet de mesures de contingència per fer front al conflicte d’Iran, sobretot exempcions fiscals i ajuts per combatre els costos energètics disparats. Malgrat l’extraordinària debilitat del gabinet de Pedro Sánchez, aquestes mesures probablement aconseguiran sobreviure. El record de la crisi d’Ucraïna és recent i intens: també va provocar un augment descontrolat dels costos energètics, i en aquella ocasió, potser pel fet de ser un escenari amb pocs precedents, no va anar acompanyat d’una resposta legislativa ràpida i contundent, la qual cosa va ocasionar un dany important al teixit econòmic. Però més enllà de la latitud on té lloc l’enèsim conflicte geopolític que s’obre aquesta dècada, si fem un pas enrere ens adonarem que ja fa com a mínim sis anys que tots plegats encadenem excepcionalitats de tota mena: el Covid, Ucraïna i la crisi energètica, la posterior crisi inflacionària, el conflicte Israel-Palestina, els aranzels de Trump, ara Iran.
La gestió administrativa, empresarial… fins i tot familiar, en alguns casos, és francament complicada enmig de tanta volatilitat. Allò que podria semblar una bona tàctica de contingència per mitigar un impacte determinat acaba empitjorant un altre front: ho veiem en el cas de la política monetària i el complicat dilema entre crear més inflació i donar una resposta suficient al xoc de preus derivat del caos energètic. A nivell nacional, també apareix l’ombra d’un dilema semblant: aplicar màniga ampla amb el disseny dels ajuts a ciutadans i empreses impactats per totes aquestes eventualitats externes i engreixar encara més una despesa pública elefàntica, o apostar per donar suport als afectats en forma d’alleugeriment de l’administració: ajustos d’impostos i taxes, simplificació de tràmits, reducció d’obligacions. A Espanya cal fer una reflexió seriosa sobre el camí escollit: al llarg de la dècada actual s’ha apostat clarament per la política de creació de subsidis, bonificacions, subvencions i ajuts, que alhora augmenta la complexitat: més discrecionalitat, més expedients, més auditories i justificacions. Aquesta és una peça clau per explicar com s’ha pogut doblar la despesa pública total en tan sols vint anys. Però és un plantejament que comença a mostrar signes d’esgotament. Fixem-nos per exemple en el cas de l’habitatge: s’ha arribat a destinar fins al 70% del pressupost estatal de la matèria a subsidis i bonificacions. En paral·lel, a algunes comunitats autònomes com Catalunya s’ha apujat l’ITP, una mesura recaptatòria, i per tant, ha empitjorat la fiscalitat de la compra d’habitatge. La trencadissa causada per l’empitjorament fiscal requerirà de nous subsidis i bonificacions, que generaran la necessitat d’augmentar la recaptació.
A nivell empresarial, s’ofega a les empreses amb taxes com l’Impost d’Activitats Econòmiques, totalment desalineat amb els incentius que hauria de tenir un impost empresarial a Europa el 2026: es paga un recàrrec per potència de maquinària, de tal manera que una nau logística (activitat amb poc valor afegit i poc factor multiplicador) es veu incentivada davant de la industria manufacturera. Després, per evitar el col·lapse d’aquesta, s’ofereixen ajuts a les inversions productives. S’engreixa la factura elèctrica amb tota mena de càrrecs, i posteriorment es creen línies d’ajuts per a electrointensius. Es taxen fortament les emissions de CO2, i tot seguit es bonifiquen aquests mateixos costos per no danyar la competitivitat de les empreses exportadores.
Aquesta tendència a taxar determinades qüestions i alhora subvencionar-les per mitigar la destrossa genera problemes. En primer lloc, tensiona la tresoreria: els ciutadans i empreses han de pagar avui impostos i demà, si tot va bé, rebran ajuts i bonificacions, però entre ambdues dates falten diners al calaix. Per altra banda, introdueix soroll i arbitrarietat: l’assignació d’ajuts i bonificacions per part de l’administració sol ser un procediment rígid, i qualsevol relliscada en forma de termini excedit, document faltant o defecte de forma implica quedar fora de la política de mitigació de danys. Finalment, impedeix la planificació a llarg termini, perquè els ciutadans i empreses desconeixen si els ajuts i bonificacions existiran indefinidament o tindran una data de finalització, i quina serà.
Així les coses, sembla un molt bon moment per revertir el sentit de les polítiques de resposta a l’embolic geopolític: passar de l’elevada fiscalitat i posterior contenció de danys a una fiscalitat menys perjudicial, basada en incentius i no dependent de tràmits i expedients de posterior bonificació. Ens hi posem?
