Tot i que es tracte d’una enquesta d’allò que els més vells en dirien Papus, la prova és fàcil de fer. Consisteix a preguntar al nostre entorn immediat quanta gent se sent “de dretes”. La constatació que se’n derivarà és bastant previsible. A Catalunya molt poca gent se’n considera. Ser “de dretes” és un estigma que quasi ningú accepta quan li ho pregunten obertament. Una cosa són les actituds -sobretot, les econòmiques-, és cert, però l’autodefinició és simptomàtica. El mètode no és gaire científic, però pot servir per emmarcar la qüestió.
El rebuig a considerar-se “conservador” és bastant palpable. Aquesta, però, no és una actitud exclusivament individual entre catalans. Els partits polítics encara no han fet públic els seus programes electorals -concretament, de política econòmica- de cara a les pròximes eleccions. Potser aquesta vegada ni ho faran. Publicar “el programa” s’entenia fins ara com un deure moral -com un compromís públic- ineludible. Una obligació excessiva perquè aquests programes -en versió completa- conformaven un patracol indigerible. Si ho fan -els que ho facen-, donaran l’oportunitat al lector encuriosit de determinar quins d’ells es decanten cap a l’esquerra i quins ho fan cap a la dreta. En el sentit convencional dels termes.
D’entrada, pel que fa a les declaracions d’intencions, només es proclamen “de dretes” el PP i Vox. És a dir, “les dretes” a Catalunya són exclusivament espanyoles. No hi ha “una dreta” catalanista o independentista que se’n diga sense recels. És cert que l’“esquerra” considera que Junts és una opció situada “a la dreta”. Fins i tot que el PSC no és “d’esquerres”. Però això són punts de vista -tan raonables com es vulga-, que no compten amb l’aquiescència dels afectats negativament.
Hi ha un altre fet que relativitza l’efecte “conservador” de Junts. La possibilitat d’un “bloc de dretes” a Catalunya no és viable, perquè l’altre eix -el “nacional”- fa impracticable un acord entre aquells opcions que les “esquerres” consideren “de dretes”. Si Carles Puigdemont és el candidat independentista més votat, l’única possibilitat que té per ser investit president seria un acord amb Esquerra i la CUP. Les polítiques econòmiques que se’n derivarien, doncs, no serien les que els Comuns, per exemple, adjudiquen a Junts.
I encara hi ha un altre element que desvirtua els conceptes polítics -i econòmics- habituals. Ara com ara, la prioritat de Junts no és aplicar polítiques econòmiques més o menys conservadores al govern de la Generalitat. Ni aquesta és tampoc la prioritat electoral que mou els seus eventuals votats a triar-los com a opció.
En aquest sentit -i prenc la idea a un periodista veterà amic-, l’esquerra catalana defensa valors i mesures de govern que els acosten a les esquerres continentals, però aquest no és el cas de les forces que ells defineixen com dretes. La “dreta” catalana -catalanista, independentista- no prioritza un discurs -un discurs liberal, moderat- que l’equipare al que defineix la francesa, la italiana o l’alemanya.
Les anomalies són tan bèsties a Catalunya, que un partit “de dretes” -aquest, sí- com el PP pot votar el candidat socialista a l’ajuntament de Barcelona per evitar que algú que podrien considerar ideològicament més afí arribe a l’alcaldia. Perquè la prioritat de la dreta espanyola a Catalunya és més nacional que ideològica.
Dit tot això, els que es dediquen a l’anàlisi de la política -ai!- han d’esperar la publicació dels programes electorals -si es redacten i si es publiquen- per centrar una mica les impressions en un país carregat d’anomalies. Al marge d’aquestes declaracions d’intencions, els votants -allò que en diem la ciutadania- també han d’esperar què passarà en la legislatura que vindrà amb l’ampliació de l’aeroport, l’aplicació “autonòmica” de la llei espanyola de l’habitatge, l’impuls de les energies renovables que puguen substituir l’electricitat que encara produeixen les centrals nuclears, la concreció de mesures que puguen pal·liar la sequera actual i les que vindran…
No és arriscat pensar que la suma de contradiccions derivarà de nou en una pràctica de govern estèril, d’anar passant sense prendre grans decisions econòmiques que marquen el present i el futur immediat. Paradoxalment, tot això podria canviar amb un acord polític entre dues forces -el PSC i Junts- que no pactaran. Dues forces “de dretes”? La “sociovergència” per ara només és un recurs en el discurs dels seus rivals polítics.
